Fondeguilla (La Plana Baixa)

En l’única cosa que es posen d’acord el estudiosos quant al topònim de Fondeguilla és en la seua procedència àrab. Les cròniques catalanes de l’època de la conquesta el nomenen Alfàndech o Alfòndech, mentre que les aragoneses utilitzen indistintament Alfandeguella, Alfondiguella o Alfondequella. Quant al significat Coromines (1905-1997) o Sanchis Guarner (1911-1981) pensen que el mot deriva d’Al-Khondaq-Illa, “la posada, d’Al·là” o “l’hostal”. Carme Barceló, tanmateix, opina que no prové de Khondak sinó de Khandak, en el qual cas el significat seria “el barranc d’Al·là”.

El poble pertany a la comarca de la Plana Baixa però el seu terme hi és ocupat totalment per la Serra Espadà, el que fa que els seus habitants es consideren més de muntanya que de plana. El nucli urbà hi és a la marge dreta del riu Belcaire, a 211 m d'altitud sobre el nivell del mar però totalment envoltat de muntanyes. Les més emblemàtiques són: Nevera, 876 m, Castell de Castro 789 m, Bonyigues 731 m, Cantal 631 m, Puntal 615 m, Aigualit 583 m, Bovalar 536 m, Cantallops 532 m, Pipa 591m, Rodeno 541m. etc. Els paisatges són especialment espectaculars amb abundants fonts molt estimades per la població: Penyeta, Marc, Frare, Figuera, Canyaret, Gos,etc. El riu Belcaire neix en aquest indret i desemboca a Moncofa. Cavanilles (1745-1804) diu que “ El rio Belcayde es el enemigo insuperable de Moncofa, porque dexa arenas en los campos, y se lleva la tierra vegetal y las cosechas ”.

Històricament podem datar la presència humana en aquest indret durant els segles anteriors a la dominació romana, formant part de les famílies iberes dels ilercavons, però és l'arribada a la península Ibèrica dels àrabs i berbers al segle VIII qui marcarà definitivament aquest llogaret. Tant és així que el topònim Fondeguilla és d'origen àrab ( khándaq , “barranc”) i fa referència al seu emplaçament. Tres foren durant aquella època els llocs habitats en la part alta d'aquest barranc, Fondeguilla, Castro i el seu raval Benissabdó; amb dos castells independents, el de Fondeguilla, el Castellet o Piló, i el de Castro. A la part baixa del riu es trobava el castell d'Uixó amb les seues aljames. Les primeres referències escrites apareixen amb l'arribada a la comarca, la primavera de l'any 1238, de Jaume I (1208-1276)i la capitulació dels seus castells ( Llibre dels Fets, cap. 249-253). Cal ressaltar que aquests llocs, malgrat la dominació cristiana, continuaran mantenint tots els aspectes culturals d'Al-Andalus. Posteriorment, l'any 1277 Pere el Gran (1240-1285) concedirà la Carta Pobla a Castro i Fondeguilla. Aquest document és escrit en àrab i respon totalment a la capitulació que feren els sarraïns davant Jaume I. Fins i tot un dels punts diu “ I que no habite cap cristià entre ells sense el seu consentiment ”. La Carta serà confirmada l'any 1354 per Pere el Cerimoniós (1319-1387) en els mateixos termes. L'aljama de Fondeguilla formava part de la Vall d'Uixó, amb terme diferent, encara que no independent. Castro pertanyia a la Serra d'Eslida, tot i que totes dues mantindran les seues institucions pròpies, l’alcaid, l'alamí i posteriorment l'alfaquí. Tots aquests poblets conservaran els costums àrabs fins l'expulsió l'any 1609 on s'acabarà dràsticament amb aquella civilització. Aquests indrets mantindran un gran protagonisme en esdeveniments històrics rellevants, com les Germanies; la guerra de Successió a la corona hispànica, als habitants de Fondeguilla els pobles veïns sempre els han anomenat maulets ; les guerres carlistes; la guerra espanyola de 1936-39, amb l’heroica defensa del Castell de Castro per part dels republicans; etc.  La població dels tres llogarets es manté més o menys estable, al voltant de 400/500 habitants, fins la vigília de l'expulsió dels moriscs l'any 1609. L'expulsió representa una sagnia total, que tardarà més de dos-cents cinquanta anys a recuperar-se, a més a més de fer desaparèixer Castro i Benissabdó. Serà en el segle XIX quan es produirà el canvi de tendència i es multiplicarà per cinc la població. Aquest fet és degut a l'empenta minera i també a l'arribada de moltes famílies contractades per ampliar la superfície cultivable. Tot això comportarà l'expansió del casc urbà, que fins aquest moment hi era al voltant del Castellet i a partir d'aleshores es construirà l'Església i Ca la Vila, conformant el que serà la plaça del poble i el carrer Major. Posteriorment apareixerà el carrer Calvari i la mateixa ermita, el carrer Pastors, etc. Des de finals del XIX i durant tot el segle XX la població es mantindrà al voltant dels 1.000 habitants. L'explicació és la següent, primer la proximitat a la Vall d'Uixó, amb la indústria del calcer i actualment la Plana , amb la indústria ceràmica.

Tradicionalment predominava l'agricultura de secà, garroferes, oliveres, figueres, ametlers, vinya, etc, amb poca horta de regadiu a les vores del riu. Actualment amb la perforació d'un pou s'ha expandit el conreu de cítrics a degoteig en les zones planes cap al sud. Tot i que la gran majoria de la gent mantenen aquestes propietats, tant les de secà com les de regadiu, en el temps que els deixa la feina de les taulelleries i d'altres empreses fora del municipi. Antigament tota la població malvivia del seu tros de terra, i de l'explotació dels recursos de la Serra, carbó, suro, llenya per als forns ceràmics, algepsars, forn de calç, nevera, etc. Els homes també es desplaçaven a la Plana i al Camp de Morvedre a llogar-se de jornalers de la terra, i a més a més passava llargues estades fora, a la sega i verema a Catalunya, Aragó, i fins i tot a Castella. Durant la segona meitat del s. XIX la prospecció i explotació de recursos miners serà una de les feines habituals. Les dures condicions de l'agricultura de subsistència i també en fallar la mineria per la pobresa dels jaciments i la dificultat de l'orografia vindrà la primera onada migratòria cap a Barcelona. Són els anys 20 del s. XX. Durant els anys 30 es desenvoluparà a la Vall d'Uixó, primer la indústria espardenyera del cànem i després la de la sabata. A partir dels anys 40, pràcticament tota la població de Fondeguilla es desplaçarà a peu, diàriament, a la Vall fins la crisi i tancament als anys 70-80. A partir d'eixe moment i gràcies a l'automòbil la gent diversificarà molt la seua feina.

Dintre del seu patrimoni arquitectònic a part del casc urbà, l'església, el calvari, els molins, les construccions de pedra seca, els corrals del ramat, els pous de calç, l’algepsar, les restes de construccions de l'antic poble de Castro, les basses i sèquies, els diferents arcs al llarg del riu per canalitzar l'aigua i el rec , els assuts, el molinet, les construccions mineres, etc s'ha de ressaltar els tres conjunts següents:

Pont de l'aigua. Aqüeducte. Construcció d'època romana refeta pels àrabs que serveix per passar l'aigua de reg a l'altra part de riu. Ben conservat i encara en ús. Està format per sis grans arcs o ulls sobre la rambla. Al llarg dels anys la gent va anar guanyant-li terreny al riu i fent hortes en el seu llit, deixant només un ull per al riu, fins que arribaren les grans pluges d'octubre de 1957 i s'ho emportà tot a la mar deixant al descobert tot l’ample del riu amb els seus sis arcs.

Nevera de Fondeguilla. Es troba per sobre dels 800 m d'altitud i ben conservada. És un pou circular excavat a la roca, amb murs molt gruixuts de pedra i morter i lluït l'interior amb morter de calç, per aïllar millor el conjunt. L'edificació és tancada per una cúpula, amb obertura zenital. També existeixen altres tres obertures, portes o finestres a la paret lateral que permeten la introducció de la neu i la posterior extracció.

Castell de Castro. Es tracta d'una fortificació d' època musulmana, igual que el castell de Fondeguilla, l'actual Piló. La fortificació seria una torre de guaita púnica o romana, depenent del castell de Sagunt. Les restes actuals pertanyen a la civilització islàmica. El seu estat actual és d'abandó i prou deteriorat. L'emplaçament es troba aturonat al cim del mateix nom a 789 metres sobre el nivell del mar i domina un camp visual impressionant que abraça des de les Agulles de Santa Àgueda a Benicàssim fins el cap de la Nau; des de Penyagolosa fins les illes Columbretes. La part de llevant posseeix tres sistemes defensius diferents. El primer obstacle és una cinglera de difícil superació. El segon és una muralla compacta de tapial, i el tercer, una gran muralla de 65 metres de longitud. La resta del conjunt és un inaccessible penya-segat sobre el qual s'aixeca una compacta muralla. En el castell, que ocupa una superfície d'uns 2.000 m 2 , podem diferenciar clarament dues parts. El primer espai, anomenat albacar, era el lloc fortificat on la població, es refugiava en cas de perill. És tot emmurallat i en ell hi eren dues entrades al castell, franquejades per tres torres, dues quadrades i una rodona. Mitjançant una entrada amb arc de ferradura s'accedeix des de l'albacar al segon espai, al castell pròpiament dit, que a la vegada se subdividia en dues parts: una, la més baixa, amb restes d'habitacles; i l'altra, la més alta, la celoquia, on hi eren les dependències pròpies del castell, habitatges, cellers, aljubs, etc, tot presidit per la torre de l'Homenatge. Entre els penyalars, per sota d'aquesta torre, es trobava la tercera entrada al recinte emmurallat.

A nivell gastronòmic són de ressaltar les distintes olles de verdura, cardets, col de la petxina, “copo”, carabassa, etc. De dolços i rebosteria, orelletes, panets de figa, codonyat, cofins, coca “escudellà”, pastissets, “almendraos”, rosegons, manjòvenes, rollets d'aire, d'anís, margalides, etc.

Amb el meu agraïment a Josep Antoni Clavell i Villalba, que en el seu moment va redactar aquest article per al desaparegut  Diari Parlem.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook