dimecres, 18 de setembre de 2013

Ares del Maestrat (L'Alt Maestrat)

Es tracta del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello (1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia, capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat, trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en 1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera, font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 –– que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes. La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de 2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.




Les pintures rupestres trobades a la Cova Remígia donen fe de l’existència de poblament des de molt antic. També les excavacions fetes a la Cova Fosca, la Cova Gran i el Cingle de Mas Nou parlen de vida humana en el Mesolític. Els ibers hi establiren un “castro” que va ser ocupat per Amílcar Barca (¿?-229 aC), qui donà nom al lloc, Acra Ibérica; també hi ha deixalles iberes a la Montalbana, a l’Hostal Nou, al Mas de Fideli o al Tossalet del Mas del Pastor. Els romans, dels quals trobem vestigis en el Mas de Pedrafita i el Mas Nou, fundaren la ciutat, la fortificaren i l’anomenaren Arraes. Els àrabs l’assolaren i hi aixecaren un castell més gran, el qual, degut a la situació de frontera d’Ares va ser una peça molt desitjada; així, en 1170, va ser ocupat per Alfons II (1157-1196), però tornà a mans musulmanes fins que el vuit de gener de 1232 va ser ocupat pels peons de Terol. Jaume I (1208-1276) va donar-lo el 1238 a en Ladró (o Latró), noble aragonès, qui va donar carta pobla el 23 de gener del 1243. El senyoriu passà a Artal d'Alagon en la dècada dels 1280, però li va ser embargat per Jaume II (1267-1327) el 1293. El 15 de setembre del 1294 canvià el terme a l'orde del Temple. Dissolta aquesta, Ares fou senyoriu de la de Montesa des del 1319 fins el segle XIX, com a cap de la Batlia d’Ares la qual cosa explicaria l’afegit de “Maestre” en el seu topònim oficial. Com a conseqüència de la seua participació en la revolta de la Unió va ser castigada a canviar el fur de Saragossa pel de València el 1349. Durant la guerra de Successió estigué al costat de l’Arxiduc i fou passada a foc pel Borbó quan la va ocupar. En les guerres carlistes fou quarter general del general Cabrera, El Tigre del Maestrazgo, (1806-1877), que tornà a fortificar el castell; el 25 de novembre de 1873, fou testimoni de la definitiva desfeta dels carlistes. Des de 1910 en què va assolir el seu màxim poblacional no ha deixat de perdre població, sobre tot per la marxa dels seus habitants a Catalunya, La Plana i El Baix Maestrat.

L’economia local es basa en l’agricultura de secà i, en menor mida, la ramaderia.


La població viu distribuïda en cinc nuclis de població: el casc històric i les masies de La Montalbana, Santa Elena, Torre Beltrans, Masia Roca d'Avall, que reuneixen més veïns que la pròpia vila, assentada sobre la Mola d'Ares, postal del poble, a la que s’arriba pujant el port del mateix nom (1.131 m). El seu patrimoni és ric i acorde amb la seua història. Cal destacar-hi:



  • Les ja citades pintures rupestres de la Cova Remigia, declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
  • El Castell. S’enlaira majestuós sobre la Mola. Barreja de totes les civilitzacions que han aixafat aquesta població. Hi ha llenços de la muralla, torrasses i “la cova” passadís que travessa el castell de part a part i que va servir de refugi durant la Guerra Civil. Declarat BIC en 1985.
  • L’Ajuntament. Gòtic, segle XIV, amb interessant Sala Capitular. Bastit sobre les antigues muralles àrabs del segle X.
  • Església de l’Assumpció de la Verge. Barroca, del segle XVIII, s’aixeca sobre una anterior, que fou cremada per Felip V (1683-1746) en entrar a la vila. La qual cosa explica que siga més alta que el campanar què es l’original del segle XIII.
  • Presó. Del segle XIII
  • Porxe. Antiga llotja amb arcs gòtico-mudéjars del s XIII.
  • Places Major i de l’Esglèsia, comunicades per un portal de 1766.
  • Diversos arcs i portes de l’antiga muralla incorporats, en molts casos a les estructures urbanes.
  • Torre Beltrans. Mas àrab fortificat que conserva torres i merlets. Una de les més grans i més antigues del País Valencià. Declarada BIC en 1985.
  • Ermita sant Antoni, del Mas de la Vall, 1718.
  • Ermita de santa Elena, de 1742.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Barranc dels Molins. Conjunt de cinc molins que constitueixen una vasta obra d’enginyeria hidràulica pre-industrial. Segles XVII-XVIII.


Per acabar, parlarem de gastronomia, que en Ares com en tants pobles es basa en els productes de la terra. Els plats més típics són les ensaginades, l’olla d’Ares, els guixaxos, les miques rispes, el conill amb caragols, l’empedrat i els productes de la matança del porc. De postres, la collà.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada