Sinarques (La Plana d'Utiel-Requena)

Municipi fronterer amb la comarca dels Serrans i amb Conca, presenta una plana regada per la rambla de la Torre, una altitud màxima de 1.305 metros en El Picacho; els paratges més sovintejats són: el Charco Negro, La Toba, el Cerro Carpio, Palomarejas, la Peña de las Grajas i el Cerro San Cristóbal. A banda del senderisme i el cicloturisme, que es poden practicar en un bon grapat de rutes perfectament adequades a l'efecte, també s'hi poden donar llargues passejades collint bolets i herbes aromàtiques que hi abunden.

Del Neolític hi ha testimonis a La Llacuna; del Bronze restes d'una murada en La Relamina; també a La Relamina, al pujol de Sant Cristòfor i al pujol Carpio s'hi troben fins  vora de vint jaciments ibers, els quals deixaren una Estela Ibèrica que constitueix la troballa més important i la veritable ensenya del poble. Està exposada al Museu Arqueològic de València. També hi deixaren petjada romans i moros, aquests deixaren un xicotet tresor amb monedes d'or i plata. En època cristiana hi ha documents de Jaume I (1208-1276) en què parla de Sinarques com a integrat en el Regne de València a les primeries del XIII; el conqueridor, en 1255, va donar el poble al seu net Jaume de Xèrica, el qual el 23 de març de 1304 va atorgar carta pobla a 70 pobladors. En 1321, un altre Jaume de Xèrica, fill de l'anterior, deixà en testament aquesta població a son fill, també Jaume.

En 1380 fou venuda a Raimon de Vilanova. En 1599 Felip II (1578-1621) va crear el comtat de Sinarques, el qual titular era Jaume Ceferí Ladrón de Pallàs. En 1652 es va resoldre el plet mantingut entre Sinarques i La Iesa sobre els límits dels terme amb la delimitació d'aquests. Durant el segle passat i l'actual hi ha hagut una forta emigració cap a Utiel. És l'únic poble de La Plana d'Utiel-Requena que ha pertangut des de la reconquesta al País Valencià.

El raïm constitueix la seua principal riquesa; la resta dels productes agrícoles són de secà i alguna cosa d'horta; la ramaderia és important: porcs, ovelles; granges d'aus, i ruscs que produeixen bona mel; la indústria està representada per la fusta i la fabricació de materials de construcció.

El poble s'aixeca sobre un pujolet i s’adorna amb edificis com ara:

• Casa Consistorial
• Església de Santiago Apòstol. Aixecada en
  1600 per Miquel de la Iessa. Posteriors intervencions poc afortunades han modificat negativament el temple. Allotja algunes imatges i quadros interessants.
• Ermita de Sant Marc. Recentment restaurada.
• Ermita de Sant Roc.
• Ermita de Sant Cristòfol
• Ermita de Santa Caterina
• Ecomuseu de l'Hàbitat Rural Tradicional. Amb interessant mostra de la forma de vida en aquestes contrades.
• La Fàbrica de Farines. De 1935. Estigué en funcionament fins a finals dels vuitanta del segle passat. Actualment l'ajuntament hi ha instal·lat el Museu del Cerreal, que es pot veure en visites guiades a l'efecte.
• Parc Eugenio Cañizares

Caldereta, gaspatxo de mont, creïlles en brou, bons embotits, millors vins i de postres una bona rebosteria en què destaquen els burruecos, són els àpats que millor representen la cuina local.