Comarques del País Valencià

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Fontanars dels Alforins (La Vall d'Albaida)


També conegut com l'Alforí, la passejada pel seu terme ens durà a paratges com ara el Barranc de Peres, la Font de la Simeta o les carrasques centenàries de Quico, al llarg dels quals, també trobarem antigues cases de camp d'interès arquitectònic. Hi ha el nucli de població de Ca Vidal.

Hi són significatives les mostres materials d'època romana, entre els segles II aC i V. Tot i l'origen àrab del poble, com ho demostra el topònim 'al-huro': graner o dipòsit de gra, és escàs el record del pas d'aquests; l'únic assentament musulmà en procés d'estudi es troba al costat del nucli urbà, i la seua cronologia abasta des de finals del segle x fins a mitjans del XII. El territori fou incorporat a la Corona valenciana per Jaume I (1208-1276), qui va adjudicar la seua jurisdicció a Ontinyent l'any 1256, malgrat l'oposició de Castella; aquesta desavinença, estigué materialitzada durant segles per l'enfrontament dels senyors d'Ontinyent i Villena amb incursions armades per ambdues parts.
Una sentència arbitral de 1502,  va partir L'Alforí en dos, amb l'adscripció de la part occidental a Villena (aleshores castellana) i l'oriental a la d'Ontinyent. Desprès de la guerra de Successió s'hi va produir un despoblament que fou esmenat després de la batalla d'Almansa amb repoblació provinent de les viles borbòniques de la Foia de Castalla, de Banyeres de Mariola o de Biar.


A partir de 1707 es va formar la governació de Xixona, que incloïa una partida de L'Alforí de La Vall d'Albaida, malauradament no s'ha pogut constatar si es referia a aquest Alforí, que aleshores, no ho oblidem, pertanyia a Ontinyent. La fundació del poble es remunta a 1927, data en què es van segregar d'Ontinyent les quatre partides dels Alforins, tanmateix la independència eclesiàstica no va abastar-la fins 1953.


L'economia ha estat tradicionalment agrícola però des de mitjans segle passat hi ha hagut forta despoblació, i conseqüent abandó de la terra, causada per l'emigració cap a nuclis industrials propers, com ara Ontinyent. El mitjà de vida, però, continua sent l'agricultura: els cereals, els gira-sols, les oliveres, els ametllers i, sobre tot, les grans extensions de vinya, que gràcies a la iniciativa d'uns quants cellerers del municipi està donant excel·lents vins, que abasten justa anomenada. Es tracta generalment de cellers de marcat caràcter familiar amb una llarga tradició en la producció de vins (alguns d'ells amb edificis i espais d'elaboració singulars d'antiguitats que arriben fins a finals del segle XVIII ). La majoria d'ells ofereixen visites guiades a les seues instal·lacions i cultius, cosa que permet conèixer tot el procés productiu des del cultiu de la vinya fins a la venda del producte final, a més de tastos i degustacions que permeten gaudir de la gran varietat de vins existents. Actualment, la superfície de vinya a Fontanars dels Alforins és d'unes 1.300 ha, d'on s'obtenen varietats com ara el Monastrell, la Garnatxa, l'Ull de llebre, l'autòcton Verdil o varietats introduïdes des de França com el Cabernet Sauvignon i el Merlot.



El patrimoni arquitectònic ens mostrarà:
  • Església de nostra senyora del Rosari. És el resultat de les successives ampliacions aplicades a l'ermita originària de finals del segle XVI, rematades en 1915 amb la construcció del campanar.
  • La Cava. Sistema de captació d'aigües, tipus aljub.
  • Casa Forestal L'Alt del Moro. Construcció rural de primeries del segle XX.
  • Almàssera dels Cups. En funcionament fins 1958, conserva els elements propis.
  • Mas de sant Elies. Amb gran bodega, en funcionament fins 1975.
  • La Ruta de la Calç, una proposta de cinc itineraris (per a senderisme i / o cicloturisme) que permeten conèixer aquest patrimoni cultural, industrial i arquitectònic  --hi ha al terme més de 50 forns de calç.

Els plats més estimats de la gastronomia local són la gachamiga (amb farina, oli, aigua i ceba o all), l'arròs amb penques, bolets i naps, els gaspatxos (amb coca, carn de caça -llebre i perdiu-, pebrella i acompanyat amb allioli) o la cassola o "arròs al forn" amb embotit de la zona i carn de porc.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada