dijous, 10 de juliol de 2014

Alfauir (La Safor)



Integrat en la subcomarca de La Vall de Vernissa, té l’origen en un alqueria musulmana conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada, el 1249, a Pere de Vilaragut com a lloc depenent de Palma, annex del ducat de Gandia. Dels segles XV al XVII hi exercia el senyoriu el monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

La seua economia es basa en l’agricultura.



Monumentalment hi trobem les escasses deixalles del castell de Palma, del segle XI; l’església de Nostra Senyora del Roser, de 1930, restaurada en 1990 i, sobre tot, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba del qual parlem tot seguit:

La primitiva edificació, aixecada sobre les restes d’un caseriu musulmà i donada pel Duc Alfons el Vell (1332-1412) als jeronis de Xàbia, va anar creixent en els segles posteriors, fonamentalment entre el XVI i el XVIII. La lògica barreja d’estils, des del mudèjar fins el neoclàssic, es troba en les diferents estàncies del monestir de què destaquen:

La Torre de l’Homenatge (o de les campanes), centre de l’edifici i element amb major altura.

El Claustre, de dues plantes. La baixa, d’estil gòtic –mudèjar, amb nervadures policromes i una escala helicoïdal que mena vers el claustre superior, d’estil renaixentista.



L’Esglèsia, d’estil gòtic valencià, amb afegits barrocs, on destaca la capella de la Mare de Déu de la Salut i el sarcòfag dels infants Joan i Blanca d’Aragó (fills d’Alfons el Vell), peça maestra de l’arquitectura funerària valenciana.

El refectori. Un dels elements més antics de l’edifici però absolutament modificat pels monjos en el XVIII i per la família Trènor, en el XX, que ho convertiren en un saló de cerimònies i l’ afegiren un xemeneia i una escala imperial que porta a la Sala d’Armes del pis superior.


El Pati dels Tarongers. Amb un aljub medieval (segle XVI) amb 24 fonts i un pou datat en els primers moments del monestir.

L’Aqüeducte. Gótic. Portava l’aigua des de la font de la Finestra, a uns sis quilòmetres. Te dues plantes la inferior del XIV i la superior del XVI.

Els jardins. Construïts en estil romàntic a principis del XX amb interessants exemplars botànics i un estany que rep aigua a través d’una cascada decorativa adossada a l’aqüeducte.



Tot plegat, Sant Jeroni constitueix una de les edificacions monàstiques més importants del País Valencià i un dels centres espirituals més reconeguts de les nostres terres. En ell han deixat la seua petjada famílies tan il·lustres com els March (les dues dones del poeta s’hi troben soterrades), o els Borja, que feren importants obres d’ampliació com ara, el claustre superior o la font i l’aljub del pati dels Tarongers.



En 1843, a ran de la desamortització de Mendizábal (1790-1853), el monestir passa a mans dels Trènor, els quals ho converteixen una explotació agrària i hi fan importants modificacions per a adaptar-lo als nous usos. Durant la Guerra Civil, fou expropiat als Trènor i convertit en hospital per als combatents. Restituït als propietaris a mitjan segle XX aquests tornen a realitzar obres per a millorar l’habitabilitat.

El 24 de maig de 1994 per Decret del Govern Valencià és declarat Bé d’Interés Cultural i en 2005 s’obri al públic, tot i que algunes estàncies no son mostrades als visitants per ser d’us privat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada