dimecres, 30 de juliol de 2014

Xèrica (L'Alt Palància)




La població, castellanoparlant, es reparteix entre el casc urbà i els llogarets de Novaliches i Els Àngels.



El terme està travessat pel Palància i allotja paratges de singular bellesa com ara la Vuelta de La Hoz, els pics de Yuste, del Villar, de la Muela, de Feliciano, els monts del Frontón, la Herbasana, del Alto Gafero o los Pelaos que podem visitar recorrent diverses rutes senderistes degudament senyalitzades. Hi ha gran quantitat de fonts de què relacionarem unes poques: Randurías, El Carmen, El Consuelo, Ulla, Lipa, el Clero, etc.



Els únics testimonis que hi ha de poblament prehistòric són una destral neolítica i alguns assentaments ibers. Dels romans ja hi trobem força petjada, principalment làpides amb inscripcions llatines, especialment la coneguda com de Quintia Prova, baix relleus de marbre, monedes, etc que la converteixen en una de les poblacions romanes més importants de la comarca. Ja en època musulmana comença la vertadera expansió del casc urbà que coneixem, fins i tot barris com Valcaliente i Coracha conserven la seua denominació àrab.
L'any 1027 resta inclosa en la Cora de València. En 1098 és pressa pel Cid (1043?-1099). En el segle XII apareix documentada amb el topònim moro de Sharíqua, “castell dels Jarifes” (nobles). El 5 de febrer de 1235 el gironí Guillem de Montgriu entrà en la ciutat però la població continuarà sent majoritàriament musulmana. Jaume I (1208-1276) hi donà carta de població el 1249 a més d'altres privilegis com ara el pas del camí d’Aragó per dita vila (29 de novembre de 1255) o l’ampliació del castell (any 1261). És el 4 de setembre de 1255 quan Jaume I la dóna a Teresa Gil de Vidaure i, en virtut del testament de Jaume I de 26 d’agost de 1272, a son fill Jaume Pérez (1255?-1285), que serà el primer senyor feudal a partir de 1284, amb el nom de Jaume II de Xèrica, conformant així un senyoriu que comprenia Xèrica, Benafer, Caudiel, Pina, El Toro i Viver, i al qual s’afegirien en 1257 Les Alcubles, el 1269 Barraques i el 1275 Altura. El 6 de maig de 1286 el rei Alfons confirma el privilegi de franquesa de la vila. En 1330 s’enceten les obres del segon emmurallament de la ciutat. En 1363, en el context de les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes ocupen el poble i el castell. En 1368 s’autoritza l’establiment de les alqueries de Novaliches i El Campillo amb 50 pobladors i sense jurisdicció criminal. En 1369 mor l’últim dels Xèrica i amb ell s’extingeix el llinatge. Com a conseqüència dels deutes dels Xèrica el poble torna a la Corona, llavors en les mans de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 6 de juliol de 1372 el rei anomena primer comte de Xèrica a l'Infant Martí. En 1386 es construeix un pont sobre el Palància i en 1390 la tercera muralla. El 2 d'abril de 1404 Martí l'Humà (1356-1410) incorpora, de nou, la vila de Xèrica a la Corona. El 30 de gener de 1417 Alfons el Magnànim (1396-1458) la dóna en feu a son germà Joan amb les seues aldees: Viver, Caudiel, Novaliches, El Toro, Pina i Barraques; aquest la va vendre el 1428 en usdefruit a Francesc Zarzuela, Justícia d'Aragó, el qual va adquirir-la totalment, de manera il·legal, el 4 de juliol de 1431 i va sotmetre el poble a condicions tiràniques que hi sembraren el descontent per la manca d’arrel de la família senyorial. En 1418 el rei concedeix el privilegi de celebrar mercat setmanal. El 1479, Ferran el Catòlic (1452-1516) anul·là la venda i va incorporar-la, una altra vegada, a la Corona. Malgrat tot, els hereus dels Zarzuela, el 1518, veneren llurs suposats drets al comte d'Aranda, i aquest a favor del duc de Calabria el 1537, qui va cedir-lo per herència al monestir de Sant Miquel dels Reis. Finalment, després de llargs litigis, el 24 de novembre de 1564, fou reincorporada novament a la Corona durant el govern de Felip II (1527-1598). L'1 de març de 1565 canvia el fur d'Aragò pel de València. L'any 1609 pateix com la resta del País Valencià l'expulsió morisca. Felip V (1683-1746) el 30 de setembre de 1707 va donar-la en feu al mariscal duc de Berwick amb tots els drets i privilegis. Després romandria emancipada definitivament. En les guerres carlistes el poble resistí els atacs del carlista Forcadell el qual va envair la vila el 10 d’octubre de 1838 fins que fou derrotat pel general Borso el dia 15 d’aqueix mateix mes. En 1885 una epidèmia de pesta va causar-hi 194 morts. La guerra de 1936-1939 causà enormes i greus desfetes a la ciutat els quals suposaren una important pèrdua de patrimoni.



La topografia del terme fa que, malgrat l’abundància d’aigües, l'agricultura siga molt difícil de treballar; nogensmenys s’hi conreen fruiters i hortalisses en l’horta arbrada i, a més a més, garrofera, olivera i ametler. Hi ha granges de porcs, pollastres i conills. En l’apartat industrial es pot parlar de petits tallers artesanals i una fàbrica de farina. La resta de l’economia local es recolza en el sector serveis i un incipient turisme rural.



Dels seus monuments cal destacar la torre de les Campanes la torre de les Campanes ––o de l’Alcúdia––. Datada entre 1616-1628, és l’única torre mudèjar que es conserva al País Valencià, i vertader símbol del poble. El seu casc urbà(declarat Conjunt Historicoartístic), s’enrosca a la muntanya, conservant la flaire musulmana amb atzucacs i carrerons estrets i rosts que fan de Xèrica u dels llocs més atractius de la comarca i del País. Altres monuments característics són:

  • Castell. D’origen romà i encara anterior. Conserva:
La Torreta. Torre Homenatge del segle XV, única resta íntegra que roman del castell.
Restes de les muralles
Portals de Sant Joaquim i Santa Anna, de la Sala i del Rellotge.
Torrasses del Ruejo, de Sant Joan (s IV) i de Santa Anna
Arc de l’Hospital, portell de Sant Roc (s XIV)
Fortí de la torre mudèjar. Construït en 1870 per a la defensa de la ciutat davant els carlistes.

  • Església de Santa Àgueda. Segle XVIII. Barroca amb incorporacions neoclàssiques. Alberga un Museu Parroquial amb diferents obres d’art de què destaquen la Creu Processional, la Custòdia i la col·lecció de vestits.
  • Església del convent del Socors. Any 1750. Renaixentista.
  • Església del Crist de la Sang. S XVII-XVIII. Barroca, però reformada posteriorment en estil neoclàssic.
  • Convent de Caputxins. De 1619.
  • Ermita de la Verge de Loreto. Segle XVII. Formava part d’un hospital de què no queden restes.
  • Ermita de Sant Roc. Gòtica de Reconquesta. Segle XIII.
  • Ermita de Sant Miquel, de Novaliches
  • Ermita del Loreto. Formava part d’un hospital del segle XVII
  • Pont del Bisbe Muntañones. Bastit en 1570 sobre altres anteriors destruïts per diverses riuades.
  • Creu Coberta. De 1511, reformada en 1550 i en el segle XVIII.
  • Font de Santa Àgueda. Barroca, de 1770.
  • Torre Garabaya. O de los Ordaces. Romana. En estat de ruïna.
  • Torre de la Muela.
  • Torre Novales. Destruïda totalment en la guerra de 1936-1939, només queden restes dels fonaments.
  • Calvari. Neoclàssic, del XVIII.
  • Molins. Hi ha diversos arreu del terme de diferents èpoques que es conserven en estat precari.
  • Museu Municipal. Fundat en 1946 i declarat Monument Historicoartístic. Conserva restes de totes les èpoques històriques. Hi destaquen el retaule de Sant Jordi, la col·lecció de ceràmica i taulelleria valenciana dels segles XV a XIX i el penó de la Reconquesta de la Vila.



Els plats més habituals a Xèrica són l’arròs al forn, l’arròs amb carrancs de riu, el barb fregit, les patates roges, la sopa d’all, la truita sense ou i el salpicó de barb. Dolços: els ous de neu, i el pingano.
Un dels costums característics de les festes xericanes és el Volé y el Bacalá: primer la gent puja, a mitja nit, al campanar a fer el volteig campanes que anuncia el començament de les festes i després es reuneixen a menjar bacallà, nous, pa i vi. Es tracta d’un ritus que va sorgir espontàniament fa anys però que convoca cada vegada més visitants.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada