La
superfície del terme, regat pel riu Clariano, és ondulada però sense grans
elevacions. S’hi poden trobar alguns bells exemplars d'arbres antics, alzines,
oliveres, garroferes, etc. Hi ha el paratge de la Venta.
També
coneguda com Alfarzí, rep el seu nom de la paraula àrab alharras, que ve a
significar quelcom paregut paregut al càlcul del valor d’una collita. Va
créixer al voltant d’una alqueria i el Rahal Alcayd, finca particular del caid
de la medina de Xàtiva. Les tropes de Jaume
I (1208-1276) van conquerir-la el 1244. Segons el Llibre de Repartiment,
els primers pobladors van ser D.
Guerrer, Gil d'Alarcón, Juan d'Agreda i Martín del Rei, i el seu primer
senyor territorial fou Llorenç Rocafull.
Des de la conquesta fins al 1707 va pertànyer a la Governació de Xàtiva. Fins
1542 depenia eclesiàsticament del municipi de Benigànim. Va ser lloc de
moriscos i amb la seua expulsió el 1609 ––quan comptava amb 500 habitants–– va
romandre pràcticament despoblada i no es va repoblar de nou fins el 1625. Els
agermanats de Xàtiva van saquejar Alfarrasí. A mitjan segle XVIII, i per a
poder pagar els seus creditors, es va vendre en pública subhasta, adquirint-la
la casa de Fontclara, que cedí el senyoriu temporal als comtes de Faura. El
1813, els francesos, van establir-hi un destacament militar. De 1822 a 1833,
amb la nova distribució territorial de les Corts de Cadis, va passar a formar
part de la província de Xàtiva. En 1900 va augmentar la població fins als 886
habitants, gràcies a la prosperitat vitivinícola. A pesar d'això, el nombre
d'habitants va tornar a disminuir fins als 675 habitants, per culpa de la crisi
de la fil·loxera de 1910. Superada la crisi, i degut a la immigració manxega,
andalusa i de la Vall d'Aiora, (que buscaven la indústria), va tornar a
augmentar la població fins a estabilitzar-se prop dels 1.200 habitants. Ja els
anys seixanta del segle passat, l'activitat industrial (tèxtil) va fer créixer
la seua població en més del 11% entre 1960 i 1965 i ha absorbit part de la
immigració, en contrast amb l'emigració que havia sofert a les primeries del
segle, cap Amèrica del Sud.
La
seua economia descansa essencialment en la indústria del plàstic. Bona part
dels veïns d'Alfarrasí treballen en alguna de les empreses locals del sector. A
més, el municipi posseeix una àmplia tradició agrícola vinguda a menys amb el
pas dels anys, a causa del creixement del nucli urbà municipal i a
l’abandonament generalitzat del camp valencià.
Quant
a la part patrimonial esmentarem l’església de Sant Jeroni, iniciada en 1727 i
rematada en 1823 amb frescos de Joaquim
Oliet (1775-1849). El campanar és de 1909. També hi ha l’ermita del Crist
de l’Agonia, situada en l’alt d’un turó del que es divisen espectacular vistes
sobre la comarca.
S’hi
celebren Moros i Cristians i, el diumenge de Resurrecció, la festa de l’Angelet
de la Corda.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada