Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la
vall del riu Palància, el qual divideix el terme en dues meitats. El nucli urbà
queda a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el
Picaio (388 m), laCostera (261 m) i l'anomenada
popularment Muntanyeta de l'Ermita (229
m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.
S'han trobat al terme restes arqueològiques de forns ibers
i també gran quantitat de ceràmica. En l'època romana pertanyia a l'Ager Saguntinus.
La zona no patí en el segle V ni la invasió dels vàndals ni el posterior control
dels visigots, motiu pel qual cal considerar que la seua estructura poblacional
es mantingué inalterada des de la crisi de l'Imperi Romà en el segle III, moment
en el qual la població de l'Ager Saguntum va recloure’s a les viles rurals,
fins a la invasió musulmana. El 1233, Jaume I (1208-1276) arribà –segons
conta la seua Crònica – a la zona del Palància. Després de la conquesta,
l'alqueria musulmana d'Alfara, juntament amb la d'Algímia, passà a formar part de
la Baronia de Torres Torres. El 1249 Jaume I en va fer donació a Gauteri Romà,
donació que no va ser efectiva perquè el baró no residia a Torres Torres, de manera
que continuà sota patrimoni reial fins que l'any 1270 es va fer efectiva la donació
a Bertrà de Bellpuig. Posteriorment la baronia anà passant per diverses altres
cases nobiliàries: la de Jímenez d'Arenós (1360-1390), la casa comptal de Prades
(1390-1445), els Vallterra (1445-1760), la dels Monsoriu (1760-1780) i la de Castellví
(1780 fins a l'actualitat). El 1609, Alfara quedà despoblada per l'expulsió dels
moriscs. Li fou atorgada nova Carta de Poblament el 1611, sent baró de Torres Torres
Miquel Vallterra, i va estar repoblada per 26 nous pobladors arribats, d'entre
altres llocs, de la veïna Torres Torres (lloc de cristians vells) i d'Almàssera.
Desprès de moltes dècades de davallada demogràfica, els anys quaranta del segle
XX tornà a augmentar gràcies a l'increment del regadiu motivat per les aigües de
la Font d'Arguines que es canalitzaren fins a la població.
L'economia ha estat basada tradicionalment en l'agricultura.
Actualment, tot i haver augmentat la superfície de terra conreada dedicada a la
taronja per modernes transformacions realitzades per propietaris i empreses alienes
a la població, l'agricultura ha perdut gran part de la seua força econòmica i ha
deixat pas a la indústria i als serveis.
Parlem tot seguit dels monuments alfarencs:
- Ermita de la Mare de Déu dels Afligits. Edifici construït entre el 1690 i el 1699. La part més destacable de l'edifici és la frontera, la qual pertany a la tipologia anomenada mixtilínia, de què n’és un dels primers exemples a tot el País Valencià.
- Església de Sant Agustí, bisbe. N'hi ha notícies des de finals del segle XVI, les quals parlen de constants reparacions i obres de consolidació que culminaren, en 1799, en un edifici d'estil neoclàssic amb algunes desencertades restauracions parcials posteriors. Cal destacar-hi l'obra pictòrica de Joaquim Oliet Cruella (1775-1849) realitzada entre el 1809 i el 1816 arreu de tot el temple.
- La cisterna. Construcció tradicional amb aljub en alt per tal d'abastir-se de l'aigua de la Sèquia Major de Sagunt, i escala que condueix al fons on està l'aixeta per tal de recollir-la. La tradició oral de la localitat situa la construcció de la cisterna a finals del segle XVIII però no s'ha trobat documentació que hi faça referència. L'edifici es manté en bon estat de conservació, tot i que una recent restauració ha desvirtuat considerablement la seua fesomia originària.
- Museu Etnològic. Inaugurat en 2009. Recopilació de peces donades per més 200 veïns del poble que donen una bona idea dels costums ancestrals del municipi.
Més informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada