dilluns, 8 de setembre de 2014

Castellfabib (El Racó d'Ademús)



És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron (afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.

A partir del 1900, com la resta del Racó, va entrar en un procés d'immigració que l'ha dut a perdre més del 85% dels seus habitants. L'economia se sustenta en l'agricultura: ametla, cereals, vinya i, sobre tot, la poma esperiega; la ramaderia està representada per uns 7000 caps de bestiar llanar. Hi ha una incipient indústria hostalera basada en l'explotació dels recursos paisatgístics pel turisme rural.

Imatge capturada en Internet

Els seus monuments més destacables són:

  • La fortalesa, la història de la qual és la del poble.
  • L'església de la Verge dels Àngels, bastida sobre antigues dependències de la fortalesa en el segle XIII és, possiblement, l’església més antiga del País.
  • Ambdues edificacions es troben en la quarta planta d’allò que fóra la fortalesa original, ––per sota d'elles hi ha vivendes–– i formen un conjunt arquitectònic que necessita ràpida intervenció restauradora ja que el seu estat de conservació és lamentable.
  • Trossos de l'antiga muralla, que formen part de edificacions més modernes. I tres torres de vigilància.
  • Ruïnes del convent agustinià de sant Guillem del segle XIV.
  • Ermita Verge de Gràcia.
  • Sant Joaquim i santa Anna d' Arroyo Cerezo, Segle XVIII.
  • Sant Sebastià del Mas de Jacinto.


Cal remarcar, com a detall etnològic, que en algunes festivitats importants es manté el costum medieval de giravoltar la campana Guillermina ––així anomenada en honor de sant Guillem, patró de la localitat–– amb algú jove del poble abraçat de peus i mans a ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada