Cortes de Pallars (La Vall de Cofrents-Aiora)

A banda del Xúquer reguen l'enorme terme les rambles de La Morera, del Pozo, de Canillas ; de Los Gallegos, del Ral; el barranc d'Otonel, de Bujete i del Hornillo. Voltat pel massís del Caroig, la Mola de Cortes, la serra Martés i la de Dos Aigües, presenta molts paratges on gaudir del senderisme, el barranquisme, la bicicleta o el muntanyisme. La Mola de Cortes també compta amb la major reserva de caça major de l'estat. La població es troba molt dispersa amb diverses aldees repartides pel municipi: Venta Gaeta, Castilblanques, La Cabezuela, Viñuelas, Los Herreros, El Oro, Otonel i Las Viñas.

Rugat (La Vall d'Albaida)

Al terme, menut i accidentat, els barrancs de Llopis, del Llop i dels Fondons, i els cims de Rugat, d'Arnet, dels Fondons i la Foia del Peu constitueixen els paratges més destacats.

Va tenir el seu origen en un castell musulmà que adquirí importància durant la sublevació d'Al-Azraq (1208-1276); Jaume I (1208-1276), el 1250, va repartir ses terres i la de les alqueries annexes entre els seus hosts. El 1275 fou penyorat per la monarquia al noble Gil Martínez d'Entenza. Els Bellvís, els Llançol i els Bellavista exerciren successivament el senyoriu fins que el 1339 passà a mans de l'abat del monestir de la Valldigna. El 1352 Pere IV (1319-1387) se’l va vendre a Vidal de Vilanova. Va constituir el centre de la baronia que, amb aqueix nom, comprenia territorialment diverses poblacions limítrofs; però terminaria annexa a la baronia de Montitxelvo. Abans de l'expulsió dels moriscs tenia 20 cases de cristians vells, i després va romandre despoblat. En 1646 tenia 12 cases; a partir dels seixantes de la passada centúria va sofrir els efectes de l’emigració rural.

Benissanó (El Camp de Túria)

Al reduït terme tan sols hi ha, com a paratge digne d’esment, la font de la Salut, de molta anomenada per la seua eficàcia en la cura de la icterícia.

La població és una de les que van créixer en època àrab al voltant d’un castellet àrab aixecat sobre l’alqueria de Benixanut. En el Llibre de Repartiment se cita una donació en 1239 a un tal Martinus Petri de Benasto; en 1249 l’alqueria de Benizano fou donada a Pere Íñiguez de Diacastello, procurador de l'infant en Sanxo; el 19 de febrer del 1277 el rei Pere III (1240-1285) va donar a Joan de Pròxita la torre i el llogaret de Benissanó; en 1291, Jaume I (1208-1276) confirma a Pere Íñiguez de Diacastello el senyoriu, amb dret als crèdits de tots els veïns i jurisdicció pròpia; el 1403 el rei Martí I (1356-1410) va establir-hi alguns soldats sota règim feudal al seu castell i població. Durant els segles XIV i XV va dependre de Llíria, la qual cosa va fer que ambdues poblacions mantingueren litigis que, en 1408 ––crema de Benissanó per part dels de Llíria––; 1520 ––atac dels agermanats de Llíria–– i 1576, acabaren en conflictes armats. Després de passar per diversos senyors en 1477 va ser comprat per la família Vilarrasa de Cavanilles, entre els membres de la qual hi ha governadors i virreis de València; en desembre d’aqueix any el rei Joan de Navarra, va concedir a Lluís de Cavanilles la jurisdicció del lloc. En aquest segle s’aixecà el castell, en el qual estigué presoner el rei Francesc I de França, després de la seua derrota a Pavia el 1525.

Les Useres (L'Alcalatén)

Situat entre barrancs i muntanyes Les Useres, amb la població dispersa per les masies, compta amb els llogarets de Les Crevades, Mas Blanch, Pou d'En Calvo i Picaudo.

S’hi conserven algunes troballes iberes (ceràmiques i un parell de destrals). Del pas dels romans, cap record i del dels àrabs, el sistema de reg. Fou conquistat per als cristians per Ximén d’Urrea, baix el senyoriu de la qual família romangué amb el nom de Masies d’Urrea. Posteriorment passà a les mans dels comtes d’Aranda. Ha format part de la Tinença de l’Alcalatén i del senyoriu de Les Useres. En juliol de 1839 el general O’Donell (1809-1867) va guanyar al capitost carlista Cabrera (1806-1877) la coneguda com “batalla de Les Useres”; l a qual cosa li va reportar el títol de Comte de Llucena.