dimecres, 1 d’octubre de 2014

Benidorm (La Marina Baixa)


S’enclava entre les serres Gelada, Aitana i el Tossal de la Cala. Podem gaudir de les rutes senderistes i dels penya-segats de la serra Gelada; de la visita amb vaixell a l’Illa dels Periodistes, a unes 2,5 milles de la vila i sobretot de les seues platges, conegudes arreu del món. A més de l’Illa cal esmentar els illots les Penyes d'Arabí i la Mitjana.



Les restes iberes del Tossal de la Cala evidencien que entre els segles III i I aC ja hi existia població. Del pas dels romans hi ha mostres en la partida del Moralet i en naufragis trobats a la badia. Durant l’època àrab es cridava Beni Darhim i estava sota la jurisdicció de l’alqueria de Linet. Entre 1245-1249 Jaume I (1208-1276) cristianitza la zona i reparteix les terres; aquest repartiment va deixar com a propietari del lloc i del castell l’almirall barceloní Bernat de Sarrià, considerat com vertader fundador de la ciutat, ja què el 8 de maig de 1325 va donar carta pobla als moriscs que hi romangueren. En 1335 apareix baix propietat de l’Infant Pere d’Aragó i d’Anjou i posteriorment del seu fill Alfons d’Aragó i de Foix. Després de pertànyer als comtes de Dénia (1356) i al ducat de Gandia; torna a la Corona; posteriorment l’infant Joan, fill de Ferran I (1452-1516) va vendre el terme a Rui Díaz de Mendoza per fer front a les quantioses despeses produïdes per les guerres. Durant el segle XV a banda dels aixecaments dels moriscos s’hagué de fer front als atacs dels pirates barbarescs, la qual cosa obligà el virrei Vespasià Gonzaga a encarregar a l’enginyer Antonell la construcció del Tossal Canfali, petita fortalesa defensiva. Durant el segle XVI hi hagué diverses ampliacions del castell tot i que Benidorm continua sofrint la secular mancança d’aigua; amb l’arribada al senyoriu dels Fajardo s’intenta pal·liar aquest dèficit amb la construcció, en 1666, del Rec Major de l’Alfàs i Benidorm. En 1701 s’atorga nova carta pobla que aconsegueix un notable increment demogràfic gràcies, essencialment, a la pesca i a l'almadrava, activitat en què els seus habitants s'especialitzaren amb gran fortuna i l’explotació de la qual fou concedida pel rei als ducs de Medinaceli. Durant la guerra de la Independència fou destruït el castell. Al llarg del segle XIX continua el creixement i es comencen tímides aventures turístiques com ara la inauguració del Balneari de la Verge del Sufragi. Després d’una desacceleració ocasionada per l’emigració i la destrucció del vinyet per la fil·loxera, a principis del XX s’amplia el port i s’hi aixequen els primers xalets (1925); des d’aleshores el creixement ja és imparable. Però és a partir de finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan el turisme es converteix en la base de la prosperitat de la ciutat que arriba a l’actualitat com a primera ciutat turística del País Valencià; a costa, això sí, de la pèrdua d’arrels i de la identitat del poblet pesquer que sempre fou.



Parlarem ara de patrimoni:
  • Poblat iber del Tossal de la Cala.
  • Escassos vestigis al Mirador del Castell del que fou castell de Benidorm i que ha desaparegut, a l’igual que les murades, sota l’especulació urbanística.
  • Restes quasi inapreciables de la fortalesa del Tossal de Canfalí destruïda per les tropes de Napoleó.
  • La torre Escaleta, al cim d’un turó en el cap de l’Escaleta. En ruïnes.
  • La torre Morales.
  • La torre Puntal del Cavall.
  • Església de sant Jaume. De 1740.
  • Ermita de Sanz.
  • El carrer dels Gats, o la plaça de Canalejas, records de l’antic poble.
  • El parc de l’Aigüera. Espectacular obra urbana ideada per Ricart Bofill, on se situa entre d’altres construccions l’edifici de l’Ajuntament.
  • El passeig Marítim de la platja de Llevant.
  • Casa Museu. Casalot de principis del segle XX amb una mostra de pintura i arquitectura clàssiques.
  • Museu de Cera.
  • Museu Agrícola.
  • Centre Cultural Marítim.


Quant als menjars, com a vila mediterrània que és, hi destaquen els arrossos: caldós de molls i carabassa, a banda o amb fesols i naps; el peix: cassola de peix a l’estil pobre, amb aladrocs i espinacs; les coques: farcides o a la calda i els dolços: pastissos de moniato; panellets de sant Blai. I els vins de la Marina.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada