Xàbia (La Marina Alta)

Comparteix amb Ondara i Dénia el parc natural del Montgò (751 m), que es un important vèrtex geodèsic. Front a les seues costes hi ha els illots de la Nau, del Portitxol, Embolo i Descobridor. El seu terme allotja també la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni, que presenta impressionants penya-segats de més de 150 m d'altitud, molts dels quals són els coneguts miradors que, en número de catorze, constitueixen una impressionant manera de fruir de la mar amb les meravelloses vistes que permeten. No deixarem en l'oblit les platges que han fet de Xàbia un empori del turisme conegut arreu d'Europa i que han propiciat la instal·lació d'una colònia estrangera permanent que supera el 50% del total d'empadronats al municipi i que atrauen en estiu tanta gent com per a quadruplicar el cens del poble.

Al seu terme s'han trobat vestigis arqueològics importants com ara el tresor d'or ibèric de Xàbia, les quals peces presenten trets fenicis i grecs; de fet se l'ha identificat, sense massa fonament, amb les antigues Hemerescopeon o Alonis. També l'illa del Portitxol constitueix un altre tresor arqueològic, estigué poblada en la prehistória, en època fenícia, hi ha unes columnes romanes, després l'habitaren els andalusies i més recentment en la Guerra del Francés. Ha estat declarada, en 2018, BIC. Està documentat que en temps del romà Sertori (122 aC-72 aC), Xabia ja era plaça fortificada i que l'origen de l'actual població radica en una alqueria musulmana que va ser ocupada pels cristians en 1244. La repoblació va ser lenta i complicada per l'oposició dels moros que protagonitzaren continues revoltes sota el comandament d'Al Azraq (1208-1276). En 1233 s'hi inicià una recessió econòmica i demogràfica. Fins 1397 pertanyia al terme de Dénia, aquest any obtingué el títol de vila però continuà integrada en el comtat de Dénia. 

El segle XV fou de creixement i de baralles amb els pirates barbarescos que obligaren a ampliar la muralla. Des del 1431 va pertànyer a la família Sandoval fins que, per extinció de la línia masculina, va passar al ducat de Medinaceli. L'any 1612 Felip IV (1606-1665) va concedir-li el títol de Vila. Durant la guerra de Successió la vila es va declarar partidària de Felip V (1683-1746) i fou presa pels partidaris de Carles d'Àustria (1685-1740) el 1707; la seua resistència i la seua actitud felipista van ser recompensades amb diversos privilegis, entre els quals es troba la concessió de la flor de lis que du en el seu escut i una concessió al port per a l'exportació de mercaderies i fruits, la qual cosa va donar un empenta important a l'economia local. L'any 1812, durant la guerra del Francès, tot i la defensa de la vila des de la torre, serà saquejada i presa pels francesos. Durant la segona meitat del XIX el conreu i comercialització de la pansa provocaren una bonança i l'assentament d'una petita burgesia local. En 1860 hi arribà el telègraf. En 1871 es va construir la primera escullera i l'embarcador. En 1873 s'enderrocaren les muralles per poder ampliar el creixent casc urbà. 

En 1878 s'hi edificaren la Duana i l'Ajudantia de Marina. En 1902 s'hi instal·là l'enllumenat elèctric. La crisi del comerç de pansa, però, va provocar la crisi del port que des d'aleshores roman com a port pesquer i a partir dels seixanta del segle passat, coincidint amb la transformació de la vila pel turisme, començà l'activitat esportiva que el convertirà en port nàutic. En 2016 un impressionant incendi va devorar bona part del terme i deixà la Granadella, la cala més emblemàtica de la vila, totalment destrossada; afortunadament, a l'any del succés, els treballs de rehabilitació permeten ser optimistes de cara al futur de la platja.

De la seua economia tradicional cal destacar el conreu del raïm moscatell per a panses, elaborades mitjançant el procediment d'assecat en construccions especials cridades riu raus i, la gran riquesa piscícola basada en l'extracció de sardina, sorells, llúcera, bonítol i mariscos. Nogensmenys, aquestes activitats han estat desplaçades pel desenvolupament del turisme en els anys 50-60, que s'ha convertit en la primera font d'ingressos, i en el principal factor del creixement demogràfic i de destrucció del paisatge.

També hi és important el patrimoni que començant pel tipisme del casc antic ens ofereix:

• Església fortificada de Sant Bartomeu. Aixecada en 1513, en estil gòtic isabelí per Domingo Urteaga. És Monument Nacional.
• Església de Santa Bàrbara.
• Església de Nostra Senyora de Loreto. De 1967. Existia una altra sota la mateixa advocació, de 1515, en el lloc on avui hi ha una zona enjardinada.
• Ermita del Calvari. Construïda en 1849 sobre una anterior. Conserva una imatge de Crist de 1767.
• Ermita de santa Llúcia. Segle XVI.
• Ermita del Pòpul. Segle XIII. Molt reformada en el XVIII. En l'actualitat l'església anglicana i la catòlica hi comparteixen ritus.
• Ermita de Sant Joan.
• Ermita de Benitzaina S XVIII
• Ermita de Jesús Natzarè (Calvari) S. XIX
• Ermita de Sant Hermenegildo (Cap Sant Martí) 1773
• Ermita de Sant Sebastià (Costa Nova) Finals anys 90
• Monestir de Nostra Senyora dels Àngels. Edifici de 1962 aixecat sobre una ermita de 1374.
• Palau dels Sapena. Segle XV.
• Palau d'Antoni Banyuls. Segle XVII
• Diversos edificis del XIX: Casa dels Bolufer, Casa de la senyoreta Josefina, Casa de les Primícies, com a més destacats.
• Ajuntament. De 1774.
• Capella de Santa Anna. Única estància que roman de l'antic Hospital (1502)
• Torre del Portitxol. O de Cap de Prim. Datada en 1424 i amb un bon estat de conservació.
• Torre de Sant Martí. Coetània de la del Portitxol i amb les mateixes característiques.
• Torre Ambolo. Torre guaita del XVI
• Torre d'En Cairat. Formava part d'una alqueria islàmica.
• Castell de la Granadella. D'origen musulmà. A hores d'ara les seues deixalles estan ocultes i disseminades entre la vegetació.
• Porta de la Mar. Un dels tres accessos i un dels pocs vestigis que romanen de la muralla.
• Molins de Vent. Onze construccions del XVIII que cessaren en la seua activitat en 1911.
• Asil Germans Cholbi. Neogòtic 1903
• Convent de les Agustines. Construït l’any 1946 després de ser dinamitat en la Guerra Civil el que hi havia en aqueix mateix solar anteriorment, de l’ordre dels Mínims.
• Teatre. 1895
• Plaça de Bous. 1917.
• Museu Arqueològic i Etnogràfic “Soler Blasco”.
• Típics riu raus disseminats pel terme.

De les moltes festes que s'hi celebren destaquen les Carnestoltes, L'Enfarinada, Moros i Cristians i les Fogueres de Sant Joan.

Arrossos de tota mena, però sobre tot mariners i guisats amb peix: cruet de peix, el suc roig, el peix fregit o la borreta de melva, etc. Els bogamarins i en general tots els fruits de la mar complementen una gastronomia més tradicional: coques de verdures, salaons, putxero amb penques i pilota, cargols en salsa.. A les postres una exquisida rebosteria i la imprescindible mistela de la Marina.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.