Rafelbunyol (L'Horta)

El terme municipal, totalment pla, és solcat pel barranc de Cabes Brot i compta amb les xicotetes elevacions dels Germanells com a únics accidents geogràfics, es dedica quasi exclusivament al taronger. La població es distribueix entre el poble i la Urbanització Lladró.El topònim està composat per dos mots àrabs: rahal que significa raval i bonyol, que seria “corrent d'aigua” segurament en al·lusió a la sèquia de Montcada.

En els Germanells hi ha les primeres notícies d'humans a l'actual terme; al Blanc de Columbro deixaren petjada els romans en forma d'una vil·la rústica que fou l'origen de l'alqueria musulmana Jaume I (1208-1276) va rebre com a donació d’uns moros que, a canvi obtenien el respecte a les seues possessions, els seus costums i la seua religió; en 1237 el conqueridor va donar Rafelbunyol a Gelacià de Tarba el qual va abandonar el lloc i va marxar a Jaca deixant-ho en poder de la Corona. En 1279 Pere III (1240-1285) va fer donació al seu escrivà, Raimon Escorna, el qual va aixecar-hi la primera església, la qual romangué adscrita a la de Massamagrell. Més endavant tornà a la corona i en el Reial Patrimoni va pertànyer fins el 25 de maig de 1465, en què fou venut a mossèn Jaume Dartés. En 1491 obté independència eclesiàstica. El 1609 era propietat d'Antoni Belvís. El 1665 s’hi reuniren Manel Exarch de Belvís, marquès de Benavites, i els oficials municipals per pactar uns capítols amb què governar la població; aquests capítols feien referència als perjudicis que causaven els animals en el camp, a la vigilància del terme, prohibició de jocs, danys de les collites, cura de les sèquies, administració de l'ajuntament i d'alguns comerços (forn, carnisseria, taverna), etc. El 1676 Carles II (1661-1700) concedí la suprema jurisdicció (civil i criminal) a canvi de 27.820 quinzets de velló al marquès de Benavites; en 1698 Rafelbunyol va subscriure la seua carta de població. Posteriorment passà, per matrimoni, al marquès de Bèlgida, sota el qual marquesat estigué fins l'abolició dels senyorius. El 1775 els diputats del comú i el síndic, presoner, mantingueren un en plet amb el marqués de Bèlgida per la llibertat de vendre alguns queviures independentment de les botigues, les quals eren propietat o regalia del senyor. A les primeries del segle XIX produïa blat, dacsa, vi, oli, garrofes, fesols i d'altres llegums; a més a més, comptava amb tres teixidors de llenç, quatre molins d'oli i dos forns de cuir pa; en 1893 hi arribà el ferrocarril, i en 1906 s’hi funda el primer sindicat agrícola. A partir de la dècada dels cinquanta del segle passat la immigració de gents provinents, sobre tot, de Conca, Jaén i Albacete propiciaren un espectacular creixement demogràfic i urbanístic.

A hores d’ara l'agricultura constitueix la base econòmica de Rafelbunyol, malgrat que els bunyolers viuen del treball en el seu polígon industrial i en els altres nuclis industrials de la comarca.

Patrimoni:

Església de Sant Antoni. De 1750-1756. Aixecada sobre la primitiva, del segle XIII. Conserva en la seua façana un conflictiu taulell ceràmic dedicat al líder falangista José Antonio Primo de Rivera i a “los caídos por Dios y por la patria”.

Cases senyorials, del segle XVII, del Canonge i dels Adrien.

Casa de la Cultura. Ubicada en l’edifici del que fou Sindicat Agrícola. Tan sols conserva la façana original ja que la resta de l’edifici es va transformar transformat en els vuitanta del segle passat. 

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook