Comarques del País Valencià

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Aldaia (L'Horta)



Hi ha al terme dos jaciments arqueològics d’època romana: L’Ereta del Moros, on es va trobar una estàtua de Bacus del segle I, dipositada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i La Punja, mal conservat. L’origen de la població, però, és una alqueria musulmana que fou donada per Jaume I (1208-1276), després de la conquesta, al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, dependent dels monjos benedictins de Poblet.

divendres, 28 d’octubre del 2016

La Vall d'Alba (La Plana Alta)


El terme, de relleu suau, es troba salpicat de sènies, ermites, paratges com el pou Ample o el de Beca, amb llavador i font, o la pineda de la Juncosa, i moltes masies com ara la Pelejana, la Pelejaneta o Montalva, amb el pou del Malvestit. Aquesta disposició geogràfica fa que la població s’hi trobe molt dispersa.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Cullera (La Ribera Baixa)


L'extensa planícia que conforma el terme està regada pel Xúquer, que hi desemboca i que juntament amb la muntanya, amb penya-segats, coves i barrancs, els 15 km de platges, les zones humides ––incloses en el Parc Natural de l'Albufera–– representades per la bassa de Sant Llorenç, l'Estany, la zona semi-pantanosa del Brosquil i les marjals, i els camps de cultiu conformen la gran riquesa paisatgística de Cullera, que podem conèixer utilitzant les diferents rutes que s'hi han establert a l'efecte: Ruta de la Bassa de Sant Llorenç, Ruta de la senda de l'alt del Fort, Ruta de l'Estany, Ruta de la Lloma, Ruta del riu Xúquer i l'Assut. A les seues costes hi ha un illot conegut com Escull del Moro. El turisme ha modificat l'estructura urbana amb la creació de nous nuclis de població: Mareny de Sant Llorenç, Far, Cap Blanc, Cullera Park i l'Estany, El Marenyet i el Dosser.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

La Vall de Laguar (La Marina Alta)

Benimaurell (Treball propi de Paco Molina)

La vall està formada per tres pobles que formen un sol municipi: Campell o Poble de'Avall, Benimaurell o Poble de Dalt i Fleix (Poble d'Enmig) que, tot i ser el més xicotet, és on estan les cases consistorials. El territori constitueix un dels panorames més bells del País: el riu Girona romp el terreny donant lloc al barranc de l'Infern referent per a senderistes experimentats (PRV147); els altres poden recórrer el PRV al llarg del qual poden conèixer els tres poblets i pujar al Cavall Verd, o Serra del Penyó, a 800 m d'altitud i refrescar-se en algunes de les moltes fonts que esguiten el terme: del Camusot, dels Olbis, del Gel, d'Isbert, del Penyó, del Reinós, de Fontilles o la Grossa a Felix on comença la ru¡¡Ruta dels Escalons, també coneguda com La Catedral del Senderisme. Altres paratges a visitar són la Serra d'Ebo (1.100m), la Serra del Migdia, l'embassament d'Isbert o la cova del Cavall Verd.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Riba-roja de Túria (El Camp de Túria)


La població es distribueix en els nuclis de població de Riba-roja, Mont Alcedo i Ventas del Poyo.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Carcaixent (La Ribera Alta)


El terme és totalment pla i està voltat pel Xúquer, la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent, i regat pels rius Magre, Verd i Barxeta, i la Reial Sèquia de Carcaixent. Hi ha l’Hort de Soriano, declarat en 2007 Paratge Natural Municipal, que combina espais destinats a la conservació de la natura amb una zona d’oci que inclou la font de la Parra i una casa senyorial dels anys trenta del segle XX. En l’apartat dedicat al senderisme compta Carcaixent amb una bona de xarxa de camins degudament senyalitzats. Tradicionalment gran part de la població ha viscut disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els carcaixentins: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent.


Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època iberoromana s'han trobat restes d'algunes viles. La fundació de l’actual nucli urbà és incerta: uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana. De període àrab hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí, Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més, les quals, totes plegades, acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de Carcaixent. Després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a finals de desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins. Apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc.
En l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. L'any 1348 la Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren cremades. El 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils. El segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic gràcies al conreu de la morera i al comerç de la seda. En 1521 era lloc d’agermanats i hi hagué força enfrontaments. El 1547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent. El 1544 ja existien diversos beneficis en l'església; el 1576 es va segregar d’Alzira i es va constituir en universitat amb plena capacitat de govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi d'Alzira. 

El 1577 el municipi va sol·licitar les cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. El 1589, Felip II (1527-1598) l’atorga el títol de Vila Reial amb dret a vot a les Corts Valencianes, però a base de costosos donatius a la Corona. En l'últim terç del segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. En les de 1645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1600 i el 1650, la vila decidí construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i del barranc de Barxeta.

A l’inici del XVIII Carcaixent era el centre comarcal de la seda. En la guerra de Successió va recolzar al Borbó Felip V (1683-1746), el qual, en 1708 i 1738, atorgà sengles diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa. En 1781 mossèn Monzó i els seus amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que fou la base la transformació moderna de la localitat. 
A principis del segle XIX existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda. El 1813, en el context de la guerra del Francès, tingué lloc al terme un important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita. A partir del 1848 començà l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran Bretanya. El 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril de via estreta de la península; després de tres anys d’obres, el 8 de febrer de 1864 s’inaugurava el tramvia ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera. El 1911 i, durant un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1916 obtingué el títol de Ciutat.

Des del segle XIX el monocultiu de la taronja és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.

Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el Passeig. De la resta del patrimoni carcaixentí parlarem tot seguit:

  • Ermita de sant Roc de Termils. Temple del segle XIII d’estil pregòtic i portada romànica. Recentment restaurat, està declarat Monument Artístic Nacional.
  • Església de sant Bartomeu de Cogullada. Segle XVI-XVII. Una recent restauració ha fet malbé la decoració primitiva. Conserva objectes de culte interessants procedents d’altres esglésies destruïdes en la Guerra Civil. Conserva una de les campanes més antigues del País (1528).
  • Església de l’Assumpció de nostra Senyora. De 1434, gòtica, ampliada i reformada en diferents ocasions. Alberga pintures de Segrelles (1885-1969)
  • Magatzem de La Ribera. Modernista. Conegut com ‘la Catedral de la Taronja’, fou bastit en 1903 sota la direcció del mestre d’obres carcaixentí Josep Ríos Chinesta (1855-1935).

  • Casa Consistorial. Neoclàssic, de 1847.
  • Palau de la marquesa de Montortal, construït en 1780, reformat en 1854 i restaurat en 1993. També conegut com palau de la Marqueseta en referència a Maria Antònia Talens Mezquida (1783-1858), heroïna local que plantà cara a les tropes franceses en la Guerra de la Independència.
  • Mercat. Anys trenta del segle passat.
  • La Torre de Carcaixent, o cova de Les Meravelles. Torre de planta quadrangular que es conserva en bon estat dins d’una propietat privada.
  • Monestir del Corpus Christi. Convent dominic de 1654 del que només roman l’església, convertida en auditori.
  • Monument a l’arabista carcaixentí Julià Ribera Tarragó (1858-1934)
  • Convent d’Aigües Vives, segles XVI-XVII. Desamortitzat per Mendizábal, actualment és un establiment hostaler.
  • Convent de Sant Francesc. Edificat en 1602 amb l’autorització del patriarca Joan de Ribera (1532-1611).
  • Església de Sant Antoni de Pàdua.
  • Església de Sant Francesc de Paula.
  • Conservatori Mestre Vert. En l’antic hospital municipal



dilluns, 17 d’octubre del 2016

Albocàsser (L'Alt Maestrat)


El tret més característic de l’accidentat terme bocassí és l’abundància de pintures de l'Art Rupestre Llevantí que podem trobar a través del Barranc de la Valltorta, les quals han estat distingides per l’UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat; així, podem esmentar la coveta de Montegordo, el cingle del mas de Salvador, el cingle de l'Ermita, la cova gran del Puntal i les covetes del Puntal amb més de 225 figures entre les quals destaca la representació de la coneguda com Venus de la Valltorta. A aquests abrics cal afegir el descobert l'any 1982, a la partida de Sant Miquel, per Manuel Centelles —anomenat en la seua atenció cova Centelles— que conté més de 150 figures encara per estudiar. Com a la resta de la comarca, la població ha viscut molt dispersa pels masos que encara hi abunden i que constitueixen un ric testimoni de l’arquitectura rural del Maestrat —interessant el conjunt conegut com Mas de Brusca—, tot i que, cada vegada més, la gent s’instal·la al casc urbà.

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Llíber (La Marina Alta)



Llíber pertany, amb Alcalalí i Xaló, a la subcomarca d’Aixa, de la qual és el poble més menut. Al terme, situat junt al riu Xaló-Gorgos i envoltat per la serra de Bèrnia i la del Castell de la Solana, es pot practicar el senderisme i el cicloturisme la qual cosa ens permetrà gaudir de paratges com ara la Font d'Aixa, Cuta, Cau, la partida de Marnes, o la Penya Roja.

Pel que fa a l'etimologia del topònim Llíber, hi ha dues teories: una fa derivar aquesta denominació d'un suposat praedium Liberii, és a dir, la finca de Liberius, el seu propietari; l'altra tesi considera que el topònim prové de l'expressió llatina Liber Locus, que significa finca de descans o esbargiment.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Paterna (L'Horta)



La població actual es reparteix entre el poble, i les urbanitzacions i barris de La Coma, La Creu de Gràcia, Cumbres de San Antonio, Terramelar i La Canyada, la més antiga, ja que des de finals del XVIII ha estat constant la construcció de vil·les d'esbarjo per a la classe més acomodada de la ciutat de València.

divendres, 7 d’octubre del 2016

La Torre d'en Besora (L'Alt Maestrat)


Antiga alqueria àrab que ja comptava amb torre defensiva i fou ocupada en data desconeguda per Jaume I (1208-1276). En el segle XIII apareix amb el nom de Torre de Vinrabí. Fou senyoriu de Balasc d'Alagón i de Guillem d'Anglesola, qui va donar-la en alou a Raimon de Besora l'11 de gener de 1269; aquest va donar nom a la població i va atorgar una carta pobla el 5 d'abril de 1274, la qual fou modificada per a reduir els censos a pagar, el 26 de febrer del 1310 pel seu fill Raimon de Besora. Guillem de Besora i la seua dona quan feren la donació als pobladors especificaren: “donem tot el terme de la Torre de Vinraví als pobladors que allí hi havien o que després i hauran, de manera que vosaltres i els vostres successors tingueu el dit terme amb les entrades i les eixides, amb les aigües, herbes, rius, pastures, caça i fustes, és a dir muntanyes amb tots els drets i pertinences que de qualsevol manera tinguen que pertànyer”. Formava part de la nomenada Setena de Culla. També fou propietat de les ordres del Temple i de Montesa.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Benifairó de les Valls (El Camp de Morvedre)


Geogràficament se situa en la vall de Segó, que forma amb quatre pobles més: Faura, Quart, Quartell i Benavites, els quals es reguen amb les aigües de la Font de Quart que, al mateix temps, és un paratge d’esbargiment. Molt recomanable la senda local El Tabalet-La Rodana, que en menys de vuit quilòmetres, passa per l'ermita del Bon Succés, diversos aljubs i zones de bosc i cultiu, oferint en tot moment al caminant vistes que abasten la Calderona, la Vall de Sego i, en dies clars, fins i tot, el Montgó o les Columbretes.