El terme,
situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol,
es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme
amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre, el
qual topònim prové del llatí "Magna Castra" (gran campament", parlen
castellà.
Les
deixalles més antigues que s'han trobat a Macastre corresponen a l'Edat del Bronze. Alguns fragments de ceràmica ibera s'hi
trobaren sota les construccions del castell. D'època romana un sextantari de
l'any 268, una moneda de l'emperador Adrià
(76-138) i les possibles ruïnes d'una vil·la en la Serratilla. De l'any 713 hi ha
un tractat de capitulació en què ja es testimonia la presència musulmana; del 1122
hi ha notícia de que el rei d'Aragó Alfons I (1073-1134) recaptava paries a la població almoràvit. En 1232, després de la
capitulació de València, els castells, viles i alqueries van ser organitzats en
feus i repartits per Jaume I (1208-1276)
de manera que donaren lloc al senyoriu de Bunyol, que abraçava, si fa no fa,
els límits de l'actual comarca de la Foia de Bunyol i que fou concedit, el 28 d'abril
1238, a Roderic de Liçana el qual va transferir-lo a Hug de Folcalquier, maestre de l'orde de l'Hospital; però com Jaume I no havia donat consentiment a
tal transacció, va tornar a prendre el poder i la va donar, en 1260, a Berenguela Fernández i al seu fill,
bastard del rei, Pere Fernández. En
1276 Roderic de Liçana va tornar a posseir el senyoriu i va
cedir-li-ho a l'orde hospitalària en 1279. La població va passar per una gran
quantitat de senyors fins que el compromís de Casp i la rebel·lió consegüent
del comte d'Urgell va donar motiu al fet que se li confiscaren tots els seus
béns i senyorius, de manera que en 1413 Macastre retornà una vegada més a la
Corona, encarnada aleshores en Ferran d'Antequera
(1380-1416), el qual premià, en 1415, el castellà Àlvar d'Avila, per la seua lluita amb el d'Urgell, amb el senyoriu
de tots els pobles de la Foia. En 1424 Macastre va ser adquirit per Alfons el Magnànim (1396-1458), el qual
acabà per revendre-ho a Berenguer
Mercader. Fins l'expulsió morisca, el 1609, la població creixia ràpidament
–64 famílies en 1563 i 98 en 1602, ajudada per la importància estratègica del seu
castell, a cavall dels regnes de València i de Castella, però aquesta empenta demogràfica
es va veure frustrada amb el desterrament de la població castellana i, si bé el 10 de novembre del
1611 es va concedir carta de població a diverses famílies cristianes pel senyor
territorial, en Gaspar Mercader i Carroç , senyor de Macastre, aquest nou veïnat no abastava la vintena; fins el segle XVIII no es va produir
la recuperació demogràfica que, des d'aleshores sempre ha anat en moderat ascens
amb una davallada en les dècades centrals del XX.
Les principals activitats econòmiques
són la construcció, els serveis i l'agricultura.
La passejada pel poble, situat
entre els llits dels dos rius, ens permetrà gaudir de la Plaza de los Árboles,
amb arbres centenaris, la font del Bolot, realitzada en les primeries del XX amb
rajoles d'estil modernista i una bona mostra de l'arquitectura rural d'interior.
El monuments més importants són:
- El castell, bressol de la població, ja que la seua fundació podria datar-se en el Bronze àdhuc que el seu floriment és en època islàmica, segle XI. Malgrat haver tingut un alt paper estratègic, per la seua situació fronterera entre els regnes de Castella i València, actualment es troba en estat de ruïna i l'ajuntament està estudiant crear-hi un parc arqueològic.
- Església de la Transfiguració del Salvador. Segle XVII amb bonic campanar barroc.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem
comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la
immediata retirada de les mateixes.




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada