Vilar de Canes (L'Alt Maestrat)

La seua superfície està solcada pels barrancs d'En Seguer, la Telleria i de la Frescó, i per la Rambla Carbonera. Les principals altures són la serra de Foies, el Tossal Redó i el Maxorral. De les moltes fonts que adornen el municipi, el paratge més freqüentat és el brollador de La Font del Mas del Senyor. Els vilarins viuen molts dispersos, al poble i als masos: Segarreta, Segarra, Hostal, Romeu, Senyor, Solá, Cogullades, Pallisa, Cap del Moro, etc.

Històricament formava part de la Setena de Culla, senyoriu que des del 1235 va pertànyer a Balasc d'Alagó (1190-1241) i després a Guillem d'Anglesola; son fill, del mateix nom, va donar el lloc el 13 de desembre del 1273 a Bernat de Montpalau i a sa dona, Guillema, i van ser aquesta i son fill Pere de Montpalau els que donaren una carta pobla a Domenec Matamoros, Bernat de Sagarra, Berengari Vilamanya, Bernat Vilamanya, Berengari Gomar, Arnau Igualada, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gita, muller de Gil Girona i a altres habitants, amb jurisdicció civil i criminal amb el mer i mixt imperi, el 19 de desembre del 1316. Del 1294 al 1312 fou senyoriu de l'orde del Temple, i des del 1319 s'emmarcà en el senyoriu de l'orde de Montesa, encara que la família Montpalau mantenia el domini directe. La improductivitat del seu terreny ha propiciat durant el segle XX una fort emigració vers nuclis industrials, la qual cosa ha produït un important descens demogràfic. El 25 i el 28 de maig de 1938 la Legión Cóndor va bombardejar Ares, Albocàsser, Benassal i Vilar de Canes. Des del primer moment, aquells atacs van estar envoltats d'un gran misteri, atès que no hi havia cap possible objectiu militar a prop ni tampoc tropes republicanes presents. Després de moltes investigacions, membres del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal van descobrir en un llibre sobre la guerra civil una referència al bombardeig.

La ramaderia intensiva i el conreu de l'ametler i l'olivera hi són les úniques activitats econòmiques.

L'església de la Purificació de la Verge, del segle XVIII i les quatre pedres que queden del castell moro, dels segles XII i XIII, són les fites arquitectòniques més importants del poble; a més de abundants mostres de les edificacions de pedra en sec, típiques del Maestrat.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.