Torralba del Pinar (L'Alt Millars)

El municipi, de parla castellana, es troba enclavat en el Parc Natural de la Serra Espadà i està regat per la rambla de Fonts, tributària del Millars; compta amb força atractius paisatgístics, que podem conèixer recorrent la part que li pertoca del GR36, sender que travessa la serra, i que relacionem tot seguit: Alt del Pinar (1.000 m), Bassa del Pinar (1100 m), Morrones de Gil, on es troba l'antiga mina de mercuri; rambla del Català, fonts de Santa Bàrbara, Montalbanas, Vella, Macasta, la Barraca i alguna més; el Mirador del Romeral i la microreserva del Bosc del Tajar.

Al terme s'han trobat jaciments ibers (Alt de Sant Cristòfol i Macasta). El topònim Torralba, d'origen llatí, compost de turris (torre) i alba (colònia fortificada) fa pensar que l'inici d'aquest poble fóra una torre romana de vigilància (fins i tot s'hi ha trobat una moneda i algun atifells més de l'època), de la qual més tard van obtenir els carreus per a la construcció del temple, però allò que és evident és que el primer document sobre l'existència de Torralba està signat per Abú Zeyt (¿?-1269), rei musulmà de València, i no és altra cosa que el compromís de cessió a Jaume I (1208-1276) dels seus territoris i la seua conversió al cristianisme. Al segle XVI, quan pertanyia a la baronia de Milà d'Aragò, pot ser es va produir un refundació del poble. La seua població, però, es va mantenir morisca fins el lamentable decret d'expulsió de 1609 que va deixar desert el poble i va obligar a la seua repoblació, en 1611, amb cristians. A principis del XX n'era propietat, juntament amb Toga, de Miquel Saavedra.

L'economia es manté amb l'agricultura: hortalisses, cireres, oliveres i ametlers; la construcció, el sector serveis i les brigades forestals.

A banda del casc antic en què encara s'observa la traça murada dels segles IX-XII, cal esmentar:

• Castell de Villahaleva. A poques penes podem observar restes de les muralles d'aquest xicotet castell moro, dels segles X-XII, que roman destruït des dels primers moments de la conquesta cristiana.
• Església de la Transfiguració del Senyor. Segle XVIII.
• Ermita de Santa Bàrbara . Sobre una antiga mesquita.

Els menjars corresponen al tipus de cuina muntanyenca, forta i basada en els elements de la terra i la caça: conill, embotits en gerra, senglar en salsa, olla casera, etc.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.