Saix (L'Alt Vinalopó)

Maarten from Netherlands. Treball propi

Els 63 km² que abasta el municipi estan voltats per les serres de Cabreras —amb el Penyal de la Moneda (869m)—; Penya Rubia (905m) —amb el paratge de La Torre, ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme—; i l'Arguenya —amb la Font del Llop—. També són dignes d’esment els paratges del Vinalopó, les rambles del Barranuet, la zona d’acampada del Pla i els de la Colònia de Santa Eulàlia. La població es distribueix entre els nuclis de població de Saix i Colònia de Santa Eulàlia.

S'ha volgut identificar-la com la Segisa de Tolomeu (85-165), que pertanyia a la regió dels bastetans. El topònim, però, té arrels llatines: van ser els romans els que l’anomenaren Saxum (roca, penyatera). Hi existeixen restes de poblament i troballes arqueològiques d’origen ibèric i monedes d’argent dels romans. Fou Yusuf al-Mumín qui, al llicenciar part de les seues tropes, va fundar el poble. En 1239 un primer atac de Roderic de Liçana, Raimon Folch i Artal d'Alagon fou repel·lit pels moros amb una pluja de pedres que obligà els cristians a replegar-se devers València; a finals del mateix any fou conquistada per cavallers aragonesos de l’orde de Calatrava, dirigits pel comanador d'Alcanyís. A ran del tractat d’Almizra passà a dependre del regne de Castella, i el 1262 restà integrada en el senyoriu de Villena en poder de l’Infant en Manel, germà d'Alfons X el Savi (1221-1284). A partir d’aqueix moment la seua història roman lligada a la d’aquest senyoriu, convertit en marquesat el 1366. Durant la guerra dels Dos Peres (1356-1369) va ser assetjada pel Cerimoniós amb més de 20.000 homes. A la mort d’Enric de Villena, Saix, a l’igual que tot el senyoriu es constitueix —l'any 1445— com a domini de la família Pacheco, fins que els Reis Catòlics van reincorporar-lo a la Corona el 1480. Per proximitat geogràfica, aquest castell fou peça important en 1707 durant la batalla d'Almansa, ja que s’hi refugiaren els partidaris de la causa borbònica que resistiren el setge dels austriacistes, i per això va rebre de Felip d'Anjou (1683-1746) el títol de “Muy Noble y Leal Villa ". La distribució territorial de 1836 va traure Saix de Castella i la va incloure en el País Valencià, tot conservant la seua parla castellana.

Des de mitjan segle passat la tradicional economia basada en l'agricultura —olivera, ametla i vinyet— ha donat pas a una puixant indústria centrada en sectors com la fusta: fabricació de mobles, materials de construcció, calcer ,marroquineria, i, sobre tot la confecció de persianes, de què és líder a nivell estatal.. Nogensmenys la poca agricultura que encara s’hi manté dóna excel·lents vins i olis d’oliva. També es conserva algun tipus d’artesania: vímet, cuiro i els brodats a ma de la pedreria que adorna els vestits de les festes de Moros i Cristians.

El casc urbà, de clara fesomia musulmana i amb magnífics carrers plens d’arquitectura modernista, es troba sobre un gran penyal —que com hem comentat amunt li dóna nom—; coronat pel castell, un dels millors conservats del País Valencià, d’època musulmana (segles X - XII). Del patrimoni local parlem tot seguit:

• Colònia de Santa Eulàlia. Colònia agrícola, que es reparteix entre els termes de Saix i Villena. Fou fundada per Antoni de Saavedra (1857-1925), comte de l‘Alcúdia i Xestalgar en 1898, amb la idea de convertir-la en una hisenda obrera autosuficient. El projecte acabat incloïa el palau modernista dels Comtes, un teatre, l'ermita medieval de Santa Eulàlia, estació de ferrocarril, cases per als administradors, el rector, la mestra i les famílies, un alberg, un economat, un xicotet hospital, safareigs, forn, cellers i fàbriques de farina, d’alcohol i de brandi. Amb el pas del temps, el deteriorament s’ha apropiat del lloc, alguns edificis han caigut i d’altres estan ruïnosos. Davant la indiferència de les institucions, la majoria dels habitants s’han traslladat a altres indrets, tot i que encara hi habiten unes quantes famílies.
• La Torre. Paratge ja habitat en època romana que es composa de:

• La Torre. Casa pairal de dues plantes, bastida en 1856.
• Ruïnes d'una torre guaita àrab. Segles XII-XIII.
• Ermita de Sant Pancraci. Segle XX.

• Font de l'Amparador. Que va subministrar aigua a Saix des de l'Edat Mitjana fins ben entrat el segle XX.
• Església de l’Assumpció. Construïda en 1530-1550 en gòtic català i amb portalada renaixentista.
• Ermita de Sant Blai. Antiga parròquia medieval.
• Ermita de la Soledat. 1859, ampliada en 1992.
• Ermita de Santa Eulàlia. 1900.
• Teatre Municipal Cervantes.
• Casa museu Alberto Sols.
• Casa de la Inquisició.
• Museu Arqueològic.
• Museu Fester. Ubicat en les dependències del Castell i dedicat a la parafernàlia dels Moros i Cristians.
• Pocico de la Nieve. Nevera del segle XVIII.

Carnestoltes, Moros i Cristians, la Cavalcada de Reis i El Cabildo hi són les festes més concorregudes.

La gastronomia saxenca presenta un bon oli d’oliva autòcton amb què elaborar plats com la borreta d’abadejo, la gachamiga batida; els gazpachos sajeños, el relleno de ayuno o el relleno sajeño. El capítol dels dolços també es suggerent: ametllats, magdalenes de llet, mantegades al seré, mantegades sajeñas, mostachones i moltes especialitats més. També són dignes d’esment els vins i misteles que s’elaboren en la Cooperativa Sant Blai.

Un dels fills més il·lustres del poble és Alberto Sols (1917-1989), primer Premi Príncep d'Astúries de les Ciències (1981) que dóna nom a un museu i a uns importants Premis d’Investigació Científica que s’hi lliuren bianualment a les millors tasques científica i investigadora.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.