Guadassuar (La Ribera Alta)

De les diverses opinions sobre la toponímia del lloc, n'hi ha dues més versemblants: una que el fa derivar dels mots àrabs wadi asuad que significa "riu negre" i, una altra, de wadi suar, "la part més plana d'allà el riu".

La superfície municipal, regada per la Sèquia Reial del Xúquer i pel riu Magre, és plana, amb l’única elevació, pel sud, de la muntanya de la Garrofera. La vegetació és típicament mediterrània: carrasca, pi, garriga, alzina, etc.

Pareix clara la fundació àrab del poble, a l’igual que queda testimoniat el pas dels romans a un llogaret denominat Tarragona que hi hagué fins el segle XVII. El 1242, amb motiu de la rendició d'Alzira, Guadassuar, com a propietat d'aquella, passà a l'òrbita cristiana amb la condició que foren respectats el seus costums, llengua i religió, circumstància que explica que el lloc no figure en el Llibre del Repartiment. De tota manera, les contínues baralles amb els cristians es van traduir en una emigració dels musulmans cap a altres poblacions, i la seua total ocupació per cristians (sentència de Jaume I (1208-1276) de 1246), la qual cosa obligà a repoblar en 1270 amb 39 cristians vinguts del Principat, d'Aragó i de Navarra, principalment. Pertanyé sempre a la Corona, sota la jurisdicció d'Alzira fins el 1581, en què Felip II (1527-1598), per privilegi de 22 de desembre, li concedí la independència municipal amb el títol de Reial Universitat. Durant les Germanies va sofrir diversos saqueigs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, blat, dacsa, ordi, vi, oli i hortalisses. A hores d'ara continua sent una vila agrícola, dedicada al conreu dels cítrics i caquis, a més dels conreus residuals de secà, com l'olivera i la garrofera.

L’economia local es basa en l’agricultura de regadiu, taronja, préssec, pruna, albercoc, i el poc de secà, vinyet, garrofera, olivera. Hi ha també quelcom de ramat llaner i boví.

Els monuments més importants són:

• Església de Sant Vicent Màrtir. Bastida en 1560, sobre una anterior, de 1340, pel picapedrer Joan Matalí. Conta amb una magnífica façana exterior, i sòcols de ceràmica valenciana afegits en 1730. El campanar s’aixeca sobre la torre d’una alqueria àrab. Declarada BIC.
• Ermita de Sant Roc. Construïda en 1648 i reedificada entre 1768 i 1789. També considerada BIC.
• La caseta del Canó. Sifó de la Sèquia Reial. Segle XV.
• Casa de la Pedra (Biblioteca Municipal). Antiga Cambra de Grans, edifici d'estil gòtic, després reutilitzada com a Hospitalet. El 1904 es convertí en convent de monges. L'any 2002, una vegada restaurat l'edifici, es va obrir com a nova Biblioteca Municipal. Va ser declarada BIC.
• La caseta del Canó. Sifó de la Sèquia Reial del Xúquer, documentat des de 1387.
• Alqueria de Torre Borrero. Situada a la carretera d'Alginet. Originalment era un corral d'animals, a la vora del Camí Reial d'Alginet a Alzira. El 1849 es va construir la casa per als guardes i la torre. Va ser declarada Bé de Rellevància Local.

Hi ha la Societat Musical Santa Cecília.

L'última setmana d'agost  tenen lloc, des de temps immemorials, les "dansaes". No es coneix la data de l'inici d'aquesta festa, però sí que va lligada als ritmes de l'agricultura. Només es deixaren de fer en 1865, per l'epidèmia de còlera, i durant la Guerra Civil. Segons la tradició, cada dia de la setmana s'ha de portar un vestit diferent, ideat i confeccionat pels participants, en el qual es fonamental l'originalitat i l'espontaneïtat. Any rere any, els balladors i les balladores confeccionen vestits originals amb materials diversos (reciclats, paper, cartó). Per altra banda, n'hi ha balladors i balladores que ixen a ballar les danses “com s'ha fet sempre”, amb el primer que troben, ja que consideren més important la participació que el lluïment i conserven encara eixe esperit d'improvisació propi de les Danses. La temàtica de la indumentària és molt variada. Hi ha grups de balladors i balladores que opten més per vestits humorístics, altres per personatges històrics, altres per temàtica més crítica, altres son simplement “a-temàtics”, ja que el que importa es l'originalitat i la creativitat de la vestimenta. Cada dia les danses es fan en un carrer del poble, que és engalanat amb bombetes de colors i banderes de paper; el dissabte tots els grups dansen al llarg del carrer Major. Estan considerades Festes d'Interés Turístic.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook