Eslida (La Plana Baixa)

El terme s'estén al llarg de la serra d'Eslida ––ramificació de la d'Espadà––, amb altures que freguen els 800 m (La Costera, La Plana) i amb el Puntal de l'Aljub com a cim més prominent, amb 948 m d'altitud. La passejada ens portarà per barrancs, que vessen al riu d’Anna; fonts com la de Fonillet ––únic brollador d'aigua potable del País Valencià––, Fosques o Matilde, entre d’altres; les neveres de l'Oret i de Castro, les coves de L'Oret, La Ferrera, Fonillet i Matilde; el molí de l'aire; els Corrals ––antigues alqueries situades vora riu–– i els boscs de pins i sureres.

Les primeres notícies de pobladors de la vall d'Eslida les trobem en les restes d'ofrenes funeràries descobertes en la cova de l'Oret, les quals pertanyen a l'Edat del Bronze. Alguns historiadors la identifiquen amb l' Oleastrum que cita Estrabó (63 aC - 21 aC) durant l'època romana. En temps dels musulmans formava part de la fillola de la Vall d'Uixó i abastà certa importància ja que fou seu de l’alcaidia d'Eslida i arribà a tenir escola de l'Alcorà; els moros hi introduïren l'agricultura, el sistema de regadiu, configuraren l'actual nucli de població, aixecaren el castell i l'aqüeducte i deixaren la seua toponímia en les alqueries escampades pel terme, Lauret, Benalbuig, Alfeig, etc. En 1237 els cavallers de Jaume I (1238-1276) conquistaren la vila per als cristians. Es parla de carta de població en 1242 o 1247, en qualsevol cas en ella es respectaven els costums, la religió, les lleis i les propietats dels mahometans. En 1255 va ser donada a Teresa Gil de Vidaure i en 1258 a Galceran de Montcada. El castell va participar en la revolta d'Espadà de 1526 i, quan l'expulsió, es va unir a Al-Azraq (1208-1276); malgrat tot els moriscs foren expulsats i la població passà de 900 a 500 habitants. En 1612 s’hi dóna nova carta pobla per la qual es repobla la baronia d'Eslida. En 1633 passà a mans del duc de Medinaceli, el qual aixecà forn, almàsseres i un hostal i donà nova carta pobla, en 1653. Al llarg del XVIII hi creix la producció d'oli i morera i s'hi exploten les mines de cinabri de La Solana. El segle XX és un segle de decadència agrícola i emigració cap a nuclis industrials.

El poble manté la fesomia que li donaren els moros: carrers torts, estrets i costeruts en què trobem els edificis més significatius que són:

• Església de El Salvador. Segle XVII, aixecada sobre la mesquita.
• El Calvari. Ermita del XVIII adossada a un aljub, que custodia un interessant retaule ceràmic.
• Aqüeducte de la Rambla. D'origen àrab.
• El Castell. Fou un dels més importants de la zona, però avui no més resten un llenç de la muralla i part de la torre de l'Homenatge. Es tracta d’un dels pocs castells de planta triangular que hi ha no només al País Valencià sinó a l'estat.

La gastronomia eslidenca, típicament muntanyenca, es recolza en els productes de la terra: olla de poble, arròs caldós o paella de muntanya en són una petita mostra; de dolç, les orelletes amb mel, bunyols de figa, la coca escudellà, coca malfeta o les cristines. Cal parlar de la seua excel·lent mel i demés productes apícoles: cera, gelea, pol·len i de l'oli d'oliva inclòs dintre de la denominació de d'origen de la Serra d'Espadà.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: Alguna de les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.