Per
Albalat de la Ribera (també coneguda en altres temps com Albalat de Pardines)
passava la Via Augusta, per això els àrabs la batejaren com Albalat: la
calçada. La marjal, on hem de destacar l’ullal Gros i l’ullal de Mula, amb la
seua vegetació i fauna característica, és el principal atractiu paisatgístic
del terme municipal, inclòs en el Parc Natural de l’Albufera.
S'han
fet troballes arqueològiques des de l'Edat del Bronze fins l'època preromana.
Foren aquests, els romans, els que s'hi instal·laren als pujols més elevats del
terme, ja que abans d'arribar a Albalat el Xúquer es dividia en dos braços –u
dels quals desembocava en l'Albufera-- i formava una sèrie d'aiguamolls. Com la
totalitat del País va romandre sota la dominació islàmica fins 1238, any de la
conquesta cristiana pel rei Jaume I
(1208-1276), el qual deixa constància, al Llibre dels Fets, del seu pas per
Albalat. De primeres, el monarca va donar el poble al bisbe de Saragossa amb el
dret d’agafar aigua de la Sèquia Reial del Xúquer (aleshores d’Alzira). 
L'any 1317 la vila passà a mans d'en Gonçal Garcia per butlla del papa Joan XXII (1249-1334). Aquest senyor va fundar, en 1347, l'Hospital d'Albalat, situat darrere de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià; en aquells temps l'hospital era una fundació de caritat i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població. També fou Gonçal García qui aconseguí per als habitants de la vila el dret de franquícia ––el mer imperi–– en 1330, concedit per Alfons el Benigne (1299-1336).
L'any 1317 la vila passà a mans d'en Gonçal Garcia per butlla del papa Joan XXII (1249-1334). Aquest senyor va fundar, en 1347, l'Hospital d'Albalat, situat darrere de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià; en aquells temps l'hospital era una fundació de caritat i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població. També fou Gonçal García qui aconseguí per als habitants de la vila el dret de franquícia ––el mer imperi–– en 1330, concedit per Alfons el Benigne (1299-1336).
En morir l’esmentat Gonçal, l'any 1347, la vila passà al patrimoni
de la Corona, i poc després als Maça de Liçana; és d'aquesta època que data la
construcció de la primitiva església d'Albalat. Dels Maça de Liçana passà als
comtes de Cocentaina i d’ells a Joan
Roiç de Corella (1433-1497). Ferran
el Catòlic (1452-1516) concedí en 1472 el privilegi de celebració de mercat
cada dimarts. Posteriorment fou adquirit pels Castellví, contes de Carlet; en
el document de venda trobem que ja s'ha annexionat a Albalat el lloc de
Segreny, i a més hi trobem esmentats entre els diferents drets dels senyors la
venda de la barca per passar el riu, aleshores únic punt de pas des d'Alzira a
Cullera, barca que després figurarà en l'escut de la vila. Els Castellví van
vendre la vila el 1510 als Borja. En 1644 la Universitat d'Albalat comprà una
casa a Jaume Exea per construir de
nova planta la casa de la Vila. 
Mentre els ducs de Gandia tenien la propietat
de la població, Albalat s’afegeix tot allò referent a la jurisdicció
eclesiàstica del poble de Pardines; que va quedar despoblat a causa de les
nombroses inundacions del Xúquer en 1638 quan només romania un habitant al
poble: Baltassar Requeni. Després
dels Borja passà –any 1687-- a mans dels comtes de Sallent. En 1692 l'enderroc
de la primitiva església propicià una xicoteta expansió del casc urbà seguint
el camí de Sueca.
A finals del segle XIX s’hi construeixen diversos serveis
municipals que modernitzen la fesomia de la Vila, així el 1850 va construir
l'escorxador municipal i va traslladar-se el cementeri; al mateix temps se
construïen de nova planta les Escoles-Hospital. Però no fou fins el segle XX
que comença l'expansió urbanística de la vila. El 1911, el poble demanava la
construcció d'un pont sobre el Xúquer, dut a bona fi gràcies a l’interès de
l'aleshores representant en Corts pel districte de Sueca en Francisco Peris Mencheta (1844-1916) D'un
altre costat i atenent a la preocupació per la higiene la vila construïa un nou
escorxador municipal l'any 1901, els llavaners l'any 1902, i el mercat
municipal el 1903. Però no fou fins els anys trenta, amb l'obertura de la Gran
Via, la regularització de la plaça i l’ampliació del carrer Peris Mencheta, i
l'obertura del carrer del Crist, que es posaven les bases per a la posterior
extensió urbanística dels seixanta. La gran expansió agrícola i comercial
arribà al seu millor moment entre 1925 i 1930, però patí les dues crisis
econòmiques i bèl·liques i no tornà a recuperar-se fins a 1960.
La
principal activitat econòmica sempre hi ha sigut l’agricultura, encara que
actualment són molts els albalatencs que combinen un altre treball amb
l'agricultura a temps parcial. En el terme municipal es conrea majoritàriament
el taronger, però una bona part de la seua superfície està encara ocupada pel
paisatge de la marjal amb el cultiu de l’arròs. Entre les activitats
econòmiques industrials trobem per una part la lligada a l’agricultura,
representada per la cooperativa. També hi ha indústries de pintures i els seus
derivats, de construcció de mobles i fusteria en general, les relacionades amb
el metall, les de construcció, de joguines, etc., que amb el comerç i els
servei constitueixen i amplien l’economia local.
Atenent
a allò patrimonial, hi trobem passetjant pel poble cases modernistes i alguns casalots nobiliaris. A més:
- Església de Sant Pere Apòstol. 1687-1701. De l’arquitecte Gaspar Dies.
- Ermita de Sant Roc i Sant Sebastià. Segle XVIII. Temple d'una sola nau amb façana acabada en un frontó curvilini, que té un curiós campanaret triangular, únic al País Valencià.
- Pont de Ferro. Construït en 1917, en arquitectura de ferro, segons disseny de l'enginyer Arturo Monfort Hervàs.
- La Casa de la Vila. 1644, la qual encara hui serveix a tal menester. Aquesta casa a més d'acollir les dependències que avui trobem normals com l'arxiu, presons, i diverses sales de reunió, acollia a més un dels serveis municipals: la carnisseria, de la qual encara es poden veure tres arcs de la llotgeta.
- Casa del Bou. Segle XVII. La més antiga del poble. Actualment centre cultural i museu etnològic.
- Escorxador municipal. Modernista. 1901, de l'arquitecte Luis Ferreres. Actual Biblioteca Joan Fuster.
- Mercat municipal. 1948. Remodelat recentment.
- Font de la Plaça de la Cort. Amb escultures de bronze.
- Escoles municipals.
- Col·legi del Sagrat Cor de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada