Alginet (La Ribera Alta)

Les aigües de la Sèquia Reial del Xúquer i el canal Xúquer-Túria, aporten els seus cabals per a regar els camps del terme.

De fundació musulmana, el seu topònim prové de l’àrab Al_janna, que significa terra de regadiu. El rei Jaume I (1208-1276) li la donà a Pere García Ferrera el 1250. Jaume II (1267-1327), el 24 de novembre de 1304, va vendre a Bertomeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1360.
En 1375 la parròquia es va segregar com rectoria de la Parròquia de Santa Maria d'Espioca, fins que va ser erigida la rectoria en 1537. Tingué diversos senyors territorials, entre ells la família Cabanyelles i els comtes de Casals. A les Corts Valencianes de 1604 el senyor d'Alginet, Joan Vilarrasa Cabanyelles, demanà, per mig del braç militar, que se li concedira la suprema jurisdicció, ja que només en tenia el mer imperi, concedit pel rei, però aquest va defugir respondre. Al llarg de la història els pobladors d’Alginet han lluitat contra els senyors en defensa de drets, així, el 1609, encetaren plet contra Joan Cristòfol Vilarrasa Cabanyelles en demanda de la destitució del batle, per què usurpava l’aigua que utilitzaven els veïns per al reg; el 1622 acordaren amb Jeroni Cabanyelles renunciar als drets de botiga, flequeria i taverna; el 1648 el síndic inicià un procés contra el comte de Casals en reivindicació del dret d’abastir carn, motivat per què el senyor va arrendar aquest dret apujant el preu de la carn. A les Corts de 1645 l’església parroquial demanà la franquícia del dret d’amortització de 1.500 lliures i va construir l’actual.

En 1648 el síndic inicia un procés contra el comte de Casal en reivindicació del dret d'abastir carn motivat perquè el senyor va arrendar aquest dret pujant el preu de la carn. El 1819, amb l’abolició dels senyorius, el poble assoleix la seua independència. El 1885 un llegat d'Eulàlia Escober permet la construcció d’un hospital. En 1745, segons el padró, el 85% dels agricultors posseïa el 84 % de la terra, però el 1832 els canvis socials deixaren la xifra en tan sols el 68% de la renta agrària per al 81 % dels llauradors, que passaren de 157 a 513. El 20 de juny de 1910 el rei Alfons XIII (1886-1941), va concedir, com a títol nobiliari, el Marquesat d'Alginet a favor de Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana (1871-1954), X comte de Casal. Durant la Guerra Civil es va construir una fàbrica d'armes.

L’agricultura es basa, fonamentalment en els cítrics, també s’hi conreen hortalisses i n’hi ha cultius de secà.

Arquitectònicament compta amb:

• Castell-Palau de Jeroni Cabanyelles, de 1417, reconstruït en el 1746. En 1875 va ser comprat i eliminades les dues torrasses que el flanquejaven per instal·lar-hi l’ajuntament. En 2016 s'ha procedit a la rehabilitació de l’entrada al pati d’armes, utilitzant tècniques tradicionals com són l’ús de morter de calç. A més, s’han reaprofitat els taulells que hi havia.
• Les torres de Luengo i del Borrero, aïllades entre tarongers, han perdut el seu aspecte de fortificacions defensives.
• L’ermita de sant Josep, neogòtica del XIX, amb un retaule de gran valor.
• L’església parroquial (1654-1699) construïda sobre l’antiga, de 1330. El campanar i la capella de la comunió són del segle XVIII.
• Antic Hospital de la Congregació de Germanes de la Doctrina Cristiana, actual col·legi del Sagrat Cor de Jesús.
• Monument al Llaurador
• Antic escorxador. Rehabilitat per a seu de la llar dels jubilats.
• Cal assenyalar la permanència d'alguns exemples de la casa típica de llaurador amb entrada per a carro (queden molts guarda-robes), l'estable pels animals, la pallissa, etc. Algunes tenen el seu propi pou o aljub per subministrar-se d’aigua. També queden algunes cases de camperols terratinents de les darreries del XVIII i algunes altres de la petita burgesia agrícola que va florir a finals del segle XIX amb el conreu de la taronja.

Ressenyarem les festes de sant Antoni del porquet, protector del bestiar emprat per a les tasques agrícoles. Les fogueres i la benedicció han subsistit malgrat la creixent despersonalització dels nostres pobles; posteriorment s'afegiren les danses tradicionals que s'havien perdut.

La cuina alginetina ve donada, com als altres pobles de la Ribera pels productes del terme, sobretot l’arròs --al forn, en paella o caldós -- i les taronges de totes les varietats. A més a més, són típics del poble la tomaca i el cacauet o la cacauà més pròpiament dita, famosa des del segle XVIII.. Era famós el cacau de collaret d’Alginet, rostit al forn amb corfa, que exportaven fora el poble, ja no tan sols pel consum humà sinó per fabricar torró i xocolata, per tindre un preu més barat que l'ametla. Pel Nadal feien els torrons de cacau i moniato amb neula, que els forns del poble continuen fent. El dia de Sant Blai (3 de febrer) es fan una àmplia gamma de rotllos, i els més coneguts són els de sagí i els de taronja. Per Sant Josep es fa coca de mostatxó i els tradicionals bunyols de carabassa. Per Pasqua les tradicionals mones i les coques de taronja.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook