Vistabella del Maestrat (L'Alt Maestrat)

És el poble més elevat del País Valencià i està voltat d'importants cims l'Absevar ( 1.645 m ), Batalla (1.507 m), la Talaia ( 1.489 m ) i Albagés ( 1.481 m ) així com grans ports de muntanya, com ara el del Vidre (1.246 m ). La rambla del Pla s'encarrega d'aportar les aigües al municipi junt a les fonts de Baix, de Dalt, la de l'Alforí (amb propietats medicinals), de la Peegunta, la Randera, el Fontanal, de Sant Joan, etc. La seua població es troba molt dispersa per les masades, de què es comptabilitzen més de 60.
Però l'element geogràfic més important de Vistabella és sens dubte, el Penyagolosa, amb els seus 1813 metres d'altitud, representa el cim dels territoris de parla valenciana, i és tota una fita per al poble valencià. És a més una muntanya considerada sagrada i màgica, des del cim de la qual es pot albirar, en dies clars, des del Delta de l'Ebre fins al Montgó, passant per les Illes Balears. Declarat Parc Natural, el Penyagolosa és un referent per a l'excursionisme valencià, amb rutes de senderisme de xicotet i mitjà recorregut i parets verticals de més de 300 metres, on practicar el senderisme. També en el parc, hi ha un dels escassos boscos de roures melojos existents al nostre territori.

D'origen musulmà, Cavanilles (1745-1804) la cita com Vistabella de Culla, a la qual setena va pertànyer des de la conquesta. Fou senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239) des del 1235 fins a la seua mort, en què passa a sa filla Constança, casada amb Guillem d'Anglesola. Van ser ells qui li donaren carta de població el 3 d'abril de 1251. En 1260 un altre Balasc d'Alagon, de malnom "el nét" va envair el senyoriu de Culla i va apoderar-se de Culla, Vilafranca i Vistabella. En 1264 tornà de bell nou a la tinença de Culla.

El 27 de març de 1303 el fill de Constança i Guillem d'Anglesola ho va vendre a l'orde del Temple. En 1338 fou residència del rei d'Aragó. Com moltes de les possessions dels templers a la seua dissolució passa a poder de la de Montesa, en el qual senyoriu romangué fins el segle XIX. Fou una població molt important durant l'Edat Mitjana, però a finals del segle XIV va entrar en un elevat endeutament que va acabar amb la seua despoblació en 1381, malgrat tot i per ordre d'Umberto de Thous, mestre de Montesa, fou poblada de bell nou el 28 de maig del 1382 per Pasqual Sobirats i altres. En 1812 hi hagué una notable batalla contra el mariscal francès Suchet (1770-1826) Fou, com la resta del Maestrat, escenari de batalles en les guerres carlines, fins i tot fou quarter general del guerriller Asensi Nebot, conegut com "el Frare". El 1873 s'hi establí la impremta de Joan Vilàs que va editar periòdics de caire carlista com 'La Vanguardia' i 'El Volante de la Guerra'; l'entrada de les tropes del liberal Araoz suposà el seu tancament.

La seua agricultura, de secà, produeix cereals, tubèrculs i farratges. Va prenent força el turisme rural i es mantenen artesanies com la del ferro, la fusta, la randa, etc.

Del seu passat arquitectònic podem citar:

• L'església parroquial, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, obra renaixentista del segle XVII, amb campanar de 30m, signada per Joan Anglès. Impressiona per la seua grandiositat en una població tan senzilla.
• Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa , o de la Font Coberta, del segle XII, encara que ha sofert diverses modificacions barroques i neoclàssiques fins el XVIII. El Santuari concentra gran part de la màgia i misticisme del Penyagolosa, als peus del qual se situa; és u dels focus d'atracció religiosa més importants del País, ja que ,any rere any, rep les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles dels voltants, com ara Culla, Vistabella, Xodos o Puertomingalvo. Algunes d'elles es remunten a l'Edat Mitjana, la més coneguda de les quals, la dels Pelegrins de Les Useres que se celebra l'últim divendres d'abril. Aquestes romeries han deixat un traçat de camins, que, a més, del seu sentit religiós i místic, han estat importants vies de comunicació com a llit de l'activitat humana i han tingut una continuïtat a través dels segles; constituint camins de diàleg entre els pobles, amb un important patrimoni arqueològic, arquitectònic, ecològic i etnològic. Hi ha la petició de que siguen recuperats i reconeguts com Patrimoni de la Humanitat.
• Castell i muralla dels què roman ben poca cosa. Trams de les muralles formen part dels actuals habitatges, un parell de portals que ara són carrers --del Forn, de Sant Roc- i alguna torre; el castell fou destruït durant les guerres carlistes.
• Castell de Boi. Impressionant castell roquer enlairat en el pic d'un cim. De gran importància per a la setena de Culla. Actualment en ruïnes encara que es pot veure la traça de les distintes estances. Al seu peu l'ermita de Sant Bartomeu del Boi, una de les primeres esglésies gòtiques valencianes, típica de l'època de la reconquesta, en el s. XIV, amb reformes del XVI.
• Ermita de Nostra senyora del Loreto. Segle  XVI representatiu de l'art gòtic tardà.
• Ermita de Sant Antoni. Segle XVIII.
• Ermita del Calvari. Segle XVIII.
• Casa-Palau Polo Bernabé. Segle XVIII.
• Pont romà o de les Meravelles. Del segle XIV, unia els regnes de València i Aragó aprofitant una calçada romana.
• Porta del cementeri. Porta romànica d'accés a la desapareguda església medieval del poble, peça singular i representativa de l'art romànic, probablement datada en el s. XIII.
• Més de 600 construccions de pedra en sec, representatives de l'arquitectura rural del Maestrat.

La cuina vistabellina aprofita els ingredients que dóna el terreny, sobre tot, els embotits, les carns i la deliciosa trufa per confeccionar plats com el tombet, l'olla amb pilotes, el conill amb caragols blancs, el perol, etc. La caranyana és el dolç més tradicional, acompanyat del principi o dels rotllets d'anís i d'ou, entre d'altres especialitats.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.