divendres, 25 de novembre del 2016

Albatera (El Baix Segura)


Sembla que l'etimologia de la paraula Albatera, amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat "batar". L'arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944) diu que prové de l'àrab "al-uatira" que significa "el sender" o "la senda".

Albatera es troba en la zona nord de la comarca, en el marge esquerre del riu Segura. En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants.


Va ser conquerida per Alfons X el Savi (1221-1284) el 1266, i restà inclosa dins del terme general d'Oriola per un privilegi del monarca castellà. Jaume II (1267-1327) va concedir la propietat a Arnau de Mur, del qual va passar a la família Rocafull. Durant la guerra de les Germanies va ser lloc de resistència senyorial contra els agermanats d'Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l'expulsió morisca i la repoblació castellana, que acabà amb la implantació d'aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià; així, l'any 1646, el "Consell D'Albatera" redacta ja els seus documents en castellà. S'independitzà d'Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dos Aigües i, posteriorment als de Cerdanyola. Acabada la Guerra Civil, el 1939, al seu terme es va establir un dels majors camps de concentració de tropes republicanes, que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.

L'economia d'Albatera s'ha basat tradicionalment en l'agricultura de regadiu, amb arbres fruiters com la figuera, el magraner i els cítrics, hortalisses, etcètera; però, avui dia, aquesta activitat econòmica no constitueix el sector principal, que ha estat ocupat pel sector serveis en general i el comerç en particular. Destaca, dins d'aquest sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els habitants d'Albatera. També hi va haver en un passat recent una important indústria tèxtil i de sabates, avui desapareguda per la competència dels productes importats de la Xina, i moltes fàbriques de gènere s'han convertit en mers magatzems de productes xinesos. També hi hagué una important indústria del cànem i de graneres.

El més destacat del patrimoni històric és l’Església Parroquial de Santiago Apòstol, construïda en 1727 en d'estil barroc valencià, amb influències (en l'ornament) del rococó francès. També hi ha:
  • Memorial del Camp de concentració. Aixecat per la CNT en 1995
  • El Casino Reina Sofía. Any 2000.
  • Capella dedicada a la Mare de Déu del Rosari

De la gran quantitat d’arrossos i guisats típics del poble, la carn d'olla amb farciment, en el llenguatge popular cuit amb «pilotes», i l'arròs amb conill, són els plats de les festes tradicionals. Entre els dolços, els més freqüents són les tonyes, les magdalenes, els rotllos, les almoixàvenes i les mantegades, que tradicionalment es feien a casa i es portaven a coure al forn.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada