Sumacàrcer (La Ribera Alta)

Palau dels comtes d'Orgaz

La superfície és prou accidentada per la proximitat del massís del Caroig, i açò depara diferents paratges dignes de visita, començant per la ribera del Xúquer des de l'Esgoletja -- xicoteta illa fluvial adaptada com a lloc d'esbarjo--, i seguint per l'avenc de les Graelles, la font de la Teula, la senda de la Costa, que voreja el barranc del Llop; el barranc de la Verge, tot això recorrent algunes de les rutes a peu dissenyades al terme: la de la Mare de Déu, la de la Pressa de Tous o la de la Senda Vedà o l'itinerari ecofluvial del Franc, entre d'altres.

Les Fonts d'Aióder (L'Alt Millars)

El municipi, de parla castellana, també conegut com Fontes, està enclavat en les vessants septentrionals de la serra d’Espadà i, per tant, és força muntanyós, la qual cosa ha comportat un tradicional aïllament. Hi existeix una bona xarxa de camins rurals i, àdhuc, un sender que travessa gran part del terme i que fan del municipi un bon lloc per a senderistes i cicloturistes. Els paratges més recomanables són La Masadica, amb el seu monumental llentiscle, de més 200 anys d'edat; la rambla d'Aiòder o riu Chico, amb espais on prendre el bany; fonts de la Paciència, la del Canyar, amb piscina natural; la dels Chorricos, amb suposades propietats curatives; la Masá; la Jarica, la del Cura o la del Zuro, al costat del Pou Negre, també conegut com "sense sòl" per la seua profunditat d'uns tres metres; a més està la font del Riu que canalitza l'aigua per a l'ús del poble. Hi ha les coves de Juan Lentejas, amb abundants mostres d'epoca islàmica; la de Peñalta, per a espeleòlegs avesats i ben equipats; la de Zailes, també per a espeleòlegs experimentats, la de Caminejos, que en èpoques pretèrites va servir d'habitatge i refugi, i el conjunt de coves, pot ser islàmiques, de Peñacasicas. A més compta amb varis pous com, per exemple,  l'Azul, de difícil accés; el de la Cantarera i l'Olla; junt a un antic molí de blat citat en la carta pobla de 1611; el Perejil, amb zona de bany, i el de la Jarica.

Algar de Palància (El Camp de Morvedre)

La seua situació, en la vall del Palància, enclavat entre les serres d’Espadà i Calderona, fan que el terme siga ric en paisatges i molt propici al senderisme amb rutes com ara la dels cinc aljubs que dóna a conèixer aquestes construccions que, si bé van ser reconstruïdes a principis del segle passat, tenen el seu origen en l'època romana. Hi ha també la presa d’Algar que aprofita les aigües del Palància.

L'Atzúbia (La Marina Alta)

L’orografia del terme propicia el cicloturisme i el senderisme. Cal destacar entre els seus paratges el Tossal del Llop, zona d’acampada; la serra de l’Orxa, la serra d’Azafor, la cova de Bassiets i, la més coneguda, del Canelobre.

Pego (La Marina Alta)

Pego se situa en la vall homònima que constitueix una ampla planura voltada de muntanyam i solcada pels rius Racons i Bullent en què el principal accident geogràfic és el Marjal Pego-Oliva, declarat Parc Natural, que compta amb diverses espècies de flora i fauna autòctones.. Altres indrets a visitar són el Pouet de Cotes, les Covetes i el Castell d'Ambra. En les proximitats del parc Natural es troba la Font Salada, que és un brollador d’aigües termals amb propietats curatives per a la pell.

Calp (La Marina Alta)

La referència més evident de la geografia calpina és, sens dubte, el penyal d’Ifac que amb els seus 332 m d’alçària s’endinsa vora un quilometro en la mar; a banda del seu interès paisatgístic també el té des del punt de vista mediambiental, la qual cosa fa que haja estat declarat Parc Natural. Però el terme, de 22,6 km², també ofereix molt bones platges de sorra i cales i badies de pedra. Altres llocs d’interès són Les Salines, llacuna de què s’ha extret sal des de temps romans –els quals hi fundaren els Banys de la Reina per a l’extracció de sal i salaó de peix-- i els parcs Enginent i de la Vallesa, llocs habilitats per a l’esbarjo.

Alcàntera de Xúquer (La Ribera Alta)

Està situada al vessant nord de la Serra Grossa, al marge dret del riu Xúquer i del riu de Sellent. Forma conurbació amb el veí poble de Càrcer. El terme compta amb el paratge del Pi de Borja com a espai natural més conegut.

La població és d’origen àrab com ho demostra el seu topònim que, en aqueixa llengua, significa “el pont”. El cinc de gener de 1365, el rei Pere IV (1319-1387) va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1430, Alfons V (1396-1458) entrega a Lluís Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls.

Castelló de la Ribera (La Ribera Alta)

A banda del Castellet, xicoteta muntanya on es conserven les restes d'un castell musulmà que podria ser l'origen de la població, hi ha la Font Amarga, paratge natural amb un brollador d'aigua salada amb presumptes beneficis per a la pell.

Hi podem trobar restes d’un poblat de l’edat del Bronze i les restes d'una vila romana amb tres forns de terrissa, d'època republicana, segles I i II. El nom del poble, però, procedeix d'una vella torre musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana. A penes reconquistat el Qaxtilyun musulmà per Jaume I (1208-1276) el lloc passà a dependre de la ciutat de Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva. Participà activament en la guerra de la Unió contra Pere I de Castella (1334-1369).

El 1358 Pere IV (1319-1387) ordenà acabar d'esfondrar la torre del Castellet per tal d'evitar que caigués en mans castellanes. Durant la revolta de les Germanies, en què també va intervenir, hi havia 90 cases. El 3 d'octubre de 1587, per privilegi de Felip II (1527-1598), es converteix en vila reial independent, culminava d'aquesta manera un llarg procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit. 

Massalfassar (L'Horta)

A Massalfassar pertanyen els barris de Rafalet i Vistabella, tot i que estan en terme de la ciutat de València.

L'origen de l'actual població és la romana Casbaitar que va sorgir entre els anys 168 i 70 aC amb l'arribada dels romans que fugien del castell de Sagunt; posteriorment fou una alqueria musulmana, de nom Masalfazar, que vol dir “alqueria de Fasar o Fazar”. El llarg període de pau musulmana fou interromput per la irrupció del Cid (aprox.1043-1099), que va donar mort al Cadí de Museros, , Abu Ibn Djahhaf, el qual governava Massalfassar. La definitiva arribada dels cristians obligà els moros del poble a fugir a la Serra d'Espadà; és en aquest moment quan la població adquireix la seua actual denominació. El primer senyor cristià fou el soberà d'Albarrasí, Pere Fernández d'Azagra; en 1245 passà a Lluís Fernández d'Híjar. En 1266 a l'aragonès Berenguer Dalmau.

Un plet pel pagament de les rendes entre les corones d'Aragó i València acabà amb la compra del lloc pel noble aragonès Antonio Juan. En 1340 el senyor territorial era Pere Juan Vidal. En 1359 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar la població al seu ajudant Antolí de Fortillach. El 1400 el rei Martí l'Humà (1356-1410) concedí el delme a la cartoixa de Valldecrist. Posteriorment passà a la família Exarch i successivament als Bellvis, als Sobregondi, als Múñoz i als Valeriola. En 1691 fou testimoni d'enfrontaments entre borbons i àustries.

Càrcer (La Ribera Alta)

Enclavat en la vall del seu mateix nom i regat pels rius Xúquer i Sellent, el terme està voltat de muntanyes que fan la frontera de La Ribera amb La Canal de Navarrés i La Costera. Precisament el lloc on el Sellent vessa les seues aigües al Xúquer és un dels paratges més agradables del municipi, un altre també amé i interessant és L’Arcà, aqüeducte del Sellent i la séquia Escalona.

Llombai (La Ribera Alta)

El terme, localitzat a la subcomarca de la Vall dels Alcalans, se situa a la marge dreta del riu Magre i conté paratges de gran riquesa ecològica com ara Els Cerros (Paratge Natural des del 22 d’abril de 2005) amb la cova de les Meravelles on es poden trobar diverses espècies de rat penat, fins i tot algunes en perill d’extinció, i el Tello, pic més alt del poble (361 m) i igualment declarat Paratge Natural el 6 de maig de 2005. El poble forma juntament amb Catadau i Alfarb l'anomenat Marquesat.

Guardamar del Segura (El Baix Segura)

Els cims més importants --el Montcaio, les Raboses, el Palleret, l'Estany i el Molar-- no ultrapassen els 200 metres, malgrat la qual cosa les vistes que deparen són espectaculars. El tram final del riu Segura i la seua desembocadura, o Gola, configuren un espai natural únic, amb abundant vegetació que facilita la nidificació i estada d'aus aquàtiques com ara la garça reial, la garceta, la camallarga, el martinet, la gavina, el cabussonet, la polla d'aigua, etc.; al llarg de la desembocadura s'han dissenyat camins que permeten arribar fins Oriola o Múrcia a peu o amb bicicleta. El Parc Natural de les salines de la Mata i Torrevella –conegudes antigament com les Salines de Guardamar– són un parc natural que també té un elevat valor ecològic per la seua flora i vegetació, i també compta amb una ruta on practicar el senderisme o el cicloturisme, cosa que igualment pot fer-se en una altra ruta (la de les Dunes-- que, al llarg del litoral, ens dóna l'oportunitat de conèixer les magnífiques platges guardamarenques.

Albal (L'Horta)

Alqueria musulmana que apareix en el Llibre de Repartiment com Alboayal, corrupció del terme àrab Al Bal que significa “el secà. Fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a Gil d'Atrosillo l'any 1238. El 13 de maig de 1244 va comprar-la el Capítol de la Catedral de València, el qual va concedir carta de població a 32 pobladors el 13 d’octubre del mateix any, i hi va conservar el seu senyoriu fins l’abolició d’aquests en el segle XIX. En el document poblacional s'estipula l'obligació dels pobladors a pagar al Capítol la quarta part dels fruits de les collites, excepte de les figues seques, de les quals sols havien de pagar la dècima part;

havien de moldre el blat i premsar les olives al molí i l'almàssera dels propietaris del senyoriu, així com cuir el pa al forn senyorial i deixar la tercera part a l'esmentat Capítol catedralici; les cases restaven exemptes de tribut; el Capítol es reservava tots els drets de fadiga i lluïsme; la població quedava obligada a formar part de l'exèrcit quan es considerés necessari, a més, el Capítol s'atorgava la capacitat d'administrar justícia, segons el fur de València.

Agullent (La Vall d'Albaida)

La Covalta és la màxima elevació de la Serra d'Agullent (889m); dins de la cova hi ha una fonteta d'aigua freda. Des d'allí es pot contemplar una de les panoràmiques més belles de tota la Vall d'Albaida. També paga la pena visitar la Font de la Masiana, la Font Jordana, el Camí del Calvari, el Fornet de la Neu o l'Ermiteta Vella de San Vicente Ferrer situades dins de la mateixa serra.

El topònim d’aquest poble té origen romà, del nom patronímic Aculianus, derivat d'Aculius, amb el canvi de partícula "-an" en "-ent", tal com trobem en altres topònims valencians com Ontinyent, Bocairent, Llutxent, Crevillent, etc.