Cortes d'Arenós (L'Alt Millars)

Al terme localitzem el Còria (1.329 m) o el Cabezo de las Cruces (1.704 m), importants plantacions de pins i rebollars i diverses fonts, com la de la Teja, los Berros i Collara conformen la geografia local presidida pel Rebollo (o El Abuelo), roure reboll de més de 700 anys d'antiguitat, que és el més vell de l'Estat.

Malgrat que es contemplen altres hipòtesis la més fiable sobre el topònim Cortes és que prové del llatí Curtes, “corral, lloc on es guarden animals”. A Cortes d’Arenós i la seua aldea, Sant Vicent de Piedrahita, fundada també pels àrabs i que rep el seu nom en honor a sant Vicent Ferrer –que hi predicà– es parla castellà.

Tot i que el seu passat prehistòric no està suficientment investigat és evident la presència dels ibers, dels romans i dels musulmans, els quals van ser els fundadors del poble. Jaume I (1208-1276) va confirmar com senyor de la Baronia d'Arenós --formada per Cortes d'Arenós, Pobla d'Arenós, Camps d'Arenós i d'altres poblacions-- al rei moro de València, Zeit Abú Zeit (1195-1268) convertit ja al cristianisme amb el nom de Vicent Fernández i casat amb Maria Ferrandis, qui va cedir-lo a sa filla, Alda Ferrandis, casada amb Blasco Eximen, qui afegí Arenós al seu nom. Després va pertànyer a Ximén Pérez de Tarazona, al seu fill Blasco, a Gonçal Ximénez i a Pere Jordan. En 1318 se segregà de la Baronia, però continuà passant per diversos senyorius, entre els quals els ducs de Gandia i la pròpia Corona. El 1471 Joan II (1398-1479) creà per a son fill Alfons el ducat de Vilafermosa que incloïa el senyoriu d'Arenós i, per tant Cortes d'Arenós. Des del segle XVII pertanyé als Urrea, dels quals l'heretaria el comte d'Aranda. En la primera guerra carlista el vigent senyor del lloc, Pere Gómez Guillén, prengué partit per Isabel II (1830-1904) però no pogué evitar la caiguda del poble i de les altres localitats de la comarca després de la batalla del Mas d'Arnau.

En 1875, durant la tercera carlistada, el poble fou envaït pels carlins durant un llarg període fins que foren expulsats per les tropes lleials a la reina el 18 de maig del 1876.

En la Guerra Civil hi va haver una intensa activitat sindicalista, amb diversos intents de col·lectivització, que acabaren amb l'entrada i posterior repressió franquista en juliol de 1938. Però el fet més trist de la història del lloc esdevingué en novembre de 1965, un terratrèmol provocà escletxes en diversos edificis; dies després un temporal de pluja ve a agreujar la situació, tot plegat i l'acció de la dinamita empleada en les obres del clavegueram provocà la decisió municipal de considerar el desallotjament –en molts casos per la força– i enfonsament de 69 cases, més de 250 persones, que hagueren d'emigrar quasi en la seua totalitat provocaren un esfondrament a tots els nivells, econòmic, demogràfic, psicològic, etc. de què a poques penes s'ha recuperat.

Tradicionalment els veïns de Cortes han viscut de l'agricultura i de les fàbriques de tèxtils, la última de les quals tancà a finals del segle passat, després de tres segles d'activitat, però la seua economia s'ha vist dinamitzada els darrers anys per la creació de l'empresa Aguas de Cortes, que comercialitza una excel·lent aigua mineral i al voltant de la qual gira tota l'activitat del poble. L'activitat artesanal encara conserva tallers de cuiro, fusteria, ceràmica i vímet.

Conserva Cortes un interesant patrimoni:

• Casa del marqués del Real Agrado. Segle XVII. 
• Almàssera de Sant Vicent. Destinada a fins socials i culturals.
• Antic Ajuntament.
• Antic forn àrab. Reconvertit en Museu Etnològic del Pa.
• Església de sant Vicent Ferrer. Segles XVII i XVIII.
• Església de nostra Senyora dels Àngels. Barroca, segles XIV-XV. Allotja algunes obres d'art sacre gòtiques.
• Ermita de santa Bàrbara. Segle XVI, restaurada en 1970.
• Ermita de sant Cristòfol. Dels temps de la Reconquesta, necessita intervenció.
• Ermita de Sant Blai. Segles XV-XVI
• Portal carrer Ferreries. Segle XVIII. Té un interessant taulell ceràmic.
• Portal carrer d'Enmig.Segle XVII.
• Pont romà.
• Font dels Berros. Principis del XX. Primera font amb aigua potable del poble.
• Font del Pilar: Conjunt arquitectònic que comprèn la font, bassa i safareig municipal, a l'entrada del poble
• Monument a les aigües. Antic safareig municipal restaurat a l'entrada del municipi. En el qual es poden observar mitjançant ceràmiques i canelles les nombroses fonts del municipi.

Quant a la gastronomia, destaca el trufat de gallina, l’escaldum de sang de corder o l'olla, com a àpats tradicionals; sense deixar de banda la rebosteria: figues albardades, paciències o collà, entre d'altres moltes llepolies.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.