Benifaió (La Ribera Alta)

A la Paridera i el Pla de les Clotxes s’han trobat restes de l’Eneolític, i d’aquesta mateixa època, una destral de pedra polida al nucli urbà. També a la Font de l’Almaguer hi ha deixalles del Bronze. Del pas dels romans donen fe l’ara romana del segle IV aC, trobada l’any 1922 en una vila rústica, i el poblat soterrat al barri de Gorrioto. El lloc, d’origen islàmic —Beni Hayyén--, apareix citat el 13 de juny de 1238 en el Llibre de Repartiment com una de les deu alqueries donades per Jaume I (1208-1276) a cavallers de Barcelona que l’acompanyaren en la conquesta de la zona. En novembre de 1304 Jaume II (1267-1327) va vendre el terç delme de Benifaió a Bartomeu Matoses. El rei Pere IV (1319-1387) se'l va confiscar, i va tornar a vendre-ho el 1348, com a senyoriu, a Maria Ladron de Vidaura per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. En el segle XVI ho posseïa la família Jofré.

En 1609 va sofrir el despoblament i abandó dels cultius a causa de l’expulsió dels moriscs. El 1612 va comprar aquest senyoriu, per 27.000 lliures, Miquel Falcó de Belaotxaga i va donar-li categoria de baronia; durant el període de temps que el va posseir aquesta família (1615-1872) es van mantenir les condicions establides per Pere IV. En les Corts Valencianes del 1626 l'església parroquial va demanar exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 800 lliures i el 1727 es va iniciar la construcció de l'actual temple, dedicat a Sant Pere Apòstol. El 1744 el poble inicià un plet contra el seu senyor per la propietat de l'escrivania de l'Ajuntament. El 1767 el duc d’Hixar, senyor de Sollana, ordena la prolongació de la sèquia del Xúquer la qual cosa beneficià els cultius de Benifaió. Nogensmenys, el procés més important va encetar-lo el 1838, davant la Reial Audiència, sobre la titularitat de les possessions del senyoriu; el 28 de setembre 1872 els veïns compren als Falcó, per 75.000 pessetes (o 300.000 reals de velló) els drets senyorials i, per tant, el municipi roman lliure de càrregues i canvia l’afegit de Falcó pel d’Espioca. En 1881 l’ajuntament comprà la Casa Palau a Juli Falcó, baró de Benifaió.

La totalitat del terme municipal es dedica a l'agricultura, base de l'economia local.

Quant a la part patrimonial citarem:

• Torre de la Plaça. Torre de guaita àrab, del segle XI. Forma conjunt amb el palau dels Falcó, que se l’hi va adossar en el segle XVII. Alberga un xicotet museu amb les troballes que s’hi feren durant la restauració.
• Església de Sant Pere Apòstol. (1727-1741). Restaurada en 1939 i 1993, conserva algunes mostres d’orfebreria i pintures, però en la Guerra Civil va perdre pintures de Vicent López (1772-1850).
• Casa Palau dels Falcó. Segle XVII.
• Torre de Mussa, o de l’Horta. Segle XI. En bon estat, malgrat no haver estat restaurada mai.
• Poblat romà. Enterrat sota la població.
• Soterranis medievals. Dels segles XV o XVI. Amb arcades medievals que podrien ser sitges.
• Mercat Municipal. De 1929.
• Llavador Municipal. De 1626, avui s’ha convertit en un parc on hi ha una creu, de 1901, aixecada per donar la benvinguda al segle XX.
• Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Bastida en 1961 sobre l’anterior, derruïda en 1937.

Poble de la Ribera Alta, la seua gastronomia ha d’estar necessàriament regida pels arrossos, en paella, al forn o en putxero, les varietats farien una llista inacabable, també hi és tradicional l’olla de Nadal amb pilota. I dels dolços: bunyols, arnadí, coca boba, pastissos de moniato o els encarats de Nadal.

Cada any, des de 1999, la Fundació Sambori, que té la seu al poble, convoca el Premi Sambori de narrativa escolar en valencià, i des de fa alguns anys, també universitària.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook