Agullent (La Vall d'Albaida)

La Covalta és la màxima elevació de la Serra d'Agullent (889m); dins de la cova hi ha una fonteta d'aigua freda. Des d'allí es pot contemplar una de les panoràmiques més belles de tota la Vall d'Albaida. També paga la pena visitar la Font de la Masiana, la Font Jordana, el Camí del Calvari, el Fornet de la Neu o l'Ermiteta Vella de San Vicente Ferrer situades dins de la mateixa serra.

El topònim d’aquest poble té origen romà, del nom patronímic Aculianus, derivat d'Aculius, amb el canvi de partícula "-an" en "-ent", tal com trobem en altres topònims valencians com Ontinyent, Bocairent, Llutxent, Crevillent, etc.

El municipi compta amb restes del neolític (cova del barranc de la Maciana) i de la civilització ibera i romana (ceràmica i una moneda de coure de l'Emperador Domicià, datada entre el 51 i 96 d. C.). De la llarga dominació musulmana tenim escasses referències d'una torre i d'una alqueria àrab anomenada Agullen i una necròpolis d'època tardana. La població valenciana romana o la població indígena va anar arabitzant-se a poc a poc, tant en la cultura i la religió, com en l'idioma, i al final de l'ocupació sarraïna, dita arabització en l'espiritual i en allò cultural va ser quasi completa. Conquistades aquestes terres als moros, entre 1244 i 1249, entraren a formar part de la Corona Catalano-Aragonesa, de caràcter liberal, com a manifesta l'heràldica de l'escut municipal. Segons Pasqual Madoz (1806-1870) Jaume I (1208-1276) va donar en feu el grup de casa d'Agullent al cavaller Guillem de l'Olivar, un dels capitans que li van ajudar en la reconquista d'Alcoi; però al morir aquest sense descendència, va tornar a pertànyer al patrimoni reial, en temps de Jaume II (1267-1327). Després de la conquista, els pobles van ser repoblats principalment per cristians que procedien de la Catalunya oriental i occidental, com també d'Aragó. L'actual Agullent naix com a nucli urbà en l'Edat Mitjana, fruit de l'emigració o població cristiana que va anar agrupant-se al voltant de l'Església de Sant Bertomeu Apòstol, i del molí fariner, construïts en el segle XIV-XV, tot i que durant la Guerra de les Germanies, pel 1524, la documentació de la Virreina diu que Agullent és un "Lloc o carrer de la Vila d'Ontinyent", de la qual depenia en aspectes geogràfics, polítics, militars, judicials i religiosos.

En aquesta guerra, primera revolució social de l'Europa moderna, intervé Agullent agermanat amb altres poblacions reials valencianes, en contra dels abusos de la classe dominant; és a dir, l'aristocràcia. A finals de segle XVI, arribà a tindre 300 cases, la qual cosa suposava una població d'uns 1.200 habitants. A causa d'aquest augment demogràfic Agullent va disposar del suficient poder econòmic (cinc mil lliures) per a sol·licitar en 1585 al rei Felip II (1527-1598) el privilegi reial de constituir-se com a municipi autònom i independitzar-se d'Ontinyent. A partir d'ací Agullent es converteix en Universitat Reial i es forma el Consell i els Jurats. Dos fets van contribuir posteriorment a la despoblació de la universitat: l'expulsió dels moriscs decretada per Felip III (1578-1621), a principis del segle XVII, i l'èxode a Ontinyent de moltes famílies durant el segle XVIII. Al llarg dels segles posteriors les vicissituds polítiques d'estat espanyol es van reflectir també a Agullent. En els inicis del segle XX va iniciar un lent creixement que es va veure truncat per la Guerra Civil, i que no es va reiniciar fins a finals dels anys cinquanta. Un altre fet destacable va ser la prolongació de la línia de ferrocarril Xàtiva-Alcoi en 1902, la qual cosa va millorar el comerç i les comunicacions d'Agullent amb l'exterior.

El terme municipal d'Agullent es divideix en dos parts: el secà i l'horta. En el secà destaquen els cultius bàsics i tradicionals: l'olivera, la garrofera, l'ametler, la bresquillera, els cereals i la vinya. En l'horta destaquen les hortalisses, la dacsa, els tarongers...etc. La majoria dels habitants, però, treballen en la indústria del tèxtil, que ha substituït progressivament l'activitat agrícola, la qual ha quedat en un segon terme. Es tracta d'un teixit productiu format principalment per xicotetes i mitjanes empreses, cooperatives i tallers artesanals, dedicats en la seua major part a la fabricació de mantes, parafina, cera i a la confecció de gèneres de punt; entre altres.

Els monuments més significatius són:

• Ermita de Sant Vicent Ferrer. Segle XVIII.
• Ajuntament. Instal·lat en un forn medieval.
• Església de Sant Bertomeu. Segles XV al XVIII. Barroc valencià. Amb un parell de retaules molt interessants.
• Convent de Sant Jacint. Segles XVI al XVIII. Hi destaquen el claustre i un par de rellotges de sol
• Molí Fariner. Segle XV. Construït sobre un de més antic.
• Llavaner de Dalt. Construït en época de Jaume I.

Per l'abril; s'hi celebren tots els anys, coincidint el seu inici amb el primer cap de setmana després de Pasqua, s’hi celebren Moros i Cristians. I en setembre Agullent celebra la Nit de les Fogueretes, una romeria nocturna que consisteix a pujar de nit des del poble fins a l’ermita de Sant Vicent Ferrer, amb torxes i fanalets i untar-se de l’oli de la llàntia de Sant Vicent. És la manera com el poble agraeix cada any a Sant Vicent el miracle que donà fi a la pesta que assotà Agullent durant el 1600, any en què va instituir-se la festa.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.