Cortes de Pallars (La Vall de Cofrents-Aiora)

A banda del Xúquer reguen l'enorme terme les rambles de La Morera, del Pozo, de Canillas ; de Los Gallegos, del Ral; el barranc d'Otonel, de Bujete i del Hornillo. Voltat pel massís del Caroig, la Mola de Cortes, la serra Martés i la de Dos Aigües, presenta molts paratges on gaudir del senderisme, el barranquisme, la bicicleta o el muntanyisme. La Mola de Cortes també compta amb la major reserva de caça major de l'estat. La població es troba molt dispersa amb diverses aldees repartides pel municipi: Venta Gaeta, Castilblanques, La Cabezuela, Viñuelas, Los Herreros, El Oro, Otonel i Las Viñas.

Els indicis més antics de poblament són ibers i s'han trobat a La Pileta, al jaciment de la muralla  i a la serra Martes; també hi ha troballes d'època romana. La fundació, però, és musulmana, la qual població es mantingué després de la conquesta cristiana. Fou el centre de la baronia de Pallars, vinculada, prèvia facultat reial, pels Pallars el 1232. Passà successivament als Pascual de la Verònica, als Frígola i als Escrivà. En el segle XIV Alfons el Vell (1332-1412) va fer construir el castell de Chirel per controlar des d’aquí tota la vall del Xúquer. En 1609 els habitants de Cortes de Pallars i els dels pobles dels voltants es rebel·laren contra el decret d'expulsió dels moriscs. Sota el comandament de Turigi (el qual acabà sent executat el 16 de desembre) vora tres mil moriscs es van fer forts a la Mola de Cortes. Després de mesos de durs enfrontaments amb les tropes reials de Felip III (1578-1621) van claudicar en el més de novembre. El resultat fou la quasi total despoblació del terme. A partir del segle XVIII experimentà un lent creixement demogràfic, a finals del XIX la baronia va escindir el títol en fins a quatre més: Cortes, Castillo de Chirel, Bugete i Ruaya, cas probablement únic en la història nobiliària de l'estat espanyol. A partir de 1930 l'emigració dels seus habitants cap a nuclis industrials ha sagnat la demografia local importantment.

Hi ha la Central Elèctrica de Cortes-La Muela propietat d'Iberdrola que compta amb una de les més modernes tecnologies d'Europa.

El poble conserva la trama morisca que li donà origen amb els típics carrers i atzucacs estrets i empinats. Paga la pena la visita a algunes de les aldees on es por trobar part del patrimoni local, que detallem tot seguit:

• Església de nostra senyora dels Àngels. En Cortes. Bastida en 1775 en estil barroc. El campanar fou reconstruït en 1893 i restaurat en 2000.
• Ermita de sant Roc. En El Oro . Segle XIX.
• Ermita del Sagrat cor de Jesús. En La Cabezuela . De 1922.
• Castell de Chirel. Segle XIV, gòtic. Fou utilitzat en la lluita contra els moriscs. Conserva alguns elements però el seu estat és d’abandó i ruïna. Excavacions realitzades en 2006 revelen que fou destruït per un terratrèmol que va afectar, en 1748, la Canal de Navarrès i les veïnes comarques de la Foia de Bunyol i La Costera.
• Castell de Ruaya. D’origen àrab, fou caseriu musulmà. Només es pot observar la base de la seua torrassa.
• Castell de la Pileta. També musulmà. Ocupava un lloc estratègic sobre el riu. Només perviu una paret vertical de la seua torre.
• Castell d'Otonel. En l'aldea homònima. Fou caseriu morisc. Només conserva alguns murs.
• Palau del Baró. Barroc, del XVIII. Conserva en la façana l’escut d’armes dels barons de Cortes.
• Antiga Venta de las Galletas . En Venta Gaeta. Ja en el segle XVI era parada de postes. Actualment és vivenda particular.
• Las Eras . Arreu del terme, construccions singulars del segle XVIII utilitzades aleshores en les tasques agrícoles.
• Antiga Cimentera. Es va construir a les primeries del segle passat amb motiu de la instal·lació de la Central Hidroelèctrica.

Poble de muntanya, ens ofereix una gastronomia forta, condimentada amb els productes de la terra: embotits, tajás de la orza , ajoarriero , coques de sardina i pernil, gaspatxos, mojetes , olla de poble, arròs amb herbes, etc.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook