Mislata (L'Horta)

Viquipedia. Treball propi de Joanbanjo

Al terme, i també al nucli urbà, s'han trobat monedes d'època romana. En 1239, moment de l'ocupació cristiana, era una alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) va donar a Sanç López d'Albero. En el segle XIV pertanyia a Altadona de l'Scala, a qui van succeir son fill Joan Boïl. Ramona Boïl, filla de l'anterior i senyora del lloc, va maridar amb Joan Ximénez d'Urrea i, com a conseqüència, Mislata passà, per herència, a mans de Pere d'Urrea. Amb un parèntesi en què apareix com a senyor Bernat de Codinat romangué en poder dels Urrea, comtes d'Aranda, fins 1748. En 1535 s'obtingué la independència eclesiàstica de la parròquia de sant Nicolau de València. En 1609 l'expulsió morisca buidà el poble i per això, en 1611, el comte atorgà carta pobla. En 1748 el d'Aranda li va vendre el senyoriu a Mateu Cebrià, el qual va fundar un vincle que heretà Xoaquim Jeroni Vicent i Cebrià, a qui va succeir sa filla, Lluïsa Ferrer; aquesta família ostenta la propietat del senyoriu fins que en el segle XIX passà al baró de Campolivar. Junt al poble es trobava la moreria que posseïa un castell i funcionava de manera autònoma fins que es va incorporar al municipi en el segle XVIII. En 1873, durant la insurrecció cantonal, el general Martínez Campos (1931-1900), es va allotjar en la Casa Gran, palau fortificat que a hores d'ara ja no existeix, des d'on intentà assetjar València.

Castell de Cabres (El Baix Maestrat)

La Pobla de Benifassà i Castell de Cabres, són els únics pobles de la Tinença que mantenen municipi propi.

Viquipedia. Treball propi de Xufanc

Hi abunden els pinars i els paratges pintorescs com ara, el Boveral, el riu Escalona, el camí de sant Cristòfol, les antigues mines, la font del Raix i els mollons dedicats a diferents sants des dels quals es pot gaudir de magnífiques panoràmiques.

Albatera (El Baix Segura)

Sembla que l'etimologia de la paraula Albatera, amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat "batar". L'arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944) diu que prové de l'àrab "al-uatira" que significa "el sender" o "la senda".

Albatera es troba en la zona nord de la comarca, en el marge esquerre del riu Segura. En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants.

Va ser conquerida per Alfons X el Savi (1221-1284) el 1266, i restà inclosa dins del terme general d'Oriola per un privilegi del monarca castellà. Jaume II (1267-1327) va concedir la propietat a Arnau de Mur, del qual va passar a la família Rocafull. Durant la guerra de les Germanies va ser lloc de resistència senyorial contra els agermanats d'Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l'expulsió morisca i la repoblació castellana, que acabà amb la implantació d'aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià; així, l'any 1646, el "Consell D'Albatera" redacta ja els seus documents en castellà. S'independitzà d'Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dos Aigües i, posteriorment als de Cerdanyola. Acabada la Guerra Civil, el 1939, al seu terme es va establir un dels majors camps de concentració de tropes republicanes, que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.

L'economia d'Albatera s'ha basat tradicionalment en l'agricultura de regadiu, amb arbres fruiters com la figuera, el magraner i els cítrics, hortalisses, etcètera; però, avui dia, aquesta activitat econòmica no constitueix el sector principal, que ha estat ocupat pel sector serveis en general i el comerç en particular. Destaca, dins d'aquest sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els habitants d'Albatera. També hi va haver en un passat recent una important indústria tèxtil i de sabates, avui desapareguda per la competència dels productes importats de la Xina, i moltes fàbriques de gènere s'han convertit en mers magatzems de productes xinesos. També hi hagué una important indústria del cànem i de graneres.

El més destacat del patrimoni històric és l’Església Parroquial de Santiago Apòstol, construïda en 1727 en d'estil barroc valencià, amb influències (en l'ornament) del rococó francès. També hi ha:

• Memorial del Camp de concentració. Aixecat per la CNT en 1995
• El Casino Reina Sofía. Any 2000.
• Capella dedicada a la Mare de Déu del Rosari

De la gran quantitat d’arrossos i guisats típics del poble, la carn d'olla amb farciment, en el llenguatge popular cuit amb «pilotes», i l'arròs amb conill, són els plats de les festes tradicionals. Entre els dolços, els més freqüents són les tonyes, les magdalenes, els rotllos, les almoixàvenes i les mantegades, que tradicionalment es feien a casa i es portaven a coure al forn.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Aielo de Malferit (La Vall d'Albaida)

Amb una altitud de 267 metres sobre la mar, però amb pics propers de fins a 724 (l'Eixea), el visitant pot fruir de diferents rutes, caminant fins a La Solana, vora riu Clarià i fins a La Serratella on es troben les coves de la Fos i Blanca.

S'hi han trobat jaciments  del Bronze al Molló de les Mentires i a la Cova de Canet; ibers a la Serratella , se suposa que va haver-hi un establient romà a la Partida de Cairent i a la Bonavista i diferents alqueries musulmanes però és amb la conquesta cristiana quan trobem el primer document escrit sobre Aielo: el Llibre del Repartiment. En aquest llibre podem veure com Jaume I (1208-1276) concedeix, l'any 1248, a P. et A. Vacher i a R. Gallach les terres de les alqueries de Cairen, Pursonex, Ayello, Zihueva i Hafif en règim de vassallatge. Possiblement aquests senyors deixaren les terres en data incerta per no complir les condicions de la donació. En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió sota el privilegi concedit per Alfons V el Magnànim (1396-1458). Així els Malferit prenen per a ells i els seus successors tota la jurisdicció civil i criminal del lloc d'Aielo. En 1534 es desmembra de L'Olleria i forma municipi propi. La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II (1527-1598) s'ordena un desarmament general dels habitants i es procedeix a registrar totes les cases del lloc (73). 

Vilafranca (Els Ports)

www.pequehistoria.com

Les divisions comarcals més actuals l'adscriuen a la comarca de l'Alt Maestrat però la seua història de pertinença a Morella i la lluita compartida amb les demés aldees per la independència fan més escaient ubicar-la en la comarca dels Ports; per això se sol rebutjar l'afegit del Maestrat que li posen alguns. L’apel·latiu del Cid que figura en la toponímia oficial —Villafranca del Cid/Vilafranca––, no es referix al mercenari castellà Roderic Díaz de Vivar (aprox.1043-1099), sinó al cavaller Balasc d’Alagon (1190-1239), conquistador i primer senyor de Morella.

Aigües (L'Alacantí)

El Cabeço d'Or, amb les seves llargues senderes repletes de barrancs de pedra i miradors, és el referent paisatgístic del poble. En ell es troba l'antiga font de la Cogolla amb un mirador, des del qual s'albira gran part de la costa alacantina.

La Vilavella (La Plana Baixa)

El xicotet terme municipal està totalment voltat pel de Nules. Compta amb una bona xarxa de senders.

Els orígens de l'actual població cal situar-los en l'època d'ocupació musulmana, quan s'hi construí un castell que va servir per a aglutinar la població dispersa. Però van ser els romans els que donaren nom al lloc: Noulas; d’aquesta època es coneix un santuari. Fou conquerida, en la primavera de 1238, per Jaume I (1208-1276), el qual la convertí en baronia i la donà a Guillem de Montcada el 1251. La baronia, que raïa en l’antic castell, comprenia a més de La Vilavella, les alqueries d'Aigües Vives, Mezquita, Ràpita, Moncofa, Beniezma, Mascarell, la Pobla, la Seyt, Benicató i l'Alcúdia. A les primeries del segle XIII es fundà la Pobla Nova de Nules, actual La Vilavella, el qual terme correspon a l'antic castell islàmic. En el moment de l'expulsió dels moriscs (1609) tenia 70 focs. En 1611 fou repoblada per Cristòfol de Centelles, marqués de Nules.

Vallanca (El Racó d'Ademús)

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.

La Pobla de Farnals (L'Horta)

Els escassos 3,6 km² de superfície municipal, totalment plans, es reparteixen entre la part interior, dedicada a l'agricultura, i la costanera, monstruosa successió de grans edificis d'apartaments. El desordenat creixement turístic ha fet créixer un nou nucli de població al costat de la platja, allunyat de la tranquil·litat del poble.

Xòvar (L'Alt Palància)

El terme, inserit en el Parc Natural de la Serra d'Espadà, compta amb nombroses fonts: Fresca, del Alcornoque, de la Bellota o del Cerezo, entre d’altres, les quals donen testimoni de la qualitat i fama de les aigües de Xóvar. Altres paratges dignes de visita són: las Carboneras, el puntal de l’Aljub, el barranc d’Ajuez, el barranc del Carbó, el pic de la Bellota i la cova de Calaricos.

Alginet (La Ribera Alta)

Les aigües de la Sèquia Reial del Xúquer i el canal Xúquer-Túria, aporten els seus cabals per a regar els camps del terme.

De fundació musulmana, el seu topònim prové de l’àrab Al_janna, que significa terra de regadiu. El rei Jaume I (1208-1276) li la donà a Pere García Ferrera el 1250. Jaume II (1267-1327), el 24 de novembre de 1304, va vendre a Bertomeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1360.

Cabanes (La Plana Alta)

Posseeix Cabanes un enorme terme que es troba inclòs en el Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, important maresma que s’estén entre Torreblanca i Orpesa i està limitat per les serres d’Irta i de Les Santes. Situat en la Tinença de Miravet, es divideix en dues zones molt diferenciades, la litoral amb excel·lents platges de sorra com ara la de la Torre de la Sal, i la interior, molt accidentada, en què trobem: el Gaidó (481 m), la Masmudella (541 m), l’Alt del Colomer (708 m), la Serra de les Santes (655 m), les Agulles de Santa Àgueda (537 m), la Sufera (501 m), la Ferradura (501 m), el Mortorum (241 m), la Serra de Na Vives —o Sernavives— (241 m), el Tossal Redó (325 m) i les Fontanelles (285 m). També hi abunden les fonts: Miravet, Font Tallà, Font del Campello, Les Santes, etc. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis com ara: Cabanes, El Borseral, El Empalme, La Font Tallà, Mas d’Enqueixa, El Polido, Les Santes, el Mas de Tarambana, Torre de la Sal, Venta de San Antonio-Estación i El Chorrillo.

Benimantell (La Marina Baixa)

El terme, que conté gran part de l’embassament de Guadalest, es troba en els estreps de la serra d’Aitana la qual cosa depara interessants excursions: el Pas del Comptador, les fonts del Molí, de l’Arc del Pi i de Salines; la cova Isidoro i, per als amants de l’escalada, la Penya del Castellet, el pas de Molero, el penyal Diví i Morer. Hi ha el Pi Ver, emblemàtic arbre monumental i altres arbres i oliveres mil·lenàries.