 |
| Palau dels comtes
d'Orgaz |
La superfície
és prou accidentada per la proximitat del massís del Caroig, i açò depara
diferents paratges dignes de visita, començant per la ribera del Xúquer des de
l'Esgoletja -- xicoteta illa fluvial adaptada com a lloc d'esbarjo--, i seguint
per l'avenc de les Graelles, la font de la Teula, la senda de la Costa, que
voreja el barranc del Llop; el barranc de la Verge, tot això recorrent algunes
de les rutes a peu dissenyades al terme: la de la Mare de Déu, la de la Pressa
de Tous o la de la Senda Vedà o l'itinerari ecofluvial del Franc, entre
d'altres.
 |
| Església de Sant Antoni
Abat i Sant Nicolau de Bari |
El topònim prové, clarament, de l'àrab i
significa quelcom paregut a "l'alcàsser de dalt". A la Senda Vedà,
precisament, hi ha un abric amb pintures del Magdalenià; als peus del castell
restes iberes i del Bronze; al Pla de Penilla i al Teular van ser els romans
qui deixaren empremta. Però l'origen del poble és una alqueria musulmana que
després de la conquesta fou donada per Jaume
I (1208-1276) a Andreu d'Oiola.
En la primera meitat del segle XIII donava el seu nom a un castell, el qual
terme, inscrit dins del general de Xàtiva, englobava unes 15 alqueries (Çueca,
Benafocen, Xárquia, Ràfol, Antella, Garbia, Càrcer, Cotes, Sellent, Alcàntera,
Beneixides i Ràfol de Beneixides). En la segona meitat del segle XIII el
castell va ser abandonat i la població passà a l'actual emplaçament junt al
Xúquer; es a partir d'aquest moment que el lloc passa successivament a
diferents famílies: Pròxida (1294-1327), Cervató (1327-1362), Muñoz
(1362-1410), Quintavall (1410-1426), Pardo (1426-1433) i Crespí de Valldaura,
llinatge que ostentarà el senyoriu fins la seua dissolució ja en el segle XIX.
 |
| Font |
S'hi coneixen cartes pobles de 1403 i 1417, així com de 1610 i 1612, posteriors
a l'expulsió dels moriscs. En 1431 Alfons
el Magnànim (1396-1458) atorgà privilegi per tenir barca i peatge per
creuar el riu, això va donar a Sumacàrcer molta importància en les relacions
Castella-València. En 1499 Ferran el
Catòlic (1452-1516), donà a Ausiàs
Crespí, senyor vigent, la facultat d'extraure aigua del riu per a reg amb
els molins i sèquies que fora menester construir a l'efecte. En 1593 Felip II (1527-1598) va autoritzar la
construcció de la Reial Sèquia d'Escalona sense aplicació de cap tribut als
habitants del poble per l'ús de l'aigua. En 1663 es concedirà a Ausiàs Crespí de Valldaura el títol de
comte de Sumacàrcer. En 1694 es va construir la sèquia de Carcaixent. En 1695 Carles I (1500-1558) va donar el
privilegi de celebrar fira. Als ancestrals conreus del lli, del cep i de la
morera succeirà, en el segle XIX, l'arròs, per a passar ja en el XX al
monocultiu del taronger en la zona de reguiu, compartit en el secà amb el garrofer i
l'olivera.
 |
| Magatzem modernista |
No és fins ben entrat el segle XX quan s'hi substitueix l'ús de la
barca per passarel·les (1960, 1965, 1983) i ja en 1990 es construeix un pont, El
20 d'octubre de 1982 es produeix un dels fets més dramàtics de la història
sumacarcelina: les pluges torrencials que trencaren la pressa de Tous negaren
el poble i sembraren la destrucció en cases i cultius.
 |
| Vista del poble des de la pasarel·la sobre el Xúquer |
El taronger és gairebé en exclusiva el motor
econòmic del poble; també s'hi conrea dacsa, hortalisses i, al secà olivera i
raïm. La ramaderia amb algunes vaques i ovelles i granges de porcs i aus, i la
indústria amb la manipulació dels productes del camp, extracció d'oli i la
fabricació de guants de pell, unides, en les darreres dècades, a la construcció
complementen l'economia local.
 |
| Nínxol del cementiri modernista |
El poble s'enrosca a la muntanya configurant
una bella estampa sobre el Xúquer; al llarg dels seus carrers podrem visitar:
- Església de Sant Antoni Abat i Sant Nicolau de
Bari, una de les més monumentals de La Ribera, aixecada entre 1725 i 1750.
- Capella del Santíssim Crist, amb bons frescs i
escultures.
- Palau dels comtes d'Orgaz, renaixentista, del
segle XV, recentment restaurat per allotjar, entre d'altres dependències, l'Ajuntament
i el Museu Etnològic.
- Cementeri Parroquial. Construcció de principis
del segle XX que en 2017 ha obtingut, en votació popular, el títol de cementeri
més singular de l'Estat, tant per la seua situació al peu del castell, des d'on
es divisen belles panoràmiques de la comarca de la Ribera, com en el terreny
artístic ja que presenta, a més dels nínxols, nou panteons i una capella, molts
d'aquests elements d'estil modernista.
- Castell de Sumacàrcer, segles X-XIII, de què
tan sols romanen restes de muralla integrades en els habitatges actuals.
- Ermita del Calvari, edifici del XVII, talaia
sobre la Ribera.
- Magatzem Modernista. 1900. Propietat d'una
entitat bancària, actualment està en desús.
- Safareig i Font del Viro.
- Forn de Calç. Segle XIX.
 |
| Nivell que abastaren les aigües en la pantanada de 1982 |
Què mengen a Sumacàrcer?, doncs, arròs,
naturalment, al forn, amb fesols i naps, en paella, o la varietat local amb
carxofes, faves i costelles de porc; però també mengen putxero, els diumenges;
gaspatxo manxec, conill i pollastre amb tomata i pebre, mandonguilles de
bacallà, coca amb cansalada, esgarrat i embotits; de postres: taronges, clar,
arnadí, orelletes, coca en llanda o almoixàvena, i un munt més de llepolies.
 |
| Ermita del Calvari |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada