Potries (La Safor)

El terme és absolutament pla amb l'única excepció dels Tossalets de Potries, que a poques penes arriben als 100 metres d'altitud; el Serpis posa la nota paisatgística recolzada per la Ruta de l'Aigua, xarxa de camins i sendes rurals senyalitzats que mostren les edificacions hidràuliques que hi ha al llarg del riu.

La importància que la terrisseria ha tingut en la història de Potries es demostra ja en el seu mot que prové d'un terme llatí vinculat a la ceràmica. En la muntanyeta dels Penyascals hi ha un jaciment i en la partida de la Casa Fosca una necròpoli del Bronze; també en els Penyascals s'han trobat deixalles iberes; el jaciment romà i la vila de la Campina-Catorzena ja indica una important producció terrissera i de l'aprofitament agrícola de la terra. L’època visigoda comporta una ruralització de l’espai i una continuació dels assentaments romans.

Amb l’arribada de l’Islam es produeix una concentració de la població rural en xicotets assentaments, és en aquests moments quan es consolida el nucli urbà de Potries com a tal a la partida del Rebollet, el qual fou ocupat en 1240 per Jaume I (1208-1276) i donada a poblar, com la resta de la comarca, a la família Carrós inclosa en l'Honor de Rebollet o Terme de Dalt. En 1364 la Guerra dels Dos Peres assolà el terme. En 1368 Berenguer de Vilaragut, marit d'Alamanda Carrós, donà carta de població.

Des de 1382 a 1387 el senyor territorial fou Raimon de Riusech i, a la seua mort el seu nebot Gilabert Centelles i Riusech. A mitjan segle XV Alfons el Magnànim (1396-1458) anomenà al senyor vigent, Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva. En 1569 les núpcies entre Carles de Borja i Magdalena Centelles feren que Potries, com quasi la resta de la comarca, entrés en l'òrbita dels Borja. En 1574 obtingué parròquia independent d'Oliva, amb Beniflà com a annexa. L'expulsió dels moriscs, en 1609, despoblà el lloc i la recuperació demogràfica triga gairebé un segle a produir-se.

Durant els segles XVI i XVII la canyamel i una important producció ceràmica donaven ocupació als potriers. Els segle XVIII i XIX són de creixement poblacional i de conflictes amb els Osuna per la independència senyorial. La caiguda de la canyamel introdueix el cultiu de la morera, per a obtenir seda, el vinyet i l'olivera, també s'hi explota una pedrera de marbre negre. Fins el segle XIX, Potries era un poble tancat per un mur que protegia la població i una sèrie de portes que cloïen les entrades i les eixides del poble, les quals van ser enderrocades l’any 1862. Entre finals del XIX i primeries del XX s'han documentat 18 indústries terrisseres. En la dècada dels seixantes del segle passat l'emigració vers França aturà el creixement demogràfic.

L'agricultura és, a hores d'ara, la base fonamental de l'economia potriera; hi ha també indústries de transformació dels productes agrícoles, químiques i es manté, tot i que a xicoteta escala ja, la tradició terrissera.

Poble àrab que manté la flaire dels seus fundadors en la trama urbana i l'aportació de l'arquitectura rural valenciana en els seus edificis. Els carrers de Potries amaguen interessants i singulars edificis que podreu descobrir al vostre pas. Convé visitar:

• Ajuntament. Casalot pairal del XVII, restaurat en els vuitantes del segle passat.
• Església dels Sants Joans. Segles XVII-XIX.
• Ermita del Santíssim Crist de l'Agonia, de Carles Spain. Segle XIX.  Amb pintures de Luis Téllez-Girón Belloch, i una bona talla del Crist, del XVIII. S'hi arriba per costerut camí flanquejat de xiprers, on s’ubica el Calvari.
• Fundació Ganelly Pastor. Actual Casa de la Cultura
• La Casa Fosca. Partidor d'aigües.
• La Casa Clara. Partidor d'aigües del segle XVI.
• Molí del Canyar. Actualment, establiment hostaler.
• Cassoleria d'Àngel Domínguez. Últim vestigi de la tradició artesanal de Potries. Conserva diversos forns i d'altres elements originals.

De la seua gastronomia cal destacar un arròs al forn que inclou seitons; una paella amb cigrons, caragols, bacallà i floricol i el bonítol, elaborat amb tonyina en salaó, creïlles i tomaca.