dilluns, 10 de març de 2014

Vinaròs (El Baix Maestrat)



Compta el terme amb bones platges, però la major part del terreny es troba conreat.

Els orígens de Vinaròs cal buscar-los en els jaciments ibers del Perengil i, sobre tot, en els del Puig de la Misericòrdia datat a finals del segle VI o començaments del V aC, amb abundants troballes arqueològiques, que després convertiren els moros en una alqueria dependent del castell de Peníscola, anomenada Bynalaros o Beni-Al-Aros, i que amb el pas del temps cresqué fins arribar a l'actual casc urbà. El 1233 Jaume I (1208-1276)es va apropiar del territori, i el 1241 l'alqueria fou donada a Raimon d'Alo, Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors per a la seua repoblació amb carta pobla, a fur de Saragossa, amb amplis privilegis. El 1294 passà, formant encara part del castell de Peníscola, a l'orde del Temple; posteriorment, el 1319, quan la ciutat ja estava fortificada, s'incorporà a l'orde de Montesa, formant comanda amb Benicarló. En 1359 arribà la independència municipal. Els dies més gloriosos del segle XV van ser els que la vila albergà el Parlament de Dins, durant el contenciós de Casp. Malgrat tot, aquest parlament havia estat precedit a Vinaròs pel de Fora, que tenia al seu cap la família Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera (1380-1416).
Finalment el 15 de desembre del 1411, es produeix a Vinaròs la reunió conjunta d'ambdós parlaments, que una vegada avinguts enviaren la representació valenciana a Tortosa i a Alcanyís, per a posteriorment anomenar els compromissaris que acudirien a Casp. Durant el segle XVI va ampliar el recinte emmurallat per defensar-se dels continus atacs dels pirates barbarescs, que no havien parat des del segle XIV, el més dur dels quals tingué lloc, i fou refusat pels vinarossencs, en 1545. La seua participació al costat de la Corona en les Germanies li va valdre, en 1540, el títol de vila. Per aquella època comptava ja amb un port, en el que destacaven les seues importants drassanes i ja es deixava sentir per múltiples representacions la possibilitat de convertir el port en eixida dels productes d'Aragó. En aquest sentit el 1608 se sol·licita a Felip III (1578-1621) el traçat d'una carretera que unira Saragossa amb Vinaròs. Escolano (1560-1619) diu del port de Vinaròs que fou triat com a lloc d'embarcament dels moriscs, el 1609, i que d'ell van eixir-ne més de 15.000. La guerra de Successió va portar problemes a la vila, però, tanmateix, és una època d'ampliació i embelliment Des del XVIII hi va començar una activitat portuària incessant amb càrrega i descàrrega de gèneres que es veuria incrementada amb la proliferació d'indústries i vinguda de comerciants, nacionals i estrangers. Prova d'aquesta activitat és la nova petició de la carretera amb Aragó, que no tindria la seua realització fins el segle següent. En el vuit-cents la prosperitat desbordà les muralles i obliga a la seua demolició, la qual cosa convertiria la ciutat en una vila oberta. Malgrat tot, a les primeries del segle XIX, els rigors de la guerra del Francès, l'afectarien; aquí seran derrotades les tropes espanyoles del general Bassecourt a mans de Suchet (1770-1826), que saquejaria la vila i el tresor de l'església (1810). Durant les guerres carlines se sofriren violents atacs, que obligaren a aixecar una nova muralla i que serien repel·lits per la població. Per aquests fets el 1.862 la reina Isabel II (1830-1904) li va concedir el títol de "Muy noble y leal villa". Divuit anys després abastaria la categoria de ciutat. L'economia d'aquells anys, basada fonamentalment en el comerç del vi amb destinació a Europa i colònies americanes veuria, amb l'arribada de la fil·loxera a principis del segle XX, la interrupció d'aquesta font de riquesa, ja que van arrasar la totalitat dels vinyets, els quals ja no s'hi tornarien a replantar, i foren substituïts per oliveres, garrofers i tarongers. Durant la contesa civil, Vinaròs fou lloc clau per a l'estratègia de l'exèrcit de Franco (1892-1975) que, el 15 d'abril del 1938, prenia la ciutat, arribava al Mediterrani, dividia la zona republicana en dues parts, i precipitava amb això el final de la guerra. Les dades demogràfiques de Vinaròs marquen un constant creixement: des dels, a penes, 600 veïns a finals del segle XVII als 2.000 de finals del XVIII, que en el segle XIX són ja 10.000, xifra en què s'aturarà en les primeres dècades del segle següent com a conseqüència de la crisi dels vinyets. L'auge demogràfic dels seixanta del passat segle a causa d'una forta demanda d'ocupació en les fàbriques i en la construcció atraurà a Vinaròs un gran nombre d'emigrants, la qual cosa suposarà un fort increment de la població.

Vinaròs ha estat des d'antic una potència econòmica gràcies a la situació estratègica del seu port el qual a hores d'ara només detecta activitat pesquera. L'agricultura ha deixat pas les últimes dècades a una florent indústria mobiliària i també d'altres manufactures. El comerç és un altre component important en l'economia vinarossenca gràcies a la seua condició de capital comarcal del Baix Maestrat.




Cavanilles (1745-1804) va definir Vinaròs com la ciutat ‘'major i la més bella vila d'aquesta part del Regne''. Encara avui trobarem façanes d'antics palaus i casalots pairals i carrerons estrets que ens transportaran a temps musulmans. Del seu patrimoni destacarem:
  • Església fortificada de l'Assumpció. Aixecada en el segle XVI amb una doble funció defensiva i religiosa. La planta és gòtica i la façana barroca.
  • Casa de la Vila. Edifici de 1784 i adaptat per als seus usos corporatius actuals.
  • Casa del Consell. Transició del XIV al XV.
  • Mercat Municipal. Modernista, de 1921.
  • Plaça de Bous. De 1891. Amb capacitat per a més de deu mil persones.
  • Casa Àngel Giner. El més destacat del molts edificis modernistes que trobem a la ciutat.
  • Convent de Sant Agustí. Dessacralitzat i convertides algunes de les seues dependències en Auditori Municipal i Museu Municipal.
  • Ermita de la Misericòrdia i de Sant Sebastià. Ja citada en documents de 1499.
  • Ermita de Sant Gregori. Segle XVIII
  • Ermita de Sant Roc. Segle XX. Probablement el primer temple construït a l'Estat espanyol amb les normes del Concili Vaticà II.
  • Pòsit de pescadors. També modernista.
  • Font de la Plaça de la Mera (apòcope d'albereda).
  • Molí de Noguera. Segle XII. Gòtic.
  • Sènia del tio Xano. Inadvertida entre els edificis moderns conserva però la seua efectivitat per al reg.
  • Torre del Moro. Antiga torre defensiva que es troba en estat de ruïna absoluta.
  • Torre de la Xirivilla. Torre guaita immersa en la línia defensiva costera. En mal estat de conservació.
  • Alguns trossos de la muralla noucentista.

Dues coses fan parlar de Vinaròs fora del poble: una gastronòmica: els seus envejables llagostins, i l'altra lúdica: les carnestoltes. El primer document que permet datar el naixement del Carnaval de Vinaròs es remunta a la celebració d’un ball de màscares en 1871. Durant la II República comença a abastar certa importància. Durant el franquisme és prohibit (com a la resta l’estat) però ressorgeix espontàniament a partir de 1983. En l’actualitat compta amb més de 30 comparses, el que el converteix en el més important del País Valencià i u dels millors de la costa mediterrània. Ha segut reconegut com Festa d’Interès Turístic Autonòmic per decret del 22 de febrer de 2007.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada