dimecres, 20 de maig de 2015

Xàtiva (La Costera)


El riu Canyoles, o d'Albaida, rega el terme municipal que s'estén al llarg de la vall de Bixquert i presenta com a accidents geogràfics més importants la serra Vernissa, la serra Grossa i la del Castell, en la vesant de la qual es recolza el castell. Compta amb les pedanies d'Anahuir, el Reialenc, Sorio i Torre Lloris.

Hi ha importants deixalles prehistòriques que daten de l'etapa mosteriana, com a una important indústria del sílex o el crani de l'home de Neanderthal trobat a la Cova Negra (declarada Paratge Natural Municipal el 30 de març de 2006). Ja en època ibera Sait o Saitabi emetia moneda i era una de les ciutats més importants de la Contestània, territori que abraçava des del Xúquer fins el Segura. L'organització administrativa romana de Saetabis Augusta com a ciutat de dret llatí es realitzà en temps del primer emperador. Arribà a tenir, per la seua situació estratègica com a nus de comunicacions i la seua destacada fabricació de teixits de lli, una significativa rellevància durant l'alt imperi; d'aquella època hi ha làpides funeràries, una torre i columnes a l'ermita de Sant Feliu. En l'època visigòtica va assolir l'estatus de seu episcopal i els seus bisbes participaren en els Concilis de Toledo. Hi ha les restes d'una basílica paleocristiana. Durant l'època musulmana Medina Xateba va ser cap d'una Kora o districte que s'estenia des del riu Xúquer fins el port de Biar. En el segle XI s’hi crea la primera fàbrica de paper, fet de pasta d'arròs i de lli, de tot Europa, de la mà d'Abú Masaifa. El paper era exportat a Itàlia, Egipte i l'Orient. La decadència de la indústria paperera va tenir molt a veure amb les persecucions religioses dels almoràvits i, sobre tot, dels almohades que provocaren la fugida dels jueus de Xàtiva, principals fabricants de paper. També en el XI i baix el comandament del governador Ibn Maqur el castell hagué de suportar el setge de les tropes d'Al-Qádir. A principis del XIIl els almoràvits derrotats pel Cid (aprox.1043-1099) en la batalla de Quart es refugiaren en el castell. Dels moros ha arribat als nostres dies una pica, l'arc del palau de Pino Hermoso, la plaça del Mercat, la Torre del Sol i el sistema de conducció d'aigües. Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) el 22 de maig de 1244, després del tractat d'Almizra que fixava les fronteres entre les Corones aragonesa i castellana. Es pot considerar carta pobla –amb els mateixos privilegis que València– del barri cristià el document del 18 d'agost del 1250, pel qual el rei concedia a Xàtiva un terme municipal que comprenia des del Xúquer fins Almansa i des de Corts de Pallars fins a Carrícola i el privilegi de celebrar fira. La jueria tingué la seua franquícia de repoblació el 1268 i la moreria va rebre carta pobla el 1251. Fou declarada ciutat el 1347 per Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) per la seua fidelitat en la Guerra de la Unió. Durant tota l'època foral fou la segona ciutat en població i en importància política del Regne, després de València; gaudia de vot en Corts i era capital de la Governació "dellà el riu Xúquer fins el riu de Xixona", amb un territori que comprenia més de 500 pobles. El segle XVI estigué marcat per la guerra de les Germanies en què tingué un destacat paper el famós personatge conegut com l'Encobert

En juliol del 1521, l'agermanat Vicent Peris (1478-1522) entrava a la ciutat i preparava la marxa sobre València i en desembre del 1522 Xàtiva es va retre a les tropes del virrei. L'agricultura del segle XVI es basava en el conreu de l'arròs, el blat, la morera, el cànem i les hortalisses. L'expulsió dels moriscs el 1609 tingué greus conseqüències econòmiques, sobre tot per a les zones rurals de la seua jurisdicció ––la població morisca de la ciutat a penes arribava al 16% de la total––. Els senyors feudals repoblaren les terres abandonades pels moros amb llauradors cristians en unes condicions molt dures. Això va produir un gran descontent en tota la governació que esclatà el 1694 a Muro de l'Alcoi en la coneguda com a Segona Germania i en la revolta del 1705, ja en plena guerra de Successió. Després de la batalla d'Almansa, les tropes franco-castellanes al comandament d'Asfeld posaren setge a la ciutat de Xàtiva, aixecada en favor de l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740), el 5 de maig del 1707. Després d'una desesperada resistència, la ciutat va capitular el 6 de juny i la població civil fou obligada a deixar la ciutat per a ser aquesta incendiada (d'aquí el malnom de "socarrats" que reben els seus habitants). Quan en l'agost del 1708 va començar a ser reedificada l'infame rei Felip V (1683-1746) –el retrat del qual penja cap per avall en l'Ajuntament de Xàtiva– va cridar-la Colonia Nueva de San Felipe, nom que va arribar fins a les Corts de Cadis en què el diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva (1757-1837) va recuperar el topònim. En el segle XVIII, Xàtiva va perdre la seua anterior importància i passà a un pla polític i econòmic molt secundari. L'economia, quasi exclusivament agrària, es basava en la producció de cereals, arròs, morera, cànem, hortalisses i fruites. Durant la guerra del Francès, fou ocupada el 1811 pel general Suchet (1770-1826). En el trienni liberal (1820-1823), tornà a ser capital de província. En la primera guerra carlina de nou fou escenari d'enfrontaments bèl·lics per la qual cosa van haver de reforçar-se i modificar-se les muralles del castell. A mitjans del segle XIX, la crisi de la seda i la manca d'industrialització –la indústria es limitava a una fàbrica de midó i pastes fines, sabó, veles i alguns teixidors i tintorers– hi repercutiren en un descens de la població que s'arrossegaria fins a principis del XX: el 1857 comptava amb 15.747 habitants i el 1897, en començà una lenta recuperació, arribava als 11.830, el 1910 s'abastaren els 12.737. La seda començà a ser substituïda en la segona meitat del XIX pels agres i l'horticultura intensiva.

Aquesta agricultura comercial, orientada al mercat, es va veure potenciada amb el traçat del ferrocarril València-Almansa, que arribà a Xàtiva el 1854, la xarxa de carreteres secundàries i el ramal del ferrocarril a Alcoi, construït el 1906. Tot això accelerà en les primeres dècades del segle XX el desenvolupament agrari de la zona, recolzat en l'expansió del taronger. També durant el segon terç del XX s'hi incrementà l'activitat industrial: en els anys trenta es restaurà la indústria del paper, dedicada a l'elaboració de cartró i caixes. El creixement econòmic, malgrat tot, es va veure frenat amb la guerra civil. El 1932 s'hi declararen expropiables, segons el criteri de la Llei de Bases per a la Reforma Agrària, el 36,6% de les terres municipals pertanyents en la seua majoria a residents fora del País Valencià. En els anys de la guerra s'hi va formar una col·lectivitat agrària de la CNT. Superada la crisi bèl·lica, s'hi va desenvolupar la indústria paperera, si bé entrà en crisi en els anys seixanta, continua sent-hi senyera; la de la fusta ––especialitzada en taüts, que s'envien a tot l'estat espanyol––, mobles, carrosseries i interiors d'automòbils, la indústria del midó i la tèxtil. La riquesa agrícola, fonamentada en el taronger i el vinyet, i l'activitat industrial han convertit Xàtiva en un centre comercial important com correspon a una capital de comarca; que ho és de La Costera.


Xàtiva va ser declarada Conjunt Historicoartístic en 1982 i té en la fortalesa el principal monument; als seus fonaments hi ha el castell Menor, o Vell, restes preromanes que en temps d'Anníbal (247ac-182ac) eren cèlebres entre totes les fortaleses ibèriques; i el castell Major, o Nou, que té origen romà i després fou embellit pels musulmans; la seua bellesa li va fer ser una obsessió per a Jaume I. Les muralles abraçaven tots dos castells i d'elles encara hi ha restes i les portes de l'Aljama i de l'Almela. Encara avui presenta un aspecte inexpugnable, tot i que no resten més que les deixalles de la grandesa passada. Per tot arreu de la ciutat podrem veure casalots i fonts que parlen de l'esplendor d’altres temps. La passejada per l'arteria principal, l'Albereda, és també deliciosa, malgrat l'excés de trànsit rodat que s'hi permet. Del ric patrimoni xativí en farem una succinta relació tot seguit:
  • Hospital Reial. Enfront de la Col·legiata, trobem la seua bella façana, d'estil gòtic florit . Fundat per Jaume I i reconstruït els segles XV-XVI. Actualment és seu de l’ajuntament.
  • Col·legiata Basílica de Santa Maria. La Seu. Començà bastir-se en 1596 i és un dels més impressionants temples del País. Té les mateixes mides que la catedral de València però és més alta i té el segon campanari més elevat del País, tan sols superat pel d'Alcalà de Xivert. Allotja importants obres d'art.
  • Església de Sant Francesc. Monument Nacional del segle XIV
  • Església de l'Antic Convent de la Trinitat. Portada flamígera del XIII. Actual Arxiu Municipal.
  • Església Parroquial de Sant Pere. Ermita de les denominades de Reconquesta.
  • Església de Sant Joan del Raval.
  • Església de Sorio.
  • Església de La Mercé i Santa Tecla Primera meitat del Segle XVIII
  • Església de Nostra Senyora del Rosari de Torre d'en Lloris
  • Església dels Sants Joans. Segle XVIII
  • Reial Monestir de Santa Clara (o de l'Assumpció). Fundat per la viuda de l'almirall Roger de Llúria en l'any 1325. Reedificat en 1365 i modificat en el XVII. Conserva interessants obres d'art, com ara un Vicente López (1772-1850). Declarat BIC en 2003.
  • Ermita de Sant Feliu. Va ser construïda al voltant de l'any 1269, amb la tècnica i l'estil característic de la reconquesta, sobre la que fou catedral visigòtica del segle VI. Monument nacional des de 1930.
  • Ermita de Sant Josep. Segle XVII. Vol la tradició que un dels seus arcs siga la porta per on entrà a la ciutat Jaume I quan va conquerir-la
  • Ermita de Santa Anna
  • Ermita de Sant Antoni
  • Antic convent de Sant Onofre, el Nou. Segle XVIII
  • Antic convent de Sant Domènec. Segle XIV
  • Antic convent de Sant Agustí. Segle XVII, reconstruït en el XX. Actual Conservatori i Auditori Municipal
  • Santuari del Dolç Nom de Maria. Segle XVIII
  • Casa de Diego. Segle XIX
  • Convent de Montsant
  • Convent de la Consolació
  • Convent del Carme
  • Convent de Caputxins
  • Convent de Sant Onofre, el Vell
  • Palau dels Mahiques Sanç. Del segle XVII, molt modificat en 1920. Actual Casa de la Cultura
  • Palau del Marqués de Montortal
  • Palau d'Alarcó. Segle XVIII
  • Font Reial de Sant Francesc. Barroca de 1746
  • Font Reial de la Trinitat. Gòtica, del quatre-cents
  • Font Reial d'Aldomar. Del XVIII, amb traces gòtiques
  • Font Reial dels Vint-i-cinc «Xorros». Neoclàssica, de 1808
  • Casa Nadiua d'Alexandre VI (1431-1503)
  • Museu Municipal de l'Almodí. Instal·lat en 1918 en l'edifici de l'Almodí, construït entre 1545-1548. Hi ha pintures de Benlliure (1862-1947), Vicent López i, com no, de Josep Ribera, Lo Spagnoletto (1591-1652), natural de Xàtiva
  • Casa de l'Ensenyament. De 1758
  • Aljub
  • Mercat
  • Llotja
  • Teatre
  • Plaça de Bous
  • Calvari Baix
  • Calvari Alt
  • Canal medieval, d’uns 10 km de llargària, construït amb peces ceràmiques que encaixen unes amb altres i que conduïa l’aigua des del brollador de Bellús fins a Xàtiva.


De les moltes i tradicionals festes de Xàtiva, Carnestoltes, Falles, Corpus, etc, la més destacada i antiga és la Fira d'agost, esdeveniment estiuenc que congrega gents d'arreu les comarques centrals.

Demés dels personatges anomenats més amunt a Xàtiva també hi han nascut Abú Masaifa, introductor del paper a Europa, Francisco de Paula Martí (1761-1827), inventor de la taquigrafia i de la ploma estilogràfica; Sant Jacint Castañeda (mort sobre el 1500), Sant Francesc de Borja (1510-1572), els papes Calixt III (1378-1458) i Alexandre VI (1431-1503) o, més recentment els cantants Bruno Lomas (1940-1990), Raimon Pelejero, nascut el 1940 al carrer Blanc, Feliu Ventura (1976), Manolo Miralles (1952), membre d’Al Tall, o Pep Gimeno “Botifarra” (1962).

De la gastronomia caldria citar els arrossos però els plats més destacats són l'arnadí i l'almoixàvena, dolços oriünds de Xàtiva, heretats dels moros.




2 comentaris:

  1. Buen artículo. Me mola esa firma fotográfica Ñao.
    Y efectivamente por sus calles discurre el camino de Santiago. El referido señor era un poco pendón, allá donde se le ocurría plantaba un itinerario jacobeo el jodío.

    ResponElimina
  2. No hubiera sido igual sin tu colaboración fotogràfica. Gracias, Ñao

    ResponElimina