Guardamar de la Safor (La Safor)

La seua funció primitiva era la de vigilar la costa; això explica la toponímia del lloc. També és coneguda com l’Alquerieta i fins el 2001, en què va adoptar l’actual, ha segut coneguda amb diferents noms, sempre vinculats als distints senyorius: Verdaguer, Alqueria de don Enrique, Alqueria dels Tamarit i Alquerieta de Guardamar. El terme compta amb 481 metres de bona platja.

Tot i que s’han trobat algunes troballes de ceràmica i moneda romanes, l’origen ho té en una antiga alqueria islàmica: Rahal-Soltan, que apareix en un document de l'any 1240, la qual, després de la conquesta, conservà la seua població fins l'expulsió dels moriscos en 1609, data en què comptava amb quasi un miler d'habitants. El seu senyor feudal, el cavaller Bernat Verdeguer, exercia de justícia i jurat en la vila de Gandía durant un bon grapat d'anys i, entre altres activitats, es dedicava a prestar diners en forma de censals. Pràcticament despoblada en les dècades posteriors a l'expulsió morisca, la senyora de Guardamar, Rafaela Tamarit, va donar carta pobla a 15 repobladors, alguns dels quals eren d'origen mallorquí, els quals anaren abandonant el poble, fins que en 1635 els Tamarit acabaren venent-lo a Enric de Miranda, natural d'Oliva.

En 1760 una descendent d'aquest, Francesca Antònia Pallarés, contreia matrimoni amb el marqués de Mirasol, el qual va fer construir un molí i diverses cases de camp per als seus arrendataris. El marquesat de Mirasol conservà la titularitat fins l’abolició dels senyorius en el XIX. Des de principis del segle XVIII (117 habitants el 1715) la població es va mantenir pràcticament estable, amb un lleuger ascens a les primeries del segle XX que va situar-la en 173 habitants el 1930. Des d'aleshores, el cens havia decrescut fins els 68 de 1994, el turisme però ha provocat un enorme ascens en el present segle: 489 habitants en 2015.

La falla costanera divideix el terme en una part marjalenca i una altra mes elevada d'agricultura tradicional de regadiu, que fa servir l'aigua de la sèquia de la Safor, la qual prové del riu d’Alcoi. La recent explotació turística de la platja complementa l’economia local.

La població ha crescut arrecerada a la Casa Gran (1602), antiga casa dels Tamarit, que es conserva en perfecte estat de conservació ja que, a hores d’ara, és un establiment hostaler. També es digna d’esment l’església de Sant Joan Baptista, construïda en el segle XVII i reformada en el XIX, que conserva una talla barroca de la Mare de Déu de la Llet.