Teulada (La Marina Alta)

Els majors atractius paisatgístics els constitueixen les platges però també paga la pena conèixer la Cova de la Cendra o passejar per la partida de Benimeit on encara es conserven riu-raus.

El poblament més antic del terme de Teulada data del Paleolític superior i es troba a la Cova de la Cendra ––una de les més antigues del Mediterrani--; del Neolític s'han trobat restes a les Coves del Carbur i de Mulet; entrats en el Bronze hi trobem els jaciments del Morro del Castellar, Tossal de la Font Santa, Cova de les Rates o Punta de Moraira, sense oblidar les pintures rupestres del Barranc del Bou; d'època ibèrica hi ha troballes al Morro del Castellar i a la Punta de Moraira. Dels romans romanen ceràmiques i fonaments de vil·les als jaciments de la Torreta, Morro del Castellar, les Moraires, Benimarco, les Comes, Alter de Cacaua o la Rambla, i un soterrament ubicat fora vila. Durant l'època musulmana Teulada era una alqueria que formava part del terme del castell de Calp, el qual englobava també Benissa i que formava part del regne de Tudmir (¿?-743); en aquests temps el poblament fou de caire dispers, ja que el nucli urbà principal radicava a Dénia; d'aquella etapa hi ha la necròpoli de Benarrisc, una cita documental a la marsa Mudayra (portijol de Moraira) i restes als jaciments de la Capella, el Tossal de la Font Santa, el Pas, l'Assagador de la Torre i el Rafalet. 

En 1244 fou conquistada pels cristians i donada al senyor de Rebollet. En 1245 apareix citada en el Llibre de Repartiment. Entre 1270 i 1280 es va produir una repoblació d'aquestes contrades amb famílies catalanes que hi portaren els seus parlars. En 1377 obtingué la independència administrativa i en 1386 terme municipal propi de què serien els primers senyors els Llúria, els Sarrià i els Gandia. A la mort del duc de Gandia, encara en el segle XIV, passà a la Corona en condició de Vila Reial. Posteriorment estigué en mans dels Palafox, marquesos d'Ariza on ja romangué fins l'abolició dels senyorius del segle XIX. En 1410 i anys posteriors va predicar-hi Sant Vicent Ferrer (1350-1419), que tenia aquí sa germana Constança Ferrer, la qual cosa va propiciar la proliferació d'ermites i llocs de culte al sant arreu del terme. Els atacs dels pirates barbarescs al llarg del segle XVI va obligar a l'edificació d'una xarxa de torres de guaita i defensa al llarg de la costa, com ara la del Cap d'Or.

L'expulsió dels moriscs no va suposar molt problema a Teulada ja que el lloc ho era de cristians vells, per la qual cosa a partir de 1614 s'hi observa una època d'esplendor econòmica: s'hi instal·là una almadrava, 17 telers, s'exportava ametla a Castella i a Portugal...; però també hagué de sofrir l'establiment de les tropes reialistes durant les Germanies i les accions dels roders que actuaven arreu de la comarca. La guerra de la Successió i el Decret de Nova Planta va reportar negatives conseqüències al poble ja que es posicionà en el bàndol maulet. Malgrat aixó, el segle XVIII fou de creixement econòmic i urbà. 

L'any 1837, segons s'ha dit abans, desapareixen els senyorius i Teulada es reincorporà a la Corona. La fil·loxera va portar-hi la ruïna econòmica i l'emigració cap Amèrica i el nord d'Àfrica. En 1914 hi arriba el ferrocarril. La segona meitat del XX catapultà Moraira, fins aleshores llogaret de pescadors que havia sorgit en el segle XVII al redós d'una de les torres guaita esmentades, als primers llocs dintre del panorama turístic del País i comporta el definitiu envol econòmic de Teulada-Moraira.

Malgrat que l'economia es basa fonamentalment en el turisme i en tots els “danys col·laterals” que en comporta: destrucció del territori, saturació urbanística, etc., cal saber que l'agricultura tradicional continua tenint força importància amb la producció d'ametla, cereals, llegums i, sobre tot, vi i les delicioses panses i moscatells de La Marina, reconeguts arreu del món.

Arribats al casc urbà trobarem diverses manifestacions de l'arquitectura medieval encarnades en diferents cases pairals o en l' església-fortalesa de Santa Caterina màrtir, una de les més importants de La Marina, aixecada en el segle XVI sobre una del XIV, que, entre d'altres obres d'art, conserva un magnífic orgue, del XIX, que recupera a hores d'ara les seues funcions mercès als concerts que s'hi estan organitzant. De la resta del patrimoni teuladí parlem tot seguit:

• Sala dels Jurats i Justícies. De 1620.
• Fort de Moraira. Originari del XVI, fou destruït en 1801 per un atac anglès i restaurat en 1984 per destinar-lo a sala d'exposicions.
• Torre del Cap de l'Or. També Castell de Moraira. Segle XVI.
• Ermita de la Divina Pastora . No es coneix la data de la construcció però es coneixen intervencions en 1861 i en 1986, i una lamentable restauració en 1994.
• Ermita de la Mare de Déu del Carme.
• Ermita de Sant Vicent. Any 1767.
• Ermita de la Font Santa . Segle XIX.
• Ermita de Sant Joan Baptista . Any 1856. Ubicada en un bonic paratge natural i enlletgida per una inoportuna intervenció dels anys quaranta del XX.
• Ermita de Sant Joan de Déu. Construïda en els cinquantes del segle passat amb contribucions dels estiuejants de l'època.
• Ermita de Benimarco.
• Església de la Mare de Déu dels Desemparats. En Moraira. Aixecada sobre una ermita de 1875.
• Col·legi de la Puríssima. Conegut com “de les Monges”, de 1963.
• Restes, a poques penes visibles, de la muralla .

La gastronomia teuladina també és rica i apegada al terreny; vegeu-ne, si no, uns quants exemples: arrossos (al forn, de senyoret, paella de sardines i espinacs, etc.); peix (sopa de peix, bonítol amb creïlles, paella de bacallà, putxero de polp, saladures de melva o d'anxova, etc.), embotits i demés productes del porc; una extensa i deliciosa rebosteria basada en l'ametla i la pansa i exquisits vins blancs i dolços de què ja hem parlat.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.