Rocafort (L'Horta)

El terme municipal està format per dos tipus de terrenys: el de l'horta, limitant amb la sèquia de Montcada, i la part de l'oest on s'assenta la població, que és més elevada, a uns 35 metres sobre el nivell de la mar --i constituïda per llomes de pedra calcinosa.

El nom de Rocafort presenta un origen geogràfic que prové de la roca sobre la qual està enclavat. El nom no ha variat durant els segles ni en les èpoques de més forta castellanització. Es coneix l'existència de població prehistòrica per les troballes de 1933 que corresponen a restes humanes d'un enterrament col·lectiu que daten del Neolític, uns 200 anys aC; també de l'època romana queden restes de dos aqüeductes: el de la Covatella i el de Les Llometes.

En el Llibre del Repartiment no consta Rocafort com a tal, encara que Emili Beut i Berenguer (1902-1993) diu que és possible l'existència d'alguna alqueria habitada per musulmans. La primera referència escrita data de 1349, en la qual es diu que pertanyia a Francesca Gemella i que desprès passà a la seua filla, Andrea Mactano i a Mateu Llançol, a qui li confiscaren els béns. Posteriorment Rocafort fou adquirit per Francesc Malet al que succeí Pere Malet; relatiu a aquest senyor n'hi ha un document de 16 d'abril de 1353 que indica que per motiu de la guerra de la Unió, el Fisc Reial li havia confiscat l'alqueria. Després tenim en 1415 a Berenguer Camps, com a senyor. En 1480 apareix documentat Joan de Cervató; a finals del segle XV és Ramon Almenar i després, al segle XVI, Joan Almenar.

Al 1527 Tomás Ribot comprà el senyoriu a Pere Mercader, que estava casat amb Isabel Almenar, -filla de Bertomeu Almenar-- que ostentava el senyoriu en 1510, desprès passà pels senyors Anna Maria Ribot, Jeroni Muñoz de Funes i Ribot, Baltasar Julià Muñoz, Baltasar Julià i Mompalan, Victòria Julià i Orries, Nicolau Julià Boyl d'Arenós, Ignasi Pasqual Julià, Maria Julià Garcia de Càrdenas, al 1799 passà als barons de Santa Bàrbara que van ser els últims senyors de Rocafort i Godella, puix els senyorius d'aquestes poblacions sempre han anat units. Els senyorius van ser abolits el 1838. Durant l'època en què València fou capital de la República, el Govern va confiscar 26 cases a Rocafort (L'Horta). Ací tingueren seu l'Alt Estat Major, una escola d'espies, les ambaixades de Mèxic, EEUU i Rússia; també partits, com ara Esquerra Republicana o el PSOE.

L'agricultura, de secà, ha deixat pas al sector serveis com a motor econòmic del poble, ja que la majoria del terreny està dedicat a urbanitzacions, malgrat tot, encara s'hi conserven cultius de regadiu, amb aigües de la Sèquia Reial de Montcada. Hem de comentar que de les antigues pedreres de Rocafort s'extragué la pedra que desprès s'utilitzà en la construcció del Micalet i les Torres dels Serrans de València.

Arreu del poble hi ha imponents cases i xalets de principis i mitjans del segle passat, però destaquen, per la seua quantitat i qualitat els que podem contemplar al llarg de l’avinguda de Blasco Ibáñez, com ara Villa Carmela o Villa Contat. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:

• Convent de Sant Sebastià. Fundat sobre una ermita que els pedrapiquers de València donaren als frares en 1434 i que estava dedicada a Sant Sebastià Màrtir. Al 1835 la desamortització de Mendizábal (1790-1853) suprimí les comunitats religioses i l'edifici del Convent passà a ser propietat del poble de Rocafort i en ell es va establir l'Ajuntament i l'escola que fins aleshores no havien tingut local propi.
• Església Parroquial. Segle XVI. Neoclàssica. Formava part del Convent. Conserva un claustre amb dos galeries compostes per dos dotzenes de columnes dòriques, amb un aljub al centre.

• Villa Amparo. Construïda en estil neoclàssic a principis del XX, tingué el privilegi d’allotjar, entre 1936 i 1938, al poeta Antonio Machado Ruiz (1875-1939). Des de 2018 és propietat de la Generalitat.Casa Bou. Alqueria del XIV, que l'ajuntament va adquirir en 2002, i en el que es treballa per a convertir-lo en seu municipal.
• La Torre. És l'única resta que roman del palau de Rocafort. Recentment restaurada, es troba integrada entre els habitatges de la Plaça Major.