Burjassot (L'Horta)

El terme de Burjassot és xicotet i, tanmateix, el més poblat de l’Horta Nord. Pràcticament pla, està regat per les sèquies de Tormos i Montcada. Podem gaudir de la Pineda de Carsí, també coneguda com l’Eixereta, amb una bona mostra de vegetació mediterrània i també de La Granja parc urbà de grans dimensions, perfectament equipat per a l’esbargiment on funciona, fins i tot un trenet.

El topònim prové d’un mot àrab: Borg as Sur (la torre de l’assut). En el seu terme s'han trobat peces d’un collar de petxines possiblement pertanyents a l'Eneolític o al Bronze valencians. El municipi naix d’una alqueria musulmana que en 1237 ––any en què fou conquistada–– apareix ressenyada en el Llibre de Repartiment com a donació a García Pérez de Figueroa; donació que l’1 d’octubre de 1238 fou revocada per atorgar el lloc a l’abat del monestir de Ripoll però reservant-se la Corona els drets sobre el forn i els molins.

El 1258 va passar de nou, per canvi, al seu primer propietari i més tard a la Corona, la qual va retindre la seua possessió fins el 1360, any en què fou atorgada a Sanxo Tena; l'any 1389 el jurista i escriptor Doménec Mascó va comprar els drets del terç delme i del morabatí i posteriorment va adquirir la propietat del lloc, aquest personatge va realitzar importants obres al castell i el va transformar en palau, de l’esplendor del qual donen testimoni els artesanats mudèjars que actualment s’hi conserven. En 1401 Martí l’Humà (1356-1410) va allotjar-se en el castell per a signar els Furs. En 1425 passa per compra al Capítol de l’’Almoina de la catedral de València.

El 1525 va ser mort a Burjassot el famós personatge l’Encobert, a causa de la Guerra de les Germanies, després de fracassar en el seu intent i de buscar refugi al castell. En 1568 passa a propietat de Bernat Simó; posteriorment va ser heretada per Pere Pallarés qui, en 1600, la va vendre al patriarca Joan de Ribera (1532-1611), el qual, a la seua mort, va cedir les seues rendes i la jurisdicció civil i criminal al Real Col·legi del Corpus Christi, que va exercir-hi la plena jurisdicció fins l'abolició dels senyorius. En 1609 havia arribat al centenar de veïns, però l’expulsió morisca va deixar la població en 75. Durant la Guerra de la Independència, Burjassot va patir el saqueig de les tropes franceses, les quals van espoliar els seus temples, d’on s’emportaren tot allò de valor que trobaren.

El general Sempere va establir-hi, l'any 1823, una junta encarregada de dirigir les operacions militars durant la invasió de los Cien Mil Hijos de San Luis. L'any 1837, durant la guerra carlina, Cabrera (1806-1877) van ordenar l’afusellament de 37 oficials liberals que havien estat empresonats a Les Sitges després de ser enxampats en "L’Acció del Pla del Pou".

De poble agrícola on a més a més s’hi instal·laren moltes famílies acomodades a principis del segle XX degut a la seua proximitat a València, ha passat, precisament per aqueixa proximitat que propicià la recepció d’un gran contingent d’immigrants en les dècades dels cinquantes i els seixantes, a convertir-se en un municipi dinàmic i superpoblat on la indústria (ceràmica, vidre, tèxtil, transformats metàl·lics, fusta i mobles, alimentació i confecció) i el sector serveis tiren amb força de l’economia.

Malgrat això encara s’hi conreen taronges i hortalisses. També ha contribuït al seu desenvolupament i modernització la instal·lació de Canal 9 i del Campus de Ciències de la Universitat de València.

El desordenat creixement urbanístic, que l’ha dut a formar conurbació amb la veïna Godella, no ha impedit conservar part del seu patrimoni, el qual detallem tot seguit:

• Les Sitges. Edificats en 1583 per emmagatzemar el blat de València. AL llarg d’una explanada d’uns 75 m2, s’aprecien els pilons; tapadores dels 41 magatzems subterranis que es conserven, ja que dos més foren encegats al voltant de 1788, data de l’enllosat que coneixem. Amb capacitat per a uns 47.000 Hl, van se declarats Monument Històric Artístic Nacional en 1982. Al seu interior hi ha una ermita aixecada per ordre del Patriarca Joan de Ribera. Es fa servir també per a concerts musicals i altres espectacles.
• Església Arxiprestal de Sant Miquel Arcàngel. Es la parròquia més antiga del municipi, inaugurada el 1780. Conserva pintures de Vicent López (1772-1850).
• El Castell. Va ser una torre defensiva que donà origen a la població i les seues històries estan íntimament lligades. Actualment és propietat d’un Patronat fundat per Carolina Àlvarez Ruiz i alberga el Col·legi Major Universitari de Sant Joan de Ribera. El seu jardí, la Devesa del Castell, conserva exemplars botànics de gran interès i compagina al seu recinte tant els valors científics com els històrics i els paisatgístics.
• Ermita de Sant Roc. Segle XVI.
• Ajuntament. 1915
• Monument a Vicent Andrés Estellés.
• Monument a Sant Joan de Ribera (1532-1611).
• 
  
• Xalet del tenor italià Lauri Volpi (1892-1979). Edifici modernista, prou abandonat.
• Molí de la Sal. Antic molí mogut per energia hidràulica.
• Cases senyorials que es poden trobar al casc històric.

El 4 de setembre del 1924 hi va nàixer Vicent Andrés Estellés, el més important poeta valencià del segle passat. Des de molt jove començà a escriure poesia i abans d'esclatar la Guerra Civil ja havia compost algunes peces teatrals, tot allò de manera autodidacta. Acabada la guerra, i després d’una temporada treballant en el forn de son pare, marxà a València. Amb divuit anys va publicar el seu primer article al diari Jornada. Posteriorment marxa a Madrid, a estudiar Periodisme. Amb 24 anys torna a València i comença a treballar a Las Provincias, diari en què faria la seua carrera i en què establiria amistat amb personatges tan influents com Joan Fuster (1922-1992) o Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), fins que en 1978 va ser despatxat “arbitràriament i sense la menor delicadesa”. A partir d’ací es dedica plenament a la seua obra, marcada per l’obsessió per la mort, causada pel sobtat traspàs, als quatre mesos, de la seua primera filla. Va morir a València el 27 de març de 1993. D’Estellés s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, va rebre diversos premis i guardons, de què destaquen:

• Premi Ausiàs March de poesia (1966) per L'inventari clement
• Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
• Creu de Sant Jordi (1982)
• Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
• Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)