Burjassot (L'Horta)

El terme de Burjassot és xicotet i, tanmateix, el més poblat de l’Horta Nord. Pràcticament pla, està regat per les sèquies de Tormos i Montcada. Podem gaudir de la Pineda de Carsí, també coneguda com l’Eixereta, amb una bona mostra de vegetació mediterrània i també de La Granja parc urbà de grans dimensions, perfectament equipat per a l’esbargiment on funciona, fins i tot un trenet.

El topònim prové d’un mot àrab: Borg as Sur (la torre de l’assut). En el seu terme s'han trobat peces d’un collar de petxines possiblement pertanyents a l'Eneolític o al Bronze valencians. El municipi naix d’una alqueria musulmana que en 1237 ––any en què fou conquistada–– apareix ressenyada en el Llibre de Repartiment com a donació a García Pérez de Figueroa; donació que l’1 d’octubre de 1238 fou revocada per atorgar el lloc a l’abat del monestir de Ripoll però reservant-se la Corona els drets sobre el forn i els molins. El 1258 va passar de nou, per canvi, al seu primer propietari i més tard a la Corona, la qual va retindre la seua possessió fins el 1360, any en què fou atorgada a Sanxo Tena; l'any 1389 el jurista i escriptor Doménec Mascó va comprar els drets del terç delme i del morabatí i posteriorment va adquirir la propietat del lloc, aquest personatge va realitzar importants obres al castell i el va transformar en palau, de l’esplendor del qual donen testimoni els artesanats mudèjars que actualment s’hi conserven. En 1401 Martí l’Humà (1356-1410) va allotjar-se en el castell per a signar els Furs. En 1425 passa per compra al Capítol de l’’Almoina de la catedral de València.

Ares del Maestrat (L'Alt Maestrat)

Es tracta del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello (1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia, capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat, trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en 1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera, font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 –– que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes. La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de 2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.

Banyeres de Mariola (L'Alcoià)

Afegeix la llegenda

Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha l’alt de la Barcella (1.210 m), Les Talaies (1.045 m), Penya la Blasca (1.119 m) i el Capollet de l’Àguila (959 m). Hi ha nombroses fonts: la del Sapo, la del Cavaller, la del Teularet de Roc, la de la Coveta, la dels Brulls, etc i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc municipal de Villa Rosario s’ha instal·lat l'Aula de Natura on s’estudia i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d’ull de Canals.

Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta, mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) va conquestar el lloc i el castell de Berirehes (Benirches, segons altres autors), d'origen musulmà. En 1248 el rei cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1361 apareix documentat ja com a Banyeres. En 1381 la vila i el castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió pren partit pel Borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor, molts atacs i setges dels partidaris de l’arxiduc. En agraïment pel seu comportament Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal". A finals del segle XIX va produir-s’hi una interessant fase de col·lectivització dels mitjans de producció: els treballadors llogaren, aportant part del seu salari, el Molí de l’Ombria que es dedicava a la producció de paper de fumar, indústria molt arrelada al poble. Precisament la famosa marca Blanco y Negro, que s’exportà arreu de l’estat fins passada la meitat del segle XX, es produïa en el Molí del Sol, de Banyeres.

Castell de Santa Bàrbara. Alacant (L'Alacantí)

Situat en el centre de la ciutat d’Alacant, sobre la muntanya del Benacantil, el Castell de Santa Bàrbara, posseeix un alt valor estratègic ja que des d’els seus 166 m. d’altitud, domina tota la badia d’Alacant. El nom li ve donat per què fou pres per l’Infant Alfons de Castella, futur Alfons X el Savi (1221-1284), als àrabs el dia 4 de desembre de 1248, festivitat de santa Bàrbara. S’hi pot accedir mitjançant un túnel excavat en la roca ––davant de la platja del Postiguet–– de més de dos-cents metres de llargària que porta a dos ascensors que pugen fins al cim. També es pot arribar a peu o amb cotxe.

Els precedents de l’actual fortalesa són unes restes de l’Edat del Bronze, una instal·lació ibera dels segles IV-III aC i una romana d’època republicana. És possible que durant l'Alt i el Baix Imperi hi hagués algun tipus de fortificació com ho demostraria la troballa de ceràmica de l'època en les vessants del mont; però la primera instal·lació seriosament contrastada prové del segle VIII amb un assentament siri que donà lloc als actuals barris de Santa Creu i Sant Roc, origen de l'actual ciutat. Fou Alfons X el Savi qui, en 1248, va conquistar la fortalesa, que, en 1295, va ser incorporada a la Corona d'Aragó.