El Betlem de Tirisiti (Alcoi. L'Alcoià)

A finals del segle XIX hi havia  a Alcoi tres betlems. De la fusió d’aquells va néixer el Betlem de Tirisiti.

Es tracta d’una funció teatral amb titelles de les denominades de peu i vareta que es representa cada any des de finals de novembre fins l’arribada del Nadal al Teatre Principal. L’argument incorpora les tradicions nadalenques i també costums de l’Alcoi d’antany, com ara, corregudes de bous, els Moros i Cristians i d’altres.

La barreja de personatges, també molt eclèctica, va des del propi protagonista, Tirisiti, un tipus de mal caràcter que es fica en tot i en tots (aquest personatge necessita de més d’una titella ja que canvia constantment d’indumentària). Tereseta, la seua dona, que està embolicada amb el rector i que disfruta fent-li males passades Tirisiti, que és avisat pel públic cada vegada que ella li prepara una malifeta. La Sagrada Família que vaga per Alcoi en busca de refugi i ningú vol donar-li’l, ni tan sols Tirisiti, que és l’amo de la venda.

L’Agüelo, vell remugador, que és un dels que més fa riure els menuts pels seus crits i moviments nerviosos. El sereno, que compleix la seua funció donant l’hora en tot moment, tot i que quasi mai les seues informacions són massa exactes. El narrador, normalment interpretat per una dona, que, fora d’escena, s’ha d’esforçar en fer entendre els textos, no sempre de fàcil comprensió, al temps que imita el parlar dels alcoians castellanoparlants exagerant la pronunciació d’aquests. Els Moros i Cristians que, acudint a la cridada dels Festers interpreten un pasdoble memorable. El rector, el sagristà, el Jesuset, Clásico ––torer alcoià––, els Reis Mags, sant Jordi, els pastorets. En fi, un fum de personatges que composen una de les ofertes més atractives del nadal valencià.

La representació comença amb una veu en off que introdueix la part sacra amb el contingut clàssic de qualsevol betlem: Sagrada Família, Reis, Herodes, etc. A continuació comença la part més lúdica amb l’eixida del bou al qual intenta torejar el torer Clàsico i que acaba enganxant Tirisiti dins de sa casa, els Moros i Cristians, la Missa, amb l’agüelo pegant pals a Tirisiti i al sagristà; el rector tocant-li el cul a les xiquetes, la Tereseta, embolicant-se amb el capellà; el sereno establint un diàleg amb els xiquets al voltant de l’hora; el públic cantant: “el sereno s’ha perdut en la Font de la Salut”, l’aparició de Sant Jordi... Fins que arriba l’acte final en què Tirisiti s’apuja a un globus per a anar-se’n a la Lluna i que culmina amb l’esclafit del globus que cau a terra entre el deliri dels espectadors.

Tot plegat, el Betlem de Tirisiti suposa una manifestació històrica i antropològica única al País Valencià i, pot ser, de tot l’estat. Compta amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i va ser declarat Bé Immaterial d’Interès Cultural el 26 de novembre de 2002.

Més informació: https://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com/2017/04/alcoi-lalcoia.html
País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Novelda (Les Valls del Vinalopó)

Hi ha dos nuclis de població: Novelda i L'Estació. El terme municipal, assentat en la vall del Vinalopó, compta amb altures com ara la serra del Cid (1.100 m), la Serreta (450 m) o la serra d'Horna (450 m). Es poden fer excursions a La Mola (hi ha un sender marcat des de la ciutat al Castell), al Santuari o a Les Salinetes .

L'assentament humà més antic que s'hi ha trobat es localitza en la partida de Ledua i consisteix en una peça ceràmica datada al voltant del 4000 aC., posterior a aquesta data és la troballa d'atifells arreu del terme i dels aixovars funeraris dels enterraments de la cova dels Misteris. La cova del Migdia i la de La Mola donen testimoni de l'arrelament de la població al llarg dels diferents períodes prehistòrics. Dels romans també s'han trobat diversos atuells ceràmics i un poblat a la serra del Zambo; en aquesta serra també hi ha els primers vestigis d'una societat islamitzada datada al voltant del segle IX. Dos segle més tard els moros s'havien instal·lat a la Mola i formaven part del regne musulmà de Múrcia. Alfons X de Castella, el Savi (1221-1284), després de la conquesta obligà els pobladors àrabs a abandonar la Mola i traslladar-se al pla, on crearen el poblat de Noella el qual, en 1252, romangué adscrit a la municipalitat d'Alacant creada per odre del rei; nogensmenys aviat tornaria a la Corona en la persona de l'infant Joan Manel, qui va entregar-lo a sa filla Violant. A finals d'aqueixa dècada l'alcaid del castell hi era Jofre de Loaysa, senyor de Petrer, Xumella y Banyeres. El 1296, amb la rectificació de fronteres entre la Corona de Castella i la d'Aragó, Novelda passà a pertànyer al Regne de València i Jaume II (1267-1327) va cedir-la a sa esposa Blanca d'Anjou; posteriorment Alfons el Benigne (1299-1336) va deixar-la a son fill Ferran, el qual designava els alcaids del castell. En 1356 s'enceta la denominada guerra dels Dos Peres (Pere I de Castella (1334-1369) i Pere IV d'Aragó (1319-1387)); en 1363 el castellà conquesta les terres del Vinalopó, però en 1366 l'aragonès tornà a conquerir-les i va lliurar Novelda a Beltran Duglesquin, qui va transferir-la a Hug de Calvila.

Albaida (La Vall d'Albaida)

Nucli de població musulmà, d'on prové el seu nom que en àrab significa "la blanca", al seu terme s'han trobat, no obstant, abundants jaciments que testimonien un poblament d'antiguitat molt superior. L'actual ubicació de la ciutat fou obra de de la dominació dels àrabs. Després de la conquesta cristiana de 1244, la població àrab va ser expulsada per haver-se rebel·lat contra els conqueridors, i s'hi inicià, una repoblació amb colons procedents d'Aragó, Catalunya i Castella. El 1269, Albaida fou alienada del Patrimoni Reial i inicià la seua dependència senyorial. En la titularitat del senyoriu anirien succeint-se distintes cases nobiliàries fins arribar, a fins del segle XV, als Milan d'Aragó, que es van mantenir al front del mateix fins la definitiva desaparició dels senyorius. Des de finals del segle XIII, els senyors d'Albaida, exercien sobre la vila (per donació efectuada ad feudum Catalonia), la jurisdicció baronial, que els facultava per exercir justícia sobre els seus habitants en tot tipus de delictes.

Probablement també (si no per dret, si de fet) van tenir capacitat per a controlar l'elecció dels càrrecs municipals. Aquesta hipotètica independència desaparegué amb els decrets de Nova Planta; després dels quals el nou batlle major era triat per la noblesa territorial. A principis del segle XVII, la vila adquirí la condició d'Universitat. El 1604 Felip III (1578-1621) va instaurar-hi el marquesat d’Albaida. Tradicionalment el poble ha manifestat la seua bel·ligerància davant el poder com ho demostren la revolta anti-senyorial del 1639, la seua posició agermanada en el XVI o l’austriacista del XVIII. El 1906 va rebre el títol de ciutat.

Requena (La Plana d'Utiel-Requena)

Requena és la capital de la comarca Plana d'Utiel-Requena i la parla dels seus habitants és el castellà. Els requenencs viuen repartits entre la ciutat i un gran nombre de llogarets coneguts com Las Aldeas de Requena: el Azagador, el Barriete, Barrio del Arroyo, Calderón, Casas de Cuadra, Casas de Eufemia, Penén de Albosa, Casas de Sotos, Casas del Río, Los Cojos, Los Isidros, Los Chicanos, El Derramador, Los Duques, Hortunas, Fuen Vich, Las Nogueras, Los Ochandos, Los Pedrones, San Juan, Roma, El Pontón, La Portera, Los Ruices, El Rebollar, San Antonio, Turquia, Sisternas, La Cañada i Villar de Olmos.

Vilafamés (La Plana Alta)

El terme, en què hi ha dos nuclis de població: La Baseta i Vilafamés, fou, fins a començaments del segle passat u dels més grans de les comarques del Nord, però la segregació de La Vall d’Alba (1925) i de Sant Joan de Moró (1990) l’ha reduït considerablement. La rambla de la Viuda, on vessen varis barrancs, travessa el terme, en el qual trobem atractius paisatgístics com la Penya del Corn (729 m.), el Mollet (704 m.), el Montnegre (640 m) o la Balaguera, en el cim del qual hi ha un jaciment iber, en la serra de Vilafamés (o de les Conteses); i la Font de les Piques, la Cova de Bolimini, Mont Estepar, Font de la Penella, Font de la Triciola, el Clot, la Matxucadora i, en el casc urbà, la Roca Grossa.

Altea (La Marina Baixa)

Un poblat preislàmic anomenat Aitaya, que pertanyia a la taifa de Dénia, és l'origen del topònim i de la població.

Enclavada en una badia que tanquen la Punta Albir i el Morro del Toix se situa Altea, protegida per la serra de Bèrnia. Ofereix un casc antic encara prou conservat que fou refugi d'artistes i intel·lectuals. La costa ofereix platges de grava i penya-segats amb gran encant paisatgístic. Hi trobem el riu Algar, que travessa i rega el municipi junt als barrancs de Gat, Riquer, de l'Aigua, la Branya, el Gort, el Barranquet i Els Ares. La serra Gelada amb el far d'Altea; el cim de Bèrnia (1.121 m); el Mascarat; la Barra, la Galera i la Solsida; els illots de Pila i de l'Olla; les platges de l'Olla; Cap Negret ––amb la Cova del Frare––, el Portet i la Cala del Soio; la de la Roda i la de Cap Blanc són les principals elevacions. A 3 km. hi ha Altea la Vella, que fins fa poc encara conservava el sabor típic dels pobles de la Marina. Ara, però, s'ha contaminat de l'abusiu i despersonalitzador creixement de la costa. La població es reparteix en els tres nuclis que hi ha al terme: Altea, Altea la Vella i L'Olla.

L'Albufera de València (L'Horta)

El Parc Natural de l’Albufera, amb unes  27.538 Ha. de superfície (20.882 continental + 6.656 marina), afecta les poblacions de València, Alfafar, Albalat de la Ribera, Algemesi, Beniparrell, Massanassa, Catarroja, Albal, Silla, Sollana, Sueca, Sedavi i Cullera.

El llac, pròpiament dit, però pertany per sencer al municipi de València, que va comprar-lo, junt a la Devesa, en 1927 per 1.062.840,40 pessetes. La superfície, en època romana, ultrapassava les 30.000 hectàrees però l'acumulació causada pels aportaments i, sobre tot, la sobreexplotació agrícola (sobre tot d'arròs) l'ha deixat en les actuals 2.800.

El topònim prové de l’àrab al Buhera que significa llac o mar xicoteta. Precisament dels musulmans és la primera regulació de les aigües de l'Albufera. Ja en època cristiana, va ser Jaume I (1208-1276) el primer senyor del llac i el que ordenà l'aprofitament dels seus recursos a canvi de la donació al monarca de la cinquena part dels guanys. En la guerra de Successió se li concediren els títols de Marquesa de Cullera i Senyora de l’Albufera a Esperança Ramos, mare del general austriacista Joan Baptiste Basset (1654-1725); amb la desfeta dels partidaris de l'arxiduc aquests privilegis passaren a la persona de Cristòfol de Moscoso, comte de las Torres. En 1761, Carles III (1716-1788) la incorporà a la Corona i dictà les Reials Ordenances del Llac de l’Albufera. Carles IV (1748-1819) li va concedir el senyoriu a Godoy (1767-1851) però aquesta concessió li fou confiscada per Ferran VII (1784-1833) el qual retornà el llac al Patrimoni Reial. Amb l'ocupació francesa en la guerra de la Independència es va nomenar al mariscal Suchet (1770-1826) Duc de l’Albufera, la qual cosa li valdria el malnom popular de duc de les fotges i general de l’Albufera. En tornar de l'exili, Ferran VII tornà a incorporar-lo a la Corona. Isabel II (1830-1904) el va cedir a l'Estat i, finalment, acabà venent-li-ho, com ja hem comentat, a l'Ajuntament de València.

Xiva (La Foia de Bunyol)

De vegades apareix citat com a Xiva de Bunyol, segurament per diferenciar-lo de Xiva de Morella (Els Ports) però no hi hem trobat tradició de l’ús de l’esmentat afegit.

L’enorme terme municipal, el més extens de la comarca, està solcat pels barrancs de Xiva, Ballesteros, la Cueva Morica, Sechara i la Hoz. Hi ha les fonts de Marjana, Enebro, Umbría, Els Conills i Vista Alegre. La serra de Xiva, finalment, depara paratges com ara La Alhóndiga, La Umbría i El Enebro. A Xiva, capital comarcal, es parla un castellà de transició amb peculiars girs propis.

Moixent (La Costera)

El topònim pot fer relació a un bisbe visigot de Xàtiva, anomenat Muttu, que per derivació acabaria amb el mot àrab Muxan.

El terme és molt gran i en ell trobem molts paratges dignes d’esment com ara la Bastida de Les Alcusses, el Corral de Saus, El Bosquet ––presa hidràulica, construïda en 1770, voltada de pineda, que recull les aigües dels barrancs circumdants––, el Regolf, amb font de bona aigua; la Noguera de Ximo , agradable indret entre tolls; el Passadís Verd, camí de varis quilòmetres que travessa quasi tot el terme aprofitant l’antiga via del ferrocarril; el barranc de La Hoz, amb pintures rupestres, coves , tolls, etc; la cova de Patas, ideal per a iniciar-se en el món de l’espeleologia i senders per conèixer el terreny a peu o amb bici. El Cànyoles solca el terme i rep aigües de diversos barrancs: Finestrestes, Andarelles, Albardes, Baillo, Fosinos, Hoz i Bosquet; aquests dos últims molt prop ja del casc urbà. Les altures més importants són l’Escuder (855m) i el Picapins (830 m) en la Serra de la Solana, i el Matadors (834 m) i el Bassa Roja (828 m) en la Serra Grossa.

Burjassot (L'Horta)

El terme de Burjassot és xicotet i, tanmateix, el més poblat de l’Horta Nord. Pràcticament pla, està regat per les sèquies de Tormos i Montcada. Podem gaudir de la Pineda de Carsí, també coneguda com l’Eixereta, amb una bona mostra de vegetació mediterrània i també de La Granja parc urbà de grans dimensions, perfectament equipat per a l’esbargiment on funciona, fins i tot un trenet.

Ares del Maestrat (L'Alt Maestrat)

Es tracta del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello (1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia, capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat, trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en 1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera, font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 –– que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes. La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de 2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.

Banyeres de Mariola (L'Alcoià)

Afegeix la llegenda

Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha l’alt de la Barcella (1.210 m), Les Talaies (1.045 m), Penya la Blasca (1.119 m) i el Capollet de l’Àguila (959 m). Hi ha nombroses fonts: la del Sapo, la del Cavaller, la del Teularet de Roc, la de la Coveta, la dels Brulls, etc i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc municipal de Villa Rosario s’ha instal·lat l'Aula de Natura on s’estudia i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d’ull de Canals.

Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta, mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) va conquestar el lloc i el castell de Berirehes (Benirches, segons altres autors), d'origen musulmà. En 1248 el rei cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1361 apareix documentat ja com a Banyeres. En 1381 la vila i el castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió pren partit pel Borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor, molts atacs i setges dels partidaris de l’arxiduc. En agraïment pel seu comportament Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal". A finals del segle XIX va produir-s’hi una interessant fase de col·lectivització dels mitjans de producció: els treballadors llogaren, aportant part del seu salari, el Molí de l’Ombria que es dedicava a la producció de paper de fumar, indústria molt arrelada al poble. Precisament la famosa marca Blanco y Negro, que s’exportà arreu de l’estat fins passada la meitat del segle XX, es produïa en el Molí del Sol, de Banyeres.

Castell de Santa Bàrbara. Alacant (L'Alacantí)

Situat en el centre de la ciutat d’Alacant, sobre la muntanya del Benacantil, el Castell de Santa Bàrbara, posseeix un alt valor estratègic ja que des d’els seus 166 m. d’altitud, domina tota la badia d’Alacant. El nom li ve donat per què fou pres per l’Infant Alfons de Castella, futur Alfons X el Savi (1221-1284), als àrabs el dia 4 de desembre de 1248, festivitat de santa Bàrbara. S’hi pot accedir mitjançant un túnel excavat en la roca ––davant de la platja del Postiguet–– de més de dos-cents metres de llargària que porta a dos ascensors que pugen fins al cim. També es pot arribar a peu o amb cotxe.

Els precedents de l’actual fortalesa són unes restes de l’Edat del Bronze, una instal·lació ibera dels segles IV-III aC i una romana d’època republicana. És possible que durant l'Alt i el Baix Imperi hi hagués algun tipus de fortificació com ho demostraria la troballa de ceràmica de l'època en les vessants del mont; però la primera instal·lació seriosament contrastada prové del segle VIII amb un assentament siri que donà lloc als actuals barris de Santa Creu i Sant Roc, origen de l'actual ciutat. Fou Alfons X el Savi qui, en 1248, va conquistar la fortalesa, que, en 1295, va ser incorporada a la Corona d'Aragó.

Santuari de la Mare de Déu d’Agres (El Comtat).

El Convent, nom amb què es coneix el santuari, és un dels llocs més emblemàtics de la comarca del Comtat i, per suposat, d’Agres, tant per la seua importància religiosa com pel seu entorn natural, ja que esta situat dins mateix de la serra Mariola i del seu parc natural. S'hi accedeix per un camí de xiprers i estacions de Viacrucis i és punt de partida d'interessants excursions a peu per la serra de Mariola.

Marines (El Camp de Túria)

El terme municipal s'enclava al bell cor de la Calderona, la seua orografia és prou esquerpa amb elevacions com ara el Gorcó (907 m) i el Gerves; quant a la hidrografia, està solcat pels barrancs de Carraixet i Piedralbilla; hi ha nombroses fonts, la més popular de les quals és la del Rincón, amb propietats minero-medicinals.

Tradicionalment, i  degut al seu emplaçament, en Marines s’ha parlat castellà-aragonés. El topònim deriva del llatí Marna “terra calcària i argilosa” que els àrabs convertiren en Marinas que és com apareix en el Llibre de Repartiment de 1238. No hi ha moltes troballes arqueològiques però sí constància de que els romans explotaren les seues pedreres com ho testimonia El Molar, amb restes d'una d'elles; també record de l’ocupació romana s’hi han localitzat unes villes en l’Hospitalet, la Carrasqueta i la Maiamona. A ran de l'ocupació cristiana fou entregada a Pere Sánchez de Maraynón en el qual llinatge roman, formant part de la baronia d'Olocau, fins 1359 en què Pere IV (1319-1387) confisca la baronia a Guillem Sánchez de Maraynón i Castellví i la dóna, elevada a comtat, a l'almirall Mateu Mercer, el qual fou empressonat i mort pels castellans durant la guerra dels Dos Peres, moment en què és heredat per sa filla Joana de Mercer i Sentlier que ho aporta com a dot al seu matrimoni amb Antoni de Vilaragut i Visconti en poder de la qual família roman fins 1811 en què, quan era senyor de la baronia Joan Sanz de Vilaragut, s'aboleixen els senyorius.

En 1535 es va separar d'Olocau per a erigir-se en rectoria de moriscs fins el 1609 i posteriorment en parròquia. Ja en el segle XX, les inundacions del Túria de 1957 l'obligaren a traslladar-se des del seu històric emplaçament en la serra (comarca dels Serrans) fins l'actual, en la planícia (comarca del Camp de Túria). A tal efecte l’Institut Nacional de Colonització va segregar les masies de la Maimona i del Capell dels termes de Llíria i d’Olocau, respectivament i va iniciar les obres de construcció del nou poble, que acabaren en 1967. Al seu nou emplaçament ––i en traslladar-s’hi també veïns de Domenyo––, quintuplica la seua població: 2.663 habitants, el 1981, encara que posteriorment baixa fins als 1.795 de 2010; amb el pas del temps els veïns, molts dels quals mai acabaren d’abandonar el nucli antic, rebatejat ara com Marines el Vell, i també com Colònia La Marinense, han anat restaurant les cases del poble vell i tornant-hi de manera que, especialment en estiu, es troba prou concorregut. Al nord del poble nou es troba el Campament Militar CIR 7.

Castell de Peníscola (El Baix Maestrat)

Jaume I (1208-1276), des d'Alcanyís, decidí la conquesta de Peníscola l’any 1225, però hagué d'abandonar l'intent per l’inexpugnable de l’alcassaba àrab, que ocupava el punt més elevat del tómbol de Peníscola. Anys després, el 1233, una vegada entregada Borriana a mans del Conquistador, Peníscola decidí entregar-se a canvi de que es respectaren les seues lleis, els seus costums i els seus privilegis. Nogensmenys, en la carta pobla atorgada a Fur de València el 28 de gener de 1251 desposseirà els moros de tots els seus béns i propietats, els quals entregarà als nous pobladors cristians.

L'orde del Temple, el 1294, incorporaria als seus dominis Peníscola i el seu districte territorial. en virtut d’un acord entre Jaume II, el Just (1267-1327) i Berenguer de Cardona, mestre de l’orde del Temple, pel qual aquell obtenia la vila de Tortosa a canvi d’una sèrie de castells al nord del Regne de València.

Començà, a partir d'aleshores i fins el 1307, la construcció de l'actual castell sobre les deixalles de l'alcassaba àrab; les obres van ser promogudes per Berenguer de Cardona, Mestre de l'orde a Aragó i Catalunya, i Arnau de Banyuls, Comanador de Peníscola. Amb la desaparició del Temple, el 1319, s'incorporaria a la recentment creada Orde de Santa Maria de Montesa. En 1329 Peníscola encapçala una comanda i en el seu castell es crea el Priorat de Sant Jaume.

El Misteri d'Elx

Hi ha dues tradicions al voltant de la data de naixement del Misteri. Una que la situa en 1265 a ran de la conquesta cristiana i una altra que diu que La Consueta, llibre que seria quelcom com el guió de la representació, va aparèixer miraculosament en 1370, dins d'una caixa de fusta, junt a una imatge de la Mare de Déu, en la platja de Santa Pola,. Més científica pareix aquella que vincula el Misteri a l'auge del teatre medieval europeu de caire religiós a finals del segle XV. El que sí està documentat és que, malgrat les prohibicions del Concili de Trento de celebrar actes no religiosos en les esglésies, la representació del Misteri es manté en el mateix escenari ––la Basílica de Santa María–– des de la seua fundació.

El drama, escrit en català culte, es basa en diferents contes tradicionals de transmissió oral, al voltant de l'Assumpció de la Verge, que es contenen en les diferents edicions de La Consueta, datades entre 1625 i 1711. El text conté fragments de gran qualitat alguns dels quals han estat utilitzats per Raimon Llull o Ausiàs March, entre d'altres, en els seus poemes i escrits.

Però més que els texts, la part més important del Misteri és la música, ja que el drama és totalment cantat i conté melodies de totes les èpoques que travessa, des de música medieval fins a barroca i posteriors que formen, no obstant, un nucli prou uniforme. Entre les vint-i-sis peces que el composen, totes elles cantades a capella, és a dir, sense acompanyament musical, n'hi ha de monòdiques (10) i de polifòniques (16) tot i que algunes es repeteixen, amb diferents texts, fins a tres vegades; la qual cosa evidencia el costum medieval, i també renaixentista, d'adaptar texts actuals a melodies ja existents. Algunes edicions de La Consueta donen, fins i tot, pistes sobre alguns dels possibles autors musicals, com ara, Antonio de Ribera, Juan Bautista Comes o Lluís Vich.

Cofrents (La Vall de Cofrents-Aiora)

El terme és força muntanyós, amb altures com el port de la Chirrichana (710 m), los Morrones (853 m); Borregueros (800) o la Repunta(678 m); l'afluència del Cabriol al Xúquer forma l'embassament de l'Embarcadero. A banda de la gran quantitat d'excursions a peu o amb bicicleta que s'hi poden realitzar cal remarcar l'interès espeleològic del municipi amb diferents coves de què destaca la Cueva Hermosa i el Volcán. També es pot gaudir de la ruta fluvial que, al llarg dels 14 km que separen Cofrents de Corts de Pallars, recorre el pantà de Corts mostrant al viatger l’espectacular bellesa mediambiental de la zona.

Van ser els romans qui batejaren el lloc amb el topònim “Confluentum” (que significa “confluència”) per ser punt de trobada del Xúquer i del Cabriol, la qual cosa li dóna la seua espectacular fesomia. Entre 1147 i 1172, en època musulmana, pertangué al regne de Múrcia, regit per Ibn Mardanisch. En zona fronterera entre els regnes àrabs i les Corones de Castella i Aragó, la Vall de Cofrents canvià constantment de mans durant el segle XIII; així, després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Castella sota el qual domini es va efectuar la repoblació. En 1238 Alfons IX (1171-1230) la dóna al seu primogènit l'Infant Sanxo. En 1281 Alfons X (1221-1284) i Pere III el Gran (1240-1285) pacten la cessió a Aragó de la zona i aqueix mateix any nomenen batlle dels castells de Xanals, Xerafuil i Cofrentesa Pere d'Agulló. En 1329 Alfons VI el Benigne (1299-1336) fa donació a la seua muller, na Elionor. En 1369 passa al Patrimoni Real dePere IV el Cerimoniós (1319-1387). Successivament continuà passant de mans en mans de diferents senyors: el marqués de Villena, na Elionor de Villena; el comte d'Oliva i el duc de Gandia. Durant tota aquesta època la permanència de gran quantitat de musulmans en la zona originà diverses friccions entre aquests i la població cristiana; per exemple, en les Germanies els moros recolzaren els nobles en llur interès per sufocar la revolta. En 1574 obtingué independència eclesiàstica de Xarafull. En 1609 l'expulsió morisca suposà un greu trencament demogràfic —tan sols hi romangueren 17 persones––; el duc de Gandia, senyor aleshores de la Vall, dirigí la repoblació amb dures condicions de pagaments, en especial les referides a la partició de fruits. Joan de Navarra, els marquesos de Demax, Isabel de Ladrón, duquessa de Castro; la família Mendoza i Pere Centelles Borja continuen engrossint la nòmina de propietaris del castell i la vila fins que el duc d'Osuna cedeix en cens emfitèutic al plet que des de feia més d'un segle mantenien els pobladors amb els senyors. Va ser capital de la governació o corregiment establert a ran de la instauració borbònica, de què eren partidaris els cofrentíns, que comprenia tota la Vall d'Aiora i part de la Canal de Navarrès. 

Alfara de la Baronia (El Camp de Morvedre)

Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància, el qual divideix el terme en dues meitats. El nucli urbà queda a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), laCostera (261 m) i l'anomenada popularment Muntanyeta de l'Ermita (229 m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.

S'han trobat al terme restes arqueològiques de forns ibers i també gran quantitat de ceràmica. En l'època romana pertanyia a l'Ager Saguntinus. La zona no patí en el segle V ni la invasió dels vàndals ni el posterior control dels visigots, motiu pel qual cal considerar que la seua estructura poblacional es mantingué inalterada des de la crisi de l'Imperi Romà en el segle III, moment en el qual la població de l'Ager Saguntum va recloure’s a les viles rurals, fins a la invasió musulmana. El 1233, Jaume I (1208-1276) arribà –segons conta la seua Crònica – a la zona del Palància. Després de la conquesta, l'alqueria musulmana d'Alfara, juntament amb la d'Algímia, passà a formar part de la Baronia de Torres Torres. El 1249 Jaume I en va fer donació a Gauteri Romà, donació que no va ser efectiva perquè el baró no residia a Torres Torres, de manera que continuà sota patrimoni reial fins que l'any 1270 es va fer efectiva la donació a Bertrà de Bellpuig. Posteriorment la baronia anà passant per diverses altres cases nobiliàries: la de Jímenez d'Arenós (1360-1390), la casa comptal de Prades (1390-1445), els Vallterra (1445-1760), la dels Monsoriu (1760-1780) i la de Castellví (1780 fins a l'actualitat). El 1609, Alfara quedà despoblada per l'expulsió dels moriscs. Li fou atorgada nova Carta de Poblament el 1611, sent baró de Torres Torres Miquel Vallterra, i va estar repoblada per 26 nous pobladors arribats, d'entre altres llocs, de la veïna Torres Torres (lloc de cristians vells) i d'Almàssera. Desprès de moltes dècades de davallada demogràfica, els anys quaranta del segle XX tornà a augmentar gràcies a l'increment del regadiu motivat per les aigües de la Font d'Arguines que es canalitzaren fins a la població.

Parc Ribalta (Castelló de la Plana)

El parc de Ribalta va ser dissenyat per Lluís Alfonso en 1869 als voltants de l'estació de trens, sobre el solar de l’antic cementiri municipal del Calvari. Amb un perímetre quasi triangular, el projecte original estava composat pel parc de l'Albereda (posteriorment de l'Obelisc) i el jardí de Ribalta, pintor català del segle segle XVI que, durant molt de temps es pensava que havia nascut en una casa que estava en el solar que ocupa el jardí. En 1876 va sofrir una ampliació sobre terrenys cedits pel comte de Pestagua. Ambdós parcs, també de forma triangular, estaven separats per una carretera que fou desviada per poder integrar-los en un sol parc i que, amb el pas del temps ha allotjat el Passeig de Cotxes i, actualment, les vies del tramvia.

En 1886 va ser dotat il·luminació a gas, la qual va ser substituïda per fanals elèctrics en 1913. En 1898, Francesc Tomàs Traver, va erigir l'Obelisc, que donà nom al parc, en commemoració del setge a què el general Cabrera (1806-1877) va sotmetre la ciutat en 1837. Va ser assolat el 1938 i reerigit el 1980.

En 1903 la construcció d'un pou va permetre dotar d'aigua, de reg i ornamental, el jardí. Amb un munt de replacetes amb bancs de ceràmica, al centre del parc conflueixen la resta de camins que el composen, els quals estan plens de senders laberíntics, coneguts com les maranyetes.

Forcall (Els Ports)

El topònim del lloc, sembla que prové del fet que està voltat de rius i muntanyes que fan una mena de forca. Abrigat per les moles de Garumba, de sant Marc, de la Vila i de sant Roc i els rius Caldes, Cantavella i Bergantes, el terme és ric en fonts: la de santa Anna, o de la Salut, referenciada en 1649, amb propietats mineromedicinals; les Fontetes, la Felipeta, la de l'Om, la de la Vila, declarada Paratge Natural Municipal el 14 d’octubre de 2005; la del Roure, la de la Teula i, al bell centre del poble, la del Convent; també hi ha els llavadors d'Escuriola i Picolixa. L'accidentat del terreny ofereix grans possibilitats de fer excursions a peu com ara anar al Mas del Racó, amb el seu monumental roure; a la roca del Migdia, al molí Matalí, ala Cova del Maquis o a l'ermita de sant Cristófol de Saranyana, per citar unes quantes rutes on podem guaitar voltors o cabres salvatges i les més de 400 espècies vegetals que s'han catalogat al municipi. 

Plaça Major

Reial Monestir de Santa Maria. El Puig (L'Horta Nord)

El Reial Monestir de Santa Maria del Puig manat construir per Jaume I (1208-1276) en agraïment per la presa de València, domina, amb la seua imponent construcció, El Puig de Santa Maria, poble de la comarca de L’Horta.

Monestir de Santa Maria del Puig

D’aquell només resta una portada romànica. L’actual ––iniciat pel patriarca Joan de Ribera (1532-1611) en 1588 –– mostra tres parts ben diferenciades: el convent, on resideixen pares mercedaris; l’església, i el Museu de la Impremta i l’Obra Gràfica, fundat en 1987 i adquirit i ampliat fa poc per la Generalitat Valenciana. El museu és el millor en el seu gènere de l’estat i el segon a nivell europeu, només superat pel de Magúncia, en Alemanya. En ell només es pot observar l’evolució de la impremta al llarg dels segles, també s’hi destaca la importància que n’ha tingut en la història valenciana.

Porta romànica

Jardíns de Montfort (València)

En 1849 Josep Vich, baró de Llaurí, vengué al marqués de Sant Joan, Joan Baptiste Romero, l’hort que posseïa a la vora del Túria, el qual, a partir d’aqueix moment fou conegut con Hort de Romero. El marquès va ordenar construir-hi el palauet que des del carrer de Montfort dona accés als jardins d’estil neoclàssic que, després de diverses vicissituds acabà sent propietat de Joaquim Montfort Parrés. D’ací la seua actual denominació.

Vista dels jardíns

El jardí, d’uns 12.000 m², es troba en València, en el barri de l’Exposició i fou declarat Jardí Artístic Nacional, per l’estat espanyol en 1941, després d’una restauració duta a terme pel jardiner municipal Ramon Peris. En 1973, ja en propietat de l’ajuntament de la ciutat va ser obert al públic.

Font