Macastre (La Foia de Bunyol)

El terme, situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol, es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre, el qual topònim prové del llatí "Magna Castra" (gran campament", parlen castellà.

Les deixalles més antigues que s'han trobat a Macastre corresponen a l'Edat del Bronze.  Alguns fragments de ceràmica ibera s'hi trobaren sota les construccions del castell. D'època romana un sextantari de l'any 268, una moneda de l'emperador Adrià (76-138) i les possibles ruïnes d'una vil·la en la Serratilla. De l'any 713 hi ha un tractat de capitulació en què ja es testimonia la presència musulmana; del 1122 hi ha notícia de que el rei d'Aragó Alfons I (1073-1134) recaptava paries als almoràvits. En 1232, després de la capitulació de València, els castells, viles i alqueries van ser organitzats en feus i repartits per Jaume I (1208-1276) de manera que donaren lloc al senyoriu de Bunyol que abraçava, si fa no fa, els límits de l'actual comarca de la Foia de Bunyol i que fou concedit, el 28 d'abril 1238, a Roderic de Liçana el qual va transferir-lo a Hug de Folcalquier, Maestre de l'orde de l'Hospital; però com Jaume I no havia donat consentiment a tal transacció, va tornar a prendre el poder i la va donar en 1260 a Berenguela Fernández i al seu fill, bastard del rei, Pere Fernández. En 1276 Roderic de Liçana va tornar a posseir el senyoriu en 1276 i va tornar-li-ho a l'orde hospitalària en 1279. La població va passar per una gran quantitat de senyors fins que el compromís de Casp i la rebel·lió consegüent del comte d'Urgell va donar motiu al fet que se li confiscaren tots els seus béns i senyorius, de manera que en 1413 Macastre retornà una vegada més a la Corona, encarnada en Ferran d'Antequera (1380-1416), el qual premià, en 1415, el castellà Àlvar d'Avila, per la seua lluita amb el d'Urgell amb el senyoriu de tots els pobles de la Foia. En 1424 Macastre va ser adquirit per Alfons el Magnànim (1396-1458), el qual acabà per revendre-ho a Berenguer Mercader. Fins l'expulsió dels moriscs, el 1609, la població creixia ràpidament –64 famílies en 1563 i 98 en 1602, ajudada per la importància estratègica del seu castell, a cavall dels regnes de València i de Castella, però aquesta empenta demogràfica es va veure frustrada amb el desterrament d'aquests i, si bé el 10 de novembre del 1611 es va concedir carta de població a diverses famílies cristianes pel senyor territorial, en Gaspar Mercader i Carroç , senyor de Macastre, aquests nous pobladors no abastaven la vintena de veïns; fins el segle XVIII no es va produir la recuperació demogràfica que, des d'aleshores sempre ha anat en moderat ascens amb una davallada en les dècades centrals del XX.

Les principals activitats econòmiques són la construcció, els serveis i l'agricultura.

La passejada pel poble, situat entre els llits dels dos rius, ens permetrà gaudir de la Plaza de los Árboles, amb arbres centenaris, la font del Bolot, realitzada en les primeries del XX amb rajoles d'estil modernista i una bona mostra de l'arquitectura rural d'interior. El monuments més importants són:

• El castell, bressol de la població, ja que la seua fundació podria datar-se en el Bronze àdhuc que el seu floriment és en època islàmica, segle XI. Malgrat haver tingut un alt paper estratègic, per la seua situació fronterera entre els regnes de Castella i València, actualment es troba en estat de ruïna i l'ajuntament està estudiant crear-hi un parc arqueològic.
• Església de la Transfiguració del Salvador. Segle XVII amb bonic campanar barroc.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.