dimecres, 1 d’abril de 2015

El Vinalopó Mitjà

La comarca del Vinalopò Mitjà la composen dos municipis: Asp i Montfort, la ressenya dels quals podeu veure tot seguit.

ASP


El municipi està travessat pel Vinalopó, el Tarafa i la rambla de Les Monges. Les principals altures són els cims de Matamoros (598 m), Ofra (582) i Ors (516).

Hi ha referències de població en els diferents jaciments que passen pel Paleolític (Penyal de l’Ofra; Cova del Rollo); el Neolític (Tabayà, Murón de la Horna); els ibers, que l’anomenaren Aspis ––jasp— i s’assentaren en el Castell del Riu; els romans hi potenciaren l’agricultura i li canviaren el nom pel de Laspis, i la ubicació, traslladant-la a l’actual, en la Via Augusta on crearen els dos nuclis que pervivien fins la definitiva fusió del XVIII, Asp el Vell i Asp el Nou o els visigots (necròpoli de Vistalegre). Els àrabs, que ocuparen pacíficament el Vinalopó i romangueren 800 anys integrats en la taifa de Múrcia, l’anomenaven Asf ––ciutat fortalesa–– i deixaren la seua empremta en la xarxa de sèquies per al regadiu i en diferents construccions. Des de principis del XIII les disputes amb els cristians foren contínues fins que en 1243 caigué en mans cristianes i en 1244, amb la signatura del tractat d’Almizra, s’integra en el regne de Múrcia. El 29 d'agost de 1252, Alfons X, el Savi (1221-1284), signà carta delimitant el territori d’Alacant en què dóna entitat de població a Asp. Durant un breu període de temps pertanyé a’ l’infant Joan Manel, fins que, el 1296 i durant la guerra amb Castella, els aragonesos ocuparen i confiaren el poble al rais de Crevillent. Per la sentència arbitral de Torrellas del 1304, Asp resta definitivament incorporada al Regne de València. Després de passar per mans de diferents senyors, a finals del segle XV quedà en poder dels comtes de Cocentaina. Després de l’expulsió dels 570 moriscs que hi havia en 1609 restà deserta fins el 22 de maig de 1611 en què el senyor del lloc (segons unes fonts el marquès d’Elx, segons altres el duc de Maqueda) va donar carta pobla a 156 cristians de Torrijos (Toledo), la qual cosa explica que la parla d’Asp siga castellana.

Malgrat la despoblació soferta en els segles XVII (expulsió dels moriscs) i XVIII-XIX (forta emigració, molta d’ella cap a l’Argentina) Asp és avui un poble modern i pròsper que té en l’agricultura una de les seues bases. Hi predomina el regadiu tot i que la manca d’aigua és un problema que s’hi intenta pal·liar amb embassaments com ara els de Borisa, Federal i Rabosero. És el raïm en moltes de les seues varietats el conreu més estès, i dóna lloc a la denominació d’origen “Uva embolsada del Vinalopó”. També, però, abasta gran importància a hores d’ara la indústria representada pel calcer, cautxú, moble, materials de construcció, plàstics, etc.



A visitar:
  • El casc antic què conserva el sabor dels pobles àrabs, amb carrers torts i nombrosos atzucacs. Hi ha una bona mostra de rajoles de ceràmica valenciana amb motius religiosos, alguns d’ells vertaderes obres d’art.
  • Església de Nostra senyora del Socorro. Bastida sobre l’antiga mesquita en 1650. Bon exemplar del barroc valencià amb important decoració interior també barroca.
  • Ajuntament, del segle XVII, sòlid edifici porticat, aixecat sobre l’antic palau d’Altamira.
  • La Casa del Cisco. Mostra d’arquitectura popular que alberga el Museu Municipal.
  • Ponts i aqüeductes repartits arreu del terme que hi portaven l’aigua des d’Elx.
  • El castell del Riu. Del segle XII. Fou l’Asp Vell. Romanen llenços de la muralla i deixalles dels edificis.
  • De les muralles que voltaren la ciutat queda una porta en la plaça de San Pedro.
  • Teatre Wagner i Auditori Alfredo Kraus. Modernista de 1922. Centre cultural.

  Els arrossos són la base de la gastronomia amb varietats com l’arròs caldosico de porc; amb conill i caragols. També la olla podrida i el trigo picao són tradicionals. Els dolços tenen bona representació amb els rollicos de Sant Blai, pastís de glòria i l’arrop entre altres molts.



MONTFORT


El municipi s'enclava en la vall del riu i està voltat per les serres del Cid (1.103 m) i de les Àguiles (555m), ambdues declarades Parc Natural. Els paratges més interessants són la cova de sant Pasqual, lloc de peregrinació, en la serra de les Àguiles; el parc de la Glorieta i el balneari d'Orito amb brolladors d'aigües medicinals i cases de bany. S’hi poden realitzar excursions a peu o amb bici com ara la ruta Orito-Serra de les Àguiles. La població compta amb dos nuclis de població: Montfort i Orito.

El seu topònim original seria Nompot, que derivaria a Montfort (muntanya fortificada); a finals del segle XVII el nom es va castellanitzar i es convertí en el que a hores d'ara és l'oficial: Monforte del Cid, aquest afegit el pren de la serra homònima i no pas del mercenari castellà. S'hi han trobat deixalles iberes (efígie d'un brau del segle V aC) i romanes (una làpida que evidencia l'existència d'una gran vil·la. L'actual població és d'origen musulmà i fou inclosa per Alfons X de Castella (1221-1284), en el terme d'Alacant; davant l'aixecament del regne de Múrcia contra Castella Jaume I (1208-1276) va haver d'ajudar son gendre, Alfons X, a recuperar el territori; Jaume II (1267-1327) va incorporar-lo finalment a la Corona valenciana el 1296 com a municipi de reialenc i subject jurisdiccionalment a la municipalitat alacantina, respecte a la qual, Pere el Gran (1240-1285) va disposar l'any 1366 que per cap necessitat fóra separada; en 1490, els Reis Catòlics li concediren carta pobla a fur d'Alacant; fins l'expulsió morisca aquests van conviure amb els pobladors cristians; la fidelitat a Felip V el Socarrat (1683-1746) durant la guerra de Successió li comportà, en 1706, el títol de vila amb jurisdicció pròpia i la concessió del Toisón de Oro. Els límits definitius entre Alacant i Montfort no es fixaren fins l'any 1775.


La riquesa montfortina radica sobre tot en l'agricultura i especialment en el conreu de l'excel·lent raïm de taula del Vinalopó de la qual denominació d'origen forma part; aquest conreu fa que també compte amb una indústria dedicada a la destil·lació d'anisats i licors, com ara l'autòctona “paloma” o els molt apreciats per aquestes contrades cafè licor i cantueso. La indústria més important és la referida al marbre.

El casc antic combina el record medieval al barri musulmà, del segle XIV, i les cases dels segles XVI al XVIII, sobre tot, als carrers Moreria i Major; ambdues zones conserven en les façanes la tradició de la taulelleria ceràmica religiosa de l’escola de Manises amb peces dels segles XVII al XX. Els monuments més característics són:

  • L'ajuntament. Edifici del segle XVI, antiga Llotja, que conserva el brau ibèric i la làpida romana de què hem parlat.
  • Caseriu d'Orito. Conjunt històric i ecològic, que consta de
  •  El convent de sant Pasqual, que alberga al seu interior  l'única imatge de la mare de Déu (la verge d’Orito) de 40 mm.
  •  La cova de sant Pasqual.
  •  L'ermita de l'Aparició
  •  La font Santa
  •  El balneari, ja esmentat.
  • Església de nostra senyora de les Neus. Edificada el segle XVII sobre els fonaments del castell de Montfort; el seu campanar era l'antiga torre de Montfort de la qual conserva la fesomia. Hi ha al seu voltant algunes restes de la muralla.
  • Ermita de sant Roc.

El peix: caldero , tonyina, moixama, caldo al cielo (guisat amb creïlles, ous i bacallà); els arrossos: a banda, a l'alacantina, caldós i les carns i els embotits, sense deixar de banda els dolços: coca boba o almoixàvenes, constitueixen la gastronomia local ben complimentada amb el seu deliciós raïm.




Nota: Totes les imatges d'aquest article s'han capturat a Internet. Els propietaris poden exercir els seus drets, en cas de no estar d'acord en la seua publicació, dirgint-se a l'administrador del bloc que procedirà a retirar-les immediatament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada