dijous, 30 de juny de 2016

Elda (L'Alt Vinalopó)


Els habitants es reparteixen els nuclis de població d'Elda i Estació de Monòver. La parla hi és castellana, però es dóna la curiosa circumstància que el creixement de la ciutat ha estat tal que a hores d’ara forma una conurbació amb Petrer, que pertany a la comarca de les Valls del Vinalopó, on es parla valencià.

El terme es troba ubicat en l’anomenada Vall d'Elda, al curs mitjà del Vinalopó, limitat pels conjunts muntanyosos de la Torreta-Monastil, serra de las Pedrizas, serra de l'Umbria i mont de Bateig i els seus paratges més cridaners són el parc de Sant Crispí, el pantà d'Elda ––reserva de protecció ecològica— i el mont de Camara (838 m).


Els primers indicis d’assentament humà en l’antiga Idella es remunten al Neolític i s’han trobat al paratge del Xop. D’èpoques posteriors s’han trobat pintures rupestres al barranc del Gavilán —les úniques al Vinalopó—, un soterrament a la serra de la Torreta; poblats i jaciments del Bronze arreu del terme; els fenicis passaren pels Alts de Cámara i el Monastil; també al Monastil, i, a més, a la serra del Bolon i al paratge del Chorrillo deixaren empremta els ibers. Els romans la denominaren Ello, encetaren els cultius organitzats i el comerç, i fundaren el nucli de l’actual població. Cap el 590 dC es va instaurar un episcopat visigot de què hi ha restes d’una basílica al Monastil —aleshores era coneguda com Elo—. A partir del segle VIII començà la islamització amb el consegüent canvi de nom, llavors Illa, que culminà el XII amb la construcció del castell; en aquella època formava part de la corona de Tudmir. En l'any 1243 passà, mitjançant el tractat d’Almizra , a formar part de la corona de Castella; un any després Ferran III de Castella (1199-1252) donà el castell y la població, ara cridada Ella o Etlla, a Guillem l'Alemany; en 1257 Alfons X el Savi (1221-1284) va cedir-la a son germà Manel, aquest al seu fill Joan Manel, senyor de Villena i aquest a sa germana Violant; el 1264 Jaume I (1208-1276) recupera la vila per a Alfons X, el qual li havia sol·licitat la seua ajuda davant una revolta sarraïna; el 1296 durant la guerra entre Aragó i Castella, l'infant Alfons de la Cerda (1271-1334) cedí el Regne de Múrcia a Jaume II (1267-1327), la qual cosa va obligar a rectificar els límits territorials de la frontera sud, mitjançant arbitratge; l'any 1.305 Ferran IV de Castella (1284-1312) i Jaume II de València signaren un acord a Torrella pel què es ratificaren els acords assolits mitjançant l’arbitratge del 1296, que deixava Elda inclosa en el Regne de València des d’aleshores ençà —a pesar d’açò mai ha perdut la seua parla castellana-murciana—. Malgrat tot i en atenció l’amistat que unia a l’aragonès i al rais de Crevillent, Muhammad ben Hudayr , als moros que hi romangueren se’ls va concedir el privilegi de parlar la seua llengua i practicar el seu culte. Durant el segle XIV els propietaris de la vall d'Elda van ser la Corona, fins 1336 en què Pere el Cerimoniós (1319-1387) va cedir castell i vila a Bertran Duguesdin; en 1383 retorna a la monarquia; en 1424 Alfons IV (1299-1336) va vendre Elda al noble valencià Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina, el descendents del qual posseïren el senyoriu fins el 4 de setembre de 1513, en què, per necessitats econòmiques alienaren el lloc a favor del noble, d'origen jueu, Joan Coloma i Fernàndez, descendent de l’antiga noblesa catalano-provençal dels Folch de Cardona. El títol senyorial de comte d'Elda ––el qual comtat incloïa Petrer i Les Salines— fou concedit per Felip II (1527-1598), l'any 1577, a Joan Coloma i de Cardona, fill de l'anterior. L’expulsió dels moriscs obligà a exiliar-se a 2.000 eldencs àrabs que deixaren la vila amb 600 cristians vells; davant aquesta situació el comte va atorgar carta pobla amb unes condicions duríssimes que feren que la recuperació demogràfica fòra molt lenta. En 1698 es va substituir la presa per una gran pantà. Durant la guerra de Successió el comte va recolzar l’Arxiduc, qui va atorgar-li la grandesa d'Espanya, mentrimentres els nobles es decantaven pel Borbó; finalment el tron va ser assolit per Felip d'Anjou (1683-1746), el qual despullà el comte dels seus béns i possessions. El títol passà a la família Arias-Dàvila, després als comtes de Cervelló i, per últim ,als Falcó, ducs de Fernan-Núñez. Al llarg dels segles XVIII i XIX s’hi coneix una etapa de prosperitat a la que ajuda el pas del camí reial de Madrid a Alacant i posteriorment del ferrocarril. En 1904 va obtenir el títol de ciutat.



La indústria del calcer, instaurada a finals del XIX i consolidada durant la Primera Guerra Mundial, quan es va subministrar calçat a les tropes aliades, ha estat el motor dinamitzant de la demografia, l’economia i el creixement urbà (d’aquí l'esmentada conurbació Elda-Petrer) que ha col·locat Elda en l’avantguarda europea d’aquest producte. La creació en 1960 de la FICIA (Fira Internacional del Calcer i Indústries Afins) va suposar l’empenta definitiva.



Quant al patrimoni, esmentarem:
  • Museu del Calcer
  • Museu Etnològic
  • Museu Arqueològic Municipal. Conserva la Sirena de Monastil , important peça ibera.
  • Jaciment Iberoromà de Monastil .
  • Castell d'Elda. Musulmà, del segle XII. Ha sofert importants transformacions al llarg del temps. En el segle XIV va construir-s’hi la primera església d'Elda; fou condicionat com a vivenda d’alguns dels senyors del lloc; a finals del segle XIX va ser assolat i espoliat, i part de les seues pedres van utilitzar-se per a la construcció del pont sobre el riu.
  • Església de santa Anna.
  • Casa Gran del Jardí de la Música.


Les festes més significatives són els Moros i Cristians, les Falles, el Corpus i l'espectacular Cavalcada de Reis.




De la seua gastronomia destaca l’arròs amb conill i cargols; ajo y levas, el fandango, les fassegures , i els gaspatxos.

Les manifestacions culturals més importants són el Concurs Internacional de Cant Ciudad de Elda, el premi de pintura ‘'Pintor Sorolla'', el premi de contes ‘' Ciudad de Elda' , la setmana de titelles i putxinel·lis i la setmana de cinema “Elda de Estreno'.

El major atractiu turístic són els Moros i Cristians (declarats Festa d’Interès Turístic Nacional) que es remunten al segle XIX i cada any dupliquen la població d’Elda.

Fills il·lustres són Ruperto Chapí (1851-1909), Evelio Esteve, tenor de fama internacional, Antonio Gades (1936-2004), gran ballarí, i, encara que no nascut a Elda, Emilio Castelar (1832-1899).





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a a la Viquipèdia. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada