Estubeny (La Costera)

Al terme, enclavat en el massís del Caroig i solcat pel riu Sellent, es troba un dels paratges mes bonics la comarca i que es coneix popularment com La Cabrentà, declarat Paratge Natural, on es pot gaudir de coves i avencs amb estalagmites i estalactites, i gran varietat de plantes autòctones i arbres monumentals de lledoner i llorers que arriben fins a dotze metres d'altura, naixements d’aigua; quant a la fauna, aquest és un lloc excepcional per a escoltar innumerables espècies d'aus que hi acudeixen atretes pels variats fruits del bosc. 

També paga la pena conèixer la Coveta Victòria, on en temps de guerra s'amagaren les imatges religioses; les fonts de la Tia Rulla, el Tio Blanco, el Tio Marcelino i la Teulà i el paratge conegut com la Taverneta, condicionat per a l'esbargiment.

Les dades més antigues que es coneixen sobre l'ocupació humana del territori d'Estubeny daten del Mesolític i han sigut trobades en les restes aparegudes en la Coveta Baixa i les Penyes Fondes del Barranco de la Barxilla. Es coneixen també ocupacions del territori de la primera edat dels metalls, encara que sense connexió establida amb les anteriors. Es té notícia que hi ha jaciments de l'Edat de Bronze, amb restes de soterraments trobats en dita Coveta Baixa i altres restes de la mateixa època en la Coveta Victòria y Covacha Alta, així com en tota la zona del Puntal de la Teixonera en què s'han trobat restes disperses de ceràmica i sílex.

També al Barranc de les Coves, en el Puntal, i en unes covetes pròximes queden restes eneolítics, entre ells mostres de gots campaniformes i trossos de ceràmica romana. Hi ha igualment altres deixalles de l'Edat de Bronze en el Puntal de l'Ombria, sobre el barranc de La Sal i vestigis de soterraments pot ser de la mateixa època en la Coveta del Pla d'Olivars (on també hi ha record d’algun assentament tomà) i en la solana d'un turó en la partida de les Salinetes. Jaume I (1208-1276) va conquistar aquesta antiga alqueria musulmana el 1248 i va fer donació de tres jovades a quatre colons: Guillem de Vallelrea, Manent de Vila, Domenec Poya i Joan Veí; la jurisdicció senyorial la tingué Lluís Ferriol i posteriorment Sebastià Gil. Com a lloc de moriscs pertanyia a la fillola de Càrcer. Eclesiàsticament va dependre de la Col·legiata de Xàtiva fins a l'any 1535, moment en què Sant Tomàs de Vilanova, arquebisbe de Valencia, va instituir-hi un rectorat independent davall l'advocació de Sant Onofre. L'11 de juliol 1611 un descendent del senyor vigent, Miguel Ferriol, va firmar la Carta de Poblament del lloc. 

En 1748 un terratrèmol afonà diverses cases de la localitat, entre elles el que fou palau senyorial. En el segle XIX la indústria tèxtil li dona certa empenta però la desaparició d'aquesta indústria, en el XX, provocà l'emigració de bona part dels habitants.

Del patrimoni estubenyer citarem:

• Safareig, segle XIX. Situat al costat del brollador dels Quatre Dolls (1857) i al que encara acudeixen algunes persones per fer la bugada. 
• Església de sant Onofre bastida en 1574 i reconstruïda després del terratrèmol de 1756, que conserva diverses peces artístiques com ara un sant Onofre negre i de menudes dimensions, tallat en el segle XIII. 
• Antigues escoles (segle XX).
• Fonts decoratives repartides pel poble.

Artesanalment es treballen el punt de ganxo i els treballs amb palma (graneres).

El plat més característic és l'arròs al forn que dóna lloc a la festa de la Cassoleta, la qual s’hi celebra en Quaresma, i que consisteix a eixir al camp amb la cassola d'arròs a passar un dia d'esbarjo. També fan bones paelles i, de dolç, pastissos de moniato, coca en llanda i arnadí.