Alpont (Els Serrans)

El terme, u dels més grans del País, alberga gran quantitat d’aldees unes habitades i d’altres no; aquesta n’és la relació: Almeza, Baldovar, Campo de Abajo, Campo de Arriba, Canaleja, El Collado, Corcolilla, La Cuevarruz, Las Eras, Hontanar, La Torre, La Carrasca, La Hortichuela, El Chopo, Berandía, Benacatácera, Vizcota, Cañada Seca i Pozo Marín. El terreny és esquerp i accidentat, amb gran quantitat de barrancs, cims, moles, etc, com ara la Muela (1.547 m.), Cerro Negro (1.407 m.) i el port de Collado Blanco (1.228 m). El Reguero. L’únic corrent fluvial de certa entitat recorre el terme encaixonat en alguns punts donant lloc a espectaculars canons dels què destaca la Hoz de Alpuente. La vegetació natural, molt delmada per la sobreexplotació agrària, està constituïda fonamentalment per la carrasca i la savina, la qual conforma boscs amb molts exemplars centenaris.

Viquipèdia. Treball propi de Cargus

Deu el seu nom a un antic aqüeducte (Altum Pontem). Existeixen mostres de poblament de l’Edat del Bronze i dels ibers. De provable origen romà, el segle XI va establir-s'hi una branca de la família dels Banu Qàsim. Son primer senyor, Abd Ullah ben Qásim, va acollir durant la revolta de Còrdova al futur Hisam III; en caure aquest, i mort Abd Ullah, el seu successor Muhammad ibn Abd Allah es declarà en taifa independent el 1031, en desmembrar-se el califat cordovès. El 1089, en una de les seues ràtzies, el Cid (aprox.1043-1099) l'imposà un tribut de 10.000 dinars anuals. Arribà a encunyar moneda pròpia i perllongà la seua existència fins el 1092 en què fou conquerida pels almoràvits. En aquesta època Alpont era una important cruïlla de camins i per tant tenia un gran valor estratègic. En 1236, durant el mandat de l’almohade Abu Said, es va produir la conquesta. Jaume I (1208-1276) reservà per al patrimoni reial l’altiplà de la Serranía. El 1336, Pere II (1319-1387) va incorporar-la a la Corona i fou declarada vila reial, títol que mantindria fins 1814. Va ser una vila notable de l'antic Regne de València. Tingué vot a les Corts valencianes, les quals es van reunir en aquesta ciutat el 1319 i el 1390. Durant les guerres carlines fou assetjada en diverses ocasions. Entre el 1835 i el 1840 va estar ocupada ––fou l’últim focus de la resistència–– per les tropes de Cabrera (1806-1877), que la incendiaren en abandonar-la, desprès del setge d'Azpiroz. Al llarg del segle XX ha sofert un intens despoblament que l’ha deixat en la tercera part de la població que tenia a les primeries d’aqueix segle.

L'economia es basa totalment en l’agricultura (vinya, ametlla i cereals) i la ramaderia (explotacions ovines, porquines, cunícules, apícoles i avícoles). Darrerament s’està explotant el turisme rural. Quant a la mineria, com a la resta dels Serrans, està fent malbé el terreny i arruïnant la seua gran riquesa paisatgística.

La història d’Alpont ha deixat un ric patrimoni, del qual citem:

• El casc urbà amb casalots nobiliaris; part de la muralla; antics forns de cuir pa, algú d’ells com ara els de Baldovar o La Almeza, encara utilitzats pels veïns; rentadors; ponts, etc.
• Església arxiprestal de nostra senyora de la Pietat. Del segle XIV, amb campanar octogonal. Decorada amb frescs de Ribalta (1565-1628) Restaurada en 1850.
• Església de la Verge de la Consolació, a Corcolilla.
• Església de sant Miquel. Finals del XVIII.
• Ermites de sant Josep; Verge de la Cabeza; Sant Cristòfol, a l’Hontanar; de la Puríssima; de sant Roc; sant Isidre; santa Bàrbara; Mare Sagrament, de Campo Abajo; Mare Sacrament, de la Carrasca; sant Bernabé, de Corcolilla, s XVIII; sant Josep, de la Cuevarruz, s XVIII; sant Miquel, del El Collado, s XVIII; sant Roc, de Baldovar, de Santa Bàrbara, de Campo Arriba, Verge de la Cabeza, de la Almeza.
• Ajuntament, ubicat en la torre de l’Aljama que fou la principal porta d’entrada al recinte emmurallat de la població. Fou remodelat en el s XVI i rehabilitat en 1976.
• Aqüeducte de Los Arcos, del segle XIV.
• Castell d’Alpont, impressionant edifici que fou cap de la taifa. Situat en un alt promontori voltat de penya-segats, domina la vila. Fou reconstruït en el segles XIV i XIX però actualment està en ruïnes. S’hi conserven aljubs i pous, restes romanes i àrabs disseminades per la població, la torre Albarrana i les deixalles d’una església medieval.
• Castell del Poyo, o del Pobo, o del Collado. D’origen romà. Situat a l’aldea de El Collado. Tingué certa importància durant les guerres carlines i la seua caiguda va significar la fi de la guerra. Actualment no resten més que trossos de la muralla.
• Museu Etnològic. En un antic forn del s XIV.
• Museu Paleontològic. Està situat en una antiga ermita i en ell s’estan reconstruint i recuperant les restes de dinosaures trobats a la zona.
• Horts islàmics. Aterrassaments agrícoles conservats en el vessant oest de la Lloma de Sant Cristòfol.

La gastronomia alpontina es basa en els productes de la zona: embotits i carns d’orza, l’olla de pueblo, puchero, gachas, migas i guisats de corder. S’hi produeixen vins blancs amb denominació d’origen “Alt Túria”.

Més informació: PaísValencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.