Elda (L'Alt Vinalopó)

Els habitants es reparteixen els nuclis de població d'Elda i Estació de Monòver. La parla hi és castellana, però es dóna la curiosa circumstància que el creixement de la ciutat ha estat tal que a hores d’ara forma una conurbació amb Petrer, que pertany a la comarca de les Valls del Vinalopó, on es parla valencià.

El terme es troba ubicat en l’anomenada Vall d'Elda, al curs mitjà del Vinalopó, limitat pels conjunts muntanyosos de la Torreta-Monastil, serra de las Pedrizas, serra de l'Umbria i mont de Bateig i els seus paratges més cridaners són el parc de Sant Crispí, el pantà d'Elda ––reserva de protecció ecològica— i el mont de Camara (838 m).

Otos (La Vall d'Albaida)

Cal passejar pels paratges naturals del Benicadell i els del riu Micena.

Antiga alqueria islàmica que Jaume I (1208-1276) va concedir a diversos cavallers el 1248; el 1388 es va crear la baronia de Bèlgida i Otos restà inclosa en ella. El segon comte d'Albaida, Cristòfor del Milan i Aragó, va adquirir la baronia d'Otos del seu cunyat Ferran Proixida i del Milan en 1553. Lloc de moriscs de la fillola de Castelló del Duc; després de l'expulsió morisca romangué gairebé deserta i es va repoblar més tard per escriptura atorgada el 1611; la baronia fou reconeguda com a títol del Regne el 1860, el seu darrer senyor fou el marquès de San José. Al segle XX el conreu i comercialització del raïm va dur una època de bonança econòmica, que es va veure truncada per l’epidèmia de la fil·loxera i definitivament sepultada per la Guerra Civil.

El Pinós (Les Valls del Vinalopó)

L'enorme terme se situa en una vall limitada per l'Herrada de Salinas, la serra de Salinas, la serra de la Taja ––amb l'Alt Redó (962 m)––, l'Herrada del Carxe, el Cabezo de la Sal (893 m) i la serra del Reclot ––amb l'Algarejo (1.043 m)–– amb tan sols un 30% de superfície forestal però amb alt contingut biològic i geològic. Hi ha les pedanies de Paredón, Tres Fuentes, Encebras, Casas Ibáñez, Lel, Caballusa, Culebrón, Rodriguillo, Casas del Pino Ubeda y Cañada del Trigo.

Vilafermosa (L'Alt Millars)

La població, de parla castellana, viu dispersa pels diversos nuclis poblacionals: Bibioj, El Carbó, Llano de Cañada, La Riera i Vilafermosa. Deu el seu nom al riu Vilafermosa (o Carbó), la qual vall mitjana ocupa. Al seu voltant es troben tres muntanyes de gran altitud: Penyagolosilla (1.585 m.), Cabezo Blanco (1.342 m.) i Tus (1.312 m.). Els paratges més coneguts són: la vall i el naixement del Carbó, el Mas de Luis, els barrancs del Regajo i del Magre, la Cova de la Guerra, i Salvatierra. Hi ha senders senyalitzats com el que mena des del poble al gegant Penyagolosa, passant pel Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa.

Emperador (L'Horta)

Foto. Àngela González

De vegades conegut com la Venta, l’orografia d’aquest xicotet municipi és totalment plana i deu el seu topònim a un comerciant valencià: Agustí Emperador, que al voltant de 1760 va comprar una antiga venta on descansaven els pelegrins de les romeries de València a El Puig, i va establir-hi una fàbrica d’aiguardent i uns tallers de fabricació de lones al recer dels quals va començar a créixer el nucli de població que hui coneixem. Emperador va aconseguir el senyoriu del lloc el 1778 desprès de pledejar amb Museros i l’orde de Santiago, que s’oposaven. Va manar construir una casa senyorial i una ermita, i la seua família va conservar el senyoriu fins el 1837 quan l'abolició dels mateixos va convertir-la en municipi independent. En 1779 Lluïsa Emperador, germana i hereva d’Agustí va obtenir llicència per construir un forn de pa. En 1812 va sofrir saqueig per part de les tropes franceses. Durant la Guerra Civil, a causa de la seua proximitat a València, va sofrir diversos bombardeigs, la qual cosa obligà a la construcció d’un refugi antiaeri. En 1978 s'annexionà a Museros, amb el que forma el Marquesat de Dosaigües, fins que en 1985 després de nombroses manifestacions populars tornà a recobrar la independència municipal.

L’economia es basa en el taronger.

Els únics monuments a esmentar són els ja ressenyats: Palau senyorial i església de nostra senyora del Rosari. Hi ha el refugi antiaeri que hem citat, actualment tancat a l’espera de restauració i posada en valor.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

L'Alfàs del Pi (La Marina Baixa)

La visita al far de l’Albir, ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme, permet conèixer el Parc Natural de la Serra Gelada, primer parc marítim-terrestre del País Valencià, on encara es conserven restes de mines d’ocre fenícies.

La denominació del lloc prové del topònim àrab “alfas” que significa terra fèrtil, i l’afegit “del pi” se’l dona un pi que es va plantar a la plaça l'any 1786 pels alfassins que volien la independència de Polop, i que posteriorment ha anat replantant-se. Existeix, junt a la platja de l’Albir, un jaciment arqueològic que mostra el pas d’ibers i romans. Quant a la dominació àrab no resta gran cosa. El seu origen és un castell morisc erigit per defensar dels atacs dels pirates barbarescs la veïna població de Polop, de la qual baronia depenia i rebia el nom ––aleshores es deia Alfàs de Polop––. En 1836 va assolir la definitiva independència.

Viver (L'Alt Palància)

La població d’aquest poble de parla castellana es reparteix entre el casc urbà i els nuclis de població de Ragudo, Aguas Blancas, Masada del Sordo, Masías de Parrela, Masías del Cristo i Masías del Río.

Barri del Cabanyal-Canyamelar (L'Horta)

L’actual barri del Cabanyal-Canyamelar és el resultat de la unificació dels tres barris de què constava el Poble Nou del Mar, poble pescador nascut en 1828 en independitzar-se de la ciutat de València. En un principi no passava de ser un poblat de barraques de pescadors que se situaven vora mar i s’incendiaven sovint, la qual circumstància obligà a decidir que les construccions es feren més solides i formant carrers rectes i amples. La seua perfecta retícula ––carrers llargs paral·lels a la mar, travessats per altres perfectament perpendiculars que menen cap a la ciutat de València–– i la proximitat a la mar, va fer prompte del poble un lloc d’esbarjo i va fer proliferar fondes i alqueries pertanyents a les classes més benestants, que podien permetre’s el luxe de viure a cavall de la ciutat, de l’horta i de la mar. L’arribada del tren al Grau i l’ampliació del port no fiu més que incrementar l’oferta turística i immobiliària.