Dosaigües (La Foia de Bunyol)

Poble de parla castellana que compta amb un ampli terme regat pel Xúquer, ric en paratges, així hi trobem: coves i abrics amb pintures rupestres, com ara el Cinto de las Letras , el Cinto de las Ventanas, la covacha de las Cabras; fonts com les de Real, Ginel, Rodanillo, Fontanares i San José, la qual encara s'encarrega de regar l'horta del poble; les basses del Molino, lloc d'esbarjo i del Nacimiento del Chico; altures com el Callejón del Gato, paradís per als muntanyencs, el Pico del Ave (949 m), el Carcamal (834 m), el Pulpítico (620m) i el Madroñal (582 m), barrancs, rambles... En resum un terme amplíssim que, tot i haver estat espletat per diferents incendis forestals, ofereix oportunitats a tota mena d'esports a l'aire lliure com ara el senderisme, la caça major, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, l'espeleologia, que es pot practicar a la cova de las Maravillas.

Hi ha evidències de població des de l'Epipaleolític al Neolític en la cova de la Cocina; unes ceràmiques i uns atifells de sílex constitueixen l'empremta deixada, al puig de la Ventolera, pels pobladors de l'Edat del Bronze. L'origen del poble, però és àrab; després de la conquesta cristiana la població musulmana es va mantenir i es va unir a la revolta d'Al Azraq (1208-1276). En 1609, a causa de l'expulsió, les 50 cases de moriscs que hi havia en 1602 es van veure reduïdes a 12 de cristians. 

Fou comprat el 1325 per Francesc Scribe, i passà a Raimon Castellano el 1349, i a Antoni de Vilaragut i la família Roiç de Corella en 1388; aquests van vendre-ho a Lluís Cornell el 1475; un fill d'aquest, Lluís, la va vendre als Rabassa de Perelló, un dels quals, Ginés de Perelló, va assolir el títol de primer marquès de Dos Aigües. Fou cap de la baronia i posterior marquesat homònims, que comprenia les poblacions d'Ontanell, Corts de Pallars, Roaya, Boxet i Millars. Durant les guerres carlines fou ocupat en diferents ocasions per les tropes del pretendent. Al llarg del segle passat l'emigració, principalment cap al Principat, ha minvat la població.

D'economia tradicionalment agrícola (també hi tingué el seu arrel la carboneria), actualment el sector de la construcció ocupa el 48% de la població activa; l'agricultura de secà, ametla i garrofa, i la mel complementen l'activitat econòmica actual.

Del patrimoni local citarem els següents monuments:

• Església de Nostra Senyora del Rosari. Segle XVI. Construïda sobre l'anterior rectoria de moriscs.
• Castell de la Matrona, o de Madrona. Del segle XII, musulmà. Sols són apreciables restes dels seus fonaments.
• Torre de Vilaragut. Segle XII. Forma part del castell dels Moros de què és l'única deixalla apreciable.
• Llavaner públic. 1965. Raonablement bé conservat, però en desús.
• Ruïnes dels nombrosos molins que regaven el municipi.
• El mural de Dos Aguas. Magnífica obra de José Antonio Espinar (1970) artista alzireny que té obra en altres localitats del País, com ara Muro, Alzira, Algemesí o Vallés.

La gastronomia típica utilitza els productes de la terra: mel, oli d'oliva i ametla, i amb ells guisen: coques de cansalada, de sardina, d'oli i sal amb mojete , gaspatxos manxecs amb la caça del terreny, senglar, perdiu, conill, cérvol, arròs al forn i, de dolç, braç de gitano, pastissos de moniato i coca en llanda.