dijous, 18 de juliol del 2013

Marines (El Camp de Túria)


El terme municipal s'enclava al bell cor de la Calderona, la seua orografia és prou esquerpa amb elevacions com ara el Gorcó (907 m) i el Gerves; quant a la hidrografia, està solcat pels barrancs de Carraixet i Piedralbilla; hi ha nombroses fonts, la més popular de les quals és la del Rincón, amb propietats minero-medicinals.


Tradicionalment, i  degut al seu emplaçament, en Marines s’ha parlat castellà-aragonés. El topònim deriva del llatí Marna “terra calcària i argilosa” que els àrabs convertiren en Marinas que és com apareix en el Llibre de Repartiment de 1238. No hi ha moltes troballes arqueològiques però sí constància de que els romans explotaren les seues pedreres com ho testimonia El Molar, amb restes d'una d'elles; també record de l’ocupació romana s’hi han localitzat unes villes en l’Hospitalet, la Carrasqueta i la Maiamona. A ran de l'ocupació cristiana fou entregada a Pere Sánchez de Maraynón en el qual llinatge roman, formant part de la baronia d'Olocau, fins 1359 en què Pere IV (1319-1387) confisca la baronia a Guillem Sánchez de Maraynón i Castellví i la dóna, elevada a comtat, a l'almirall Mateu Mercer, el qual fou empressonat i mort pels castellans durant la guerra dels Dos Peres, moment en què és heredat per sa filla Joana de Mercer i Sentlier que ho aporta com a dot al seu matrimoni amb Antoni de Vilaragut i Visconti en poder de la qual família roman fins 1811 en què, quan era senyor de la baronia Joan Sanz de Vilaragut, s'aboleixen els senyorius.
En 1535 es va separar d'Olocau per a erigir-se en rectoria de moriscs fins el 1609 i posteriorment en parròquia. Ja en el segle XX, les inundacions del Túria de 1957 l'obligaren a traslladar-se des del seu històric emplaçament en la serra (comarca dels Serrans) fins l'actual, en la planícia (comarca del Camp de Túria). A tal efecte l’Institut Nacional de Colonització va segregar les masies de la Maimona i del Capell dels termes de Llíria i d’Olocau, respectivament i va iniciar les obres de construcció del nou poble, que acabaren en 1967. Al seu nou emplaçament ––i en traslladar-s’hi també veïns de Domenyo––, quintuplica la seua població: 2.663 habitants, el 1981, encara que posteriorment baixa fins als 1.795 de 2010; amb el pas del temps els veïns, molts dels quals mai acabaren d’abandonar el nucli antic, rebatejat ara com Marines el Vell, i també com Colònia La Marinense, han anat restaurant les cases del poble vell i tornant-hi de manera que, especialment en estiu, es troba prou concorregut. Al nord del poble nou es troba el Campament Militar CIR 7.




Els conreus tradicionalment de secà, tot i que també s'hi cultivaven hortalisses sofriren una transformació amb el trasllat, ja que, gràcies a la proximitat del regadiu, s’hi plantaren cítrics.



Patrimoni:
  • Torre de l'Olla. En l'antiga aldea ––abans alqueria àrab––, a hores d’ara despoblada, del mateix nom, que conserva la seua fesomia morisca. Es tracta de la torre de defensa de l'alqueria. Després de sofrir diverses modificacions i rehabilitacions, avui es troba en estat mig ruïnós.
  • Església del Crist del Perdó, de Marines el Vell.



Quant als menjars típics: ollica de cardos ; borregos , coca de cigrons, olla de col o coca de figues.

3 comentaris:

  1. En aquest poble va ser el lloc on Canal 9 rodava la serie "Senyor Retor". Després de la riua l'arquebisbat volgué treure totes les imatges de l'església, però el poble ho va impedir.
    La majoria de les víctimes vàren ser hòmens que estaven al "casino" del poble. A día d'avui el risc geològic persisteix. Sobre el poble, penjen encara cingles molt grans...

    ResponElimina
  2. Excelente trabajo, Paco. !! Un gran texto acompañado de un magnífico documento visual. Abrazos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias, Emilio. Tus comentarios siempre me estimulan a seguir trabajando y mejorando..

      Elimina