dimecres, 4 de desembre de 2013

Novelda (Les Valls del Vinalopó)


Hi ha dos nuclis de població: Novelda i L'Estació. El terme municipal, assentat en la vall del Vinalopó, compta amb altures com ara la serra del Cid (1.100 m), la Serreta (450 m) o la serra d'Horna (450 m). Es poden fer excursions a La Mola (hi ha un sender marcat des de la ciutat al Castell), al Santuari o a Les Salinetes .



L'assentament humà més antic que s'hi ha trobat es localitza en la partida de Ledua i consisteix en una peça ceràmica datada al voltant del 4000 aC., posterior a aquesta data és la troballa d'atifells arreu del terme i dels aixovars funeraris dels enterraments de la cova dels Misteris. La cova del Migdia i la de La Mola donen testimoni de l'arrelament de la població al llarg dels diferents períodes prehistòrics. Dels romans també s'han trobat diversos atuells ceràmics i un poblat a la serra del Zambo; en aquesta serra també hi ha els primers vestigis d'una societat islamitzada datada al voltant del segle IX. Dos segle més tard els moros s'havien instal·lat a la Mola i formaven part del regne musulmà de Múrcia. Alfons X de Castella, el Savi (1221-1284), després de la conquesta obligà els pobladors àrabs a abandonar la Mola i traslladar-se al pla, on crearen el poblat de Noella el qual, en 1252, romangué adscrit a la municipalitat d'Alacant creada per odre del rei; nogensmenys aviat tornaria a la Corona en la persona de l'infant Joan Manel, qui va entregar-lo a sa filla Violant. A finals d'aqueixa dècada l'alcaid del castell hi era Jofre de Loaysa, senyor de Petrer, Xumella y Banyeres. El 1296, amb la rectificació de fronteres entre la Corona de Castella i la d'Aragó, Novelda passà a pertànyer al Regne de València i Jaume II (1267-1327) va cedir-la a sa esposa Blanca d'Anjou; posteriorment Alfons el Benigne (1299-1336) va deixar-la a son fill Ferran, el qual designava els alcaids del castell. En 1356 s'enceta la denominada guerra dels Dos Peres (Pere I de Castella (1334-1369) i Pere IV d'Aragó (1319-1387)); en 1363 el castellà conquesta les terres del Vinalopó, però en 1366 l'aragonès tornà a conquerir-les i va lliurar Novelda a Beltran Duglesquin, qui va transferir-la a Hug de Calvila.
El 5 de febrer del 1366, el rei donà el castell i el lloc de Novelda en feu a Mateu de Gornay, a condició que si moria sense successor legítim retornara a la Corona. En 1378 la fortalesa, inclosa la jurisdicció civil i criminal, és donada pel rei a la seua esposa Sibila de Fortia. En 1393, sent propietat de Violant de Bar, la fortalesa i el poble són venuts a Pere Maça de Liçana, almirall d'Aragó i senyor de Moixent. Després pertanyé als Rocamora, als ducs de Mandas, als marquesos de Terranova, comtes de la Granja, i als marquesos de La Romana. En 1449 es crea la baronia de Novelda de què formaran part La Romana, Monòver i Xinorla. El 1521, Raimon de Rocafull, senyor d'Albatera, va reclutar gents de Novelda per a reprimir els agermanats que havien pres força a Oriola. El 1602 comptava amb un hospital per a atendre els pobres, de la qual administració i manteniment s'encarregaven els jurats mitjançant un paborde anomenat per ells. Durant tota l'edat mitjana els cristians vivien en la veïna cima de la Mola i els musulmans en l'actual emplaçament del pla al costat del Vinalopó. Amb l'expulsió de 1609 més de 300 famílies morisques foren obligades a abandonar la seua terra deixant el poble quasi desert; aleshores el cristians l'ocuparen i La Mola romangué abandonada com a nucli poblacional.


En 1611 els senyors vigents, Francesc de Rocamora i sa muller, Isabel Maça, donaren carta de població per a nous pobladors en la qual s’estipulava que els propietaris haurien de concedir llicència i cobrarien censos de totes les terres incultes: monts, ponts, arbres, cases i terres i es reservaven la fadiga, el lluïsme i demés drets emfitèutics; a més s’establia que durant quatre anys no podien vendre ni transmetre les llicències, evitant així que s'hi n'anaren. Quant al delme dels fruits, tenien que pagar allò estipulat per la sentència del rei Jaume I (1208-1276), i devien realitzar partició de fruits i donar al senyor la cinquena part de les collites; el senyor es reservava les regalies, el forn, el molí, l’almàssera, la taverna, l’hostal, les vendes, la carnisseria i els pasturatges. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà exempció de pagar dret d'amortització i segell de 1.500 lliures. Al començament de la guerra de Successió, Novelda estava amb l'arxiduc però prompte es declararia partidària del Borbó la qual cosa li valdrà a Carles Caro el nomenament reial de marquès de La Romana. El segle XVII és una centúria de sequeres i epidèmies de què es van ressentir la demografia i l'economia; tan sols a finals del segle es reactiven l'agricultura i la ramaderia, bases de l'economia de llavors. Les defuncions causades per la pesta groga en 1804 obligares a la construcció d'un nou cementiri. Durant la guerra de la Independència el guerriller Josep Romeu (1778-1812) hi organitzà algunes partides de combatents. L'abolició dels senyorius i la desamortització adobaren el naixement d'una burgesia agrària i comercial que començà a introduir la mecanització ––en 1879 hi ha 9 molins de farina, 12 almàsseres i 8 fàbriques d'aiguardent i es consolidà la manufactura del safrà que s'exportava sobre tot a països asiàtics–– i, encomanada del gust de la burgesia catalana pel corrent artístic de moda, el Modernisme, aixecà diversos edificis modernistes. El segle XX començà amb l'arribada, en 1901, del títol de ciutat i confirmà la millora econòmica i l'expansió urbana amb la consolidació de la indústria.


La indústria del marbre, la producció de safrà ––de què va ser principal exportador mundial––, i d'altres espècies, i l'embutxacat del prestigiós raïm de taula del Vinalopó configuren, en l’actualitat, una economia pròspera i en creixement.



Com ja hem comentat, l'expansió econòmica del XVIII-XIX deixà al poble un bon grapat d'edificis modernistes de què destaquen:

  • Santuari de la Magdalena. Sens dubte la referència turística més important de Novelda. Construït a partir de 1918 pel novelder José Sala, que havia estudiat a Barcelona i dissenyà l'edifici imbuït de l'estil modernista de Gaudí; d'aquí l'enorme paregut del Santuari amb la Sagrada Família. A la façana principal destaquen dues torres laterals de 25 m. d’alçada culminades per una creu pètria que també es troba en la cúpula i sobre els arcs superiors de la façana. Els motius decoratius deuen tenir antecedents en els estils medievals, barrocs i en la pròpia naturalesa. Influències aquestes que van dur l’autor a combinar cudols del riu Vinalopó, taulells policromats, rajoles rogenques, maçoneria, etc.
  • Centre Cultural Gómez Tortosa. Construït al principi de l'últim terç del segle XIX com a habitatge, va patir una profunda reestructuració i ampliació de la seua planta en 1901, en ser adquirit per Antonia Navarro Mira la qual va incorporar elements decoratius i arquitectònics propis del modernisme. Encara que el seu aspecte exterior no crida l’atenció, a l'estar més prop de les composicions arquitectòniques del segle XIX, és el seu interior el que sí ho fa, ja que ofereix bons exemples de decoració i distribució típica de les cases de la burgesia de principis de segle XX. Són de ressenyar les columnes i enreixats de ferro colat, l’escala de buit ovalada; la claraboia, el pati, rodejat de columnes de roca calcària d'estil corinti sobre base de marbre roig de la zona; el saló dels tapissos ––pintats per Llorenç Pericás (1868-1912)––, rodejat de sòcol de roure tallat amb taulelleria policromada, la capella, i els mobles d’època i la resta d'elements que reflecteixen l'exquisit gust modernista de l'època.
  • Casa Museu Modernista. Encarregada en 1901 per la seua propietària, Antonia Navarro Mira, a l'arquitecte Pedro Cerdán Martínez (1863-1947), autor del projecte. És u dels habitatges modernistes millor conservats de l’estat, en què es troba amb major profusió i esplendor la decoració pròpiament modernista. Es compon de planta baixa i dos pisos. Hi destaca una excel·lent obra d'enreixats en finestres i balcons, però és en el seu interior on es desenvolupen amb tota la seua opulència els elements propis del modernisme: fusta tallada, vidres, estucs, pintures de sostres i murals, marbres, mobles d'època, etc., destacant pel seu singular bellesa l'escala i el pati rodejat de columnes de marbre blanc.
  • Casino. Es tracta d'un edifici de dues plantes amb amples salons per a tertúlies i joc, magníficament decorats amb enteixinat i un d'ells amb belles pintures al sostre i laterals. La construcció data de 1888 i posteriorment ha estat ampliada. Una reixa de ferro sobre basament de pedra envolta els 7.000 m2 que constitueixen el jardí, al centre del qual existeix un templet per a les actuacions musicals.


De la resta del patrimoni destaquem:
  • El Castell de La Mola. Aixecat pel moros en el segle XII sobre una antiga edificació romana. Els seus avatars històrics han quedat reflectits al llarg d'aquest article. Fou abandonat definitivament com a nucli de població en el segle XVIII; des de 1931 és Monument Històric; el seu estat de conservació és bo i presenta algunes fites arquitectòniques importants com ara la Torre dels Tres Cantons, única a Europa en el seu estil.
  • Ajuntament. Arquitectura civil valenciana del segle XVII. Molt modificat.
  • Església de Sant Pere. Iniciada en 1553 i “barroquitzada” en 1740, en 1910 se li va afegir un nou campanar; en 1957 sofrí la darrera intervenció, en l'entrada principal.
  • Església del Sagrat Cor.
  • Església de Sant Roc. De 1668. Adossada a l'asil d'ancians, antic hospital.
  • Ermita de Sant Felip. Sobre una mesquita.
  • Ermita del Pas dels Dolors.
  • Museu Arqueològic i Paleontològic de Novelda. En la Casa de la Cultura.
  • Museu del Betlem.


La gastronomia ofereix gaspatxos, fasegures, bollitori de bacallà, alls amb giraboix, forment picat i moltes especialitats més que comparteix amb la resta de pobles de les comarques regades pel Vinalopó. No oblidar, de postres, l'excel·lent raïm de la terra.

A mitjan juliol se celebren Moros i Cristians, però la fita festera més característica és la Processó de 40 hores que és única en el món, ja que, sent un acte religiós, té lloc el dimarts de Carnestoltes. L'origen el té en una epidèmia de pesta que va assetjar a la ciutat i, des d'aleshores, li fou concedit a la ciutat aquest privilegi papal per resoldre la pena.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada