Navarrés (La Canal de Navarrés)

Navarrés i Playamonte són els nuclis de població on es concentren els habitants d’aquest poble de parla castellana. Presenta, al llarg de la seua superfície municipal, riqueses naturals que conviden a fer excursions a peu o amb bici per la seua extensa xarxa de camins aprofitant per conèixer paratges com la Ceja del Río Grande, les fonts del Pi i de la Carrasqueta, el barranc del Barcal, la presa de l'Escalona, los Chorradores, el llac artificial de Playamonte, el port de las Quebradas o l'avenc de Tous.

L'Ereta del Pedregal, considerat un dels jaciments més importants de l'Eneolític a la Península, i els diversos abrics i coves amb pintures rupestres des del Paleolític fins el Bronze són testimonis del pas de la història pel municipi; més recentment, Navarrés era un poblat àrab ocupat en l'any 1244 per Jaume I (1208-1276), durant el seu setge a Xàtiva. Els seus primers propietaris cristians van ser els Llúria, després passà a Pasqual Maçana i, finalment, va ser adquirit per Jaume Castellà.

El 1387, sent senyoriu de la família Tolsa va formar baronia amb Bolbait, Xella i Bicorb, la qual seria elevada, en 1560, per Felip II (1527-1598) al rang de marquesat, acte en què la dóna a Pere Galceran de Borja, mestre de l'orde de Montesa. Lloc de moriscs restà deshabitat en 1609, no sense que hi haguera violentes revoltes com a resistència al decret d'expulsió; el senyor vigent, nogensmenys, fou indemnitzat per la pèrdua demogràfica i, per tant, econòmica. Altres famílies que han ostentat el marquesat han segut els comtes d'Almenara, els barons de Gurrea, els barons de Pertusa, també marquesos de Cañizar; els marquesos de Lazan i, per últim, els comtes de Villapaterna.

La riquesa del municipi es distribueix entre la ramaderia, conill i porc, i l'agricultura, de què destaca la recent proliferació d'hivernacles que han convertit el poble en un dels principals productors de flor del País Valencià; hi ha també magatzems d'alls i, referent a la indústria, una fàbrica de pantalons i una de vidre.

La població s'ubica al peu d'un pujol coronat per l'ermita del Crist de la Salut, el seu casc antic manté els trets àrabs dels seus orígens . Del patrimoni parlem tot seguit:

• Autèntics tresors d'art prehistòric en: les Fonts, Abric del Garrofer, cova del Barber, Las Carasetas (deu figuracions de cares humanes suposadament del Bronze).
• Església de l'Assumpció de nostra Senyora. Construïda entre 1746 i 1756, sobre l'antiga mesquita. Campanar aixecat en 1950 sobre la primitiva torre barroca. Es pot visitar el seu Museu Parroquial.
• Ermita del Crist de la Salut. Segle XVIII.
• Font de la Marquesa. O de Los 24 chorros. Réplica de l'original, del segle XVI, que estava emplaçada en altre lloc del poble. Actualment s'hi troba en la plaça del Bario; lloc de reunió del veïnat i de diversos actes festius, com ara la foguera de Sant Antoni.
• Cases cova del Calvari.
• El Castell. Aixecat pot ser aprofitant els fonaments d'una fortalesa del Bronze, les ruïnes de la qual es troben molt a prop. No queden d'ell més que alguns llenços i part de dues torrasses.

Podem tancar la visita degustant l'arròs al forn, el mojete arriero, el gaspatxo o els bons embotits que presenten en adob i comprant els deliciosos dolços que s'hi elaboren, coca de chicharrones, tortafinas, trenes, orelletes. No oblidarem, parlant de la gastronomia navarresina la mel i l'oli de la seua almàssera, de principis del segle XX.